Escrits magufos

història

Pateixo una #addicció i això m'ha portat a conèixer els programes de recuperació de dotze passos, el més conegut dels quals és el d'Alcohòlics Anònims, però n'hi ha per a qualsevol mena d'addicció. Als programes de recuperació de dotze passos es treballa amb una idea que s'anomena poder superior. El pots assimilar a Déu o al que tu vulguis, la idea important és que hi ha quelcom superior a nosaltres que ens marca el camí i a qui hem de deixar actuar.

Pot semblar una idea molt estúpida, simplista, mística potser, però no ho és. La mateixa idea apareix aquí i allà al llarg de tota la #història del pensament occidental, des d'#Aristòtil, passant per Shakespeare (#Shakespeare és molt més que un escriptor d'obres de teatre, Macbeth és una víctima del poder superior, que és el que l'autor ens vol ensenyar) fins a, sorpresa!, un #llibre que m'ha deixat una empremta profunda al pensament, “La mentalitat tràgica, sobre la por, el destí i la pesada càrrega del poder” de Robert D. Kaplan.

Aquest concepte té un problema tal i com és assumit als grup de recuperació de dotze passos, si mes no per a mi, molt influïts per les creences religioses dels seus creadors: la seva #espiritualitat, la seva identificació amb Déu, els Deus o com vulguem conceptualitzar-ho, la idea que hi ha quelcom, una cosa que existeix, metafísic, per sobre de l'ésser humà.

Per sort ha vingut el llibre de #Kaplan a ajudar-me a interpretar-ho d'una manera, diguem-ne, laica. No hi ha cap entitat metafísica per sobre nostre movent els fils a la qual hàgim de lliurar-nos, simplement passa que no podem saber-ho tot, no podem controlar-ho tot i, per tant, qualsevol pla que arrangem pot ser malbaratat per fets incontrolables, incomprensibles i inabastables per a nosaltres, el destí. I a aquest destí l'anomena, casualment, mecanisme superior.

Explicat en un ordre invers, existeix el destí pel fet que no podem saber tot el que passarà, no podem conèixer tots els factors que afecten les coses i que canviaran allò que nosaltres hem decidit. Per tant, aquest esdevenir de les coses, anomenant-lo mecanisme superior, és el destí, allò que no podem controlar.

Per altra banda, Kaplan assenyala que el mecanisme superior, el #destí, ens protegeix de l'orgull i la supèrbia de creure que estem en possessió de la veritat i tots els coneixements, i per tant ens ensenya humilitat. És el tancament del cercle: la humilitat és un altre de les principals premisses dels programes de recuperació de dotze passos.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Bé, aleshores, si com comentava en una entrada anterior, a les societats preestatals o amb una presència dèbil de l'estat la violència és present, sí que cal un contracte social en què cedim part de la nostra #llibertat a favor d'uns drets, com el de no ser assassinats.

A partir d'aquí, el tema important és qui vetlla per aquests #drets.

Una de les teories clàssiques sobre l'aparició de l'estat i el seu propòsit és precisament vetllar per aquests drets. És una explicació força intuïtiva, però si tenim en compte, primer, que els #estats van aparèixer, per dir-ho d'alguna manera, a l'últim minut de la #història de la #humanitat, i que segon, la majoria de la humanitat no ha estat sota el control d'un estat fins fa pocs segles, l'argument falla. Es pot argüir, amb certa raó, que fins a l'augment de la #complexitat de les societats humanes no va caldre un estat per a vetllar pel contracte social, però és que un cop arribats a aquest nivell de complexitat i amb estats en funcionament, es pot dir que fins a la Revolució Francesa la funció de l'estat ha sigut vetllar pels interessos d'una classe privilegiada, amb deures i drets molt diferents que els de la resta de súbdits.

Si l'estat no ha estat present a la majoria de les vides dels éssers humans, però, certament, les societats han hagut de vetllar d'alguna manera pel manteniment del contracte social, com s'ha fet això? Bé, tensions hi ha a totes les societats, així que algun mitjà de resoldre's ha hagut d'existir. Podria ser un savi de certa edat, un consell d'ancians, una assemblea, uns costums.

L'error, crec jo, de molts de nosaltres, per altra banda, persones que vivim en un estat, en pensar en els fonaments de les societats i els contractes socials, és: identificar exclusivament l'estat com l'en què ha garantit aquest contracte. Com deia més amunt, és un error molt comprensible, ja que hem crescut amb la idea força intuïtiva del progrés des d'unes societats #nómades i recol·lectores, a unes altres més “avançades” basades en l'agricultura i l'estat. Salvatges sense llei versus estats civilitzats. Ergo, l'estat és qui ha de vetllar per l'ordre a la societat.

Una forma molt simple, em sembla, per començar a canviar aquesta associació entre el contracte social i l'estat, és substituir la paraula estat per #institució. Un consell d'ancians és una institució, una assemblea és una institució, els costums són una institució. Començant pel paràgraf amb què obria aquesta entrada, és a les societats on les institucions, que no exclusivament els estats, no funcionen bé, o no hi són presents, les tensions és més fàcil que es resolguin amb #violencia.

Tot aquest argument grinyola, però, per un motiu: no hi ha cap exemple de societat amb un grau de complexitat similar a les societats estatals, sense estat. Aleshores, les societats complexes estàn determinades a viure sota un estat?

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.