Magufades

Magufo: que pretén ser científic sense ser-ho. Magufada: acció pròpia d'un magufo

Avui han desnonat a l'Eloisa, una mare migrant amb dos fills. Llegiu la notícia per veure l'entramat d'empreses que hi ha darrere del desnonament i la situació de l'Eloisa, que és dramàtica, els reporters de La Directa segur ho fan millor que jo.

A mi el que no m'entra al cap és que la sacrosanta propietat privada passi per davant de tot, fins i tot per sobre d'altres lleis, com la 24/2015, que obliga els propietaris a oferir un lloguer social a persones vulnerables, cas de l'Eloisa.

Però encara trobo més incomprensible la participació acrítica de tots els funcionaris i funcionàries, des del jutge o jutgessa, als mediadors, als interventors i els mossos, davant d'un cas d'injustícia flagrant com és aquest, i molts altres. Les companyes de feina de l'Eloisa han estat allí, els seus veïns, els activistes de l'habitatge... Hem deixat d'anar a la feina, hem deixat a les nostres famílies a les 06h00 per estar allí a les 07h00, ens exposem a ser multats... nosaltres, els més indefensos, hem fet la nostra part. Com pot ser que vosaltres, servidors públics (del llatí publicus que pertany a la gent), vosaltres que probablement teniu els llocs de feina més protegits d'aquest país, no feu res per evitar casos d'injustícia manifesta? Com és possible que un jutge o jutgessa d'aquest país, coneguts per interpretar la llei com els rota i per les sentencies més inversemblants, no tingueu valor per obligar la propietat a complir la llei 24/2015? Com és possible interventores, mitjanceres, que en dies com aquest no tingueu, casualment, una gastroenteritis per no prendre part en res que és manifestament injust?, no és possible que, casualment, el cotxe s'espatlli i no pugueu arribar al lloc? Com és possible que els ARRO no tinguin, casualment, dolor al canell dret (el de la porra), o el que vulgueu, però que ràpidament us el luxeu de donar cops quan ens manifestem, per agafar la baixa i sortir al “parte” de ferits?

Nosaltres, els més dèbils i indefensos, estem fent la nostra part, feu el fotut favor de començar a fer la vostra.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Ja fa força dies que Israel va iniciar l'atac terrestre a Gaza i sembla clar que no pot vèncer a Hamàs sense destruir completament Gaza i matar algunes desenes de milers de palestins més, cosa que no és assumible, espero, per Occident. El tema està ara a trobar, com més aviat millor, una sortida honorable per Israel. Amb una sortida honorable, que haurà d'incloure l'alliberament dels segrestats, però també de milers dels segrestats palestins a les presons israelianes, tindran l'incentiu per aturar la guerra i el mateix exèrcit obligarà Netanyahu a acceptar-ho. Ara per ara, Netanyahu seria el principal escull per arribar a una pau, ja que, tan bon punt finalitzi la guerra, el seu govern serà qüestionat i finalment caurà, i això ell ho sap. Finalment, està el tema que Hamàs és un grup “terrorista” recolzat, financerament i militarment, per l'Iran, arxienemic de l'Aràbia Saudí i dels Estats Units. Ells en serien els guanyadors col·laterals i això és una cosa que complica el trobar una sortida honorable per tots, no poden permetre que Hamàs aparegui com a clar guanyador, són “terroristes”, ni que l'Iran pugui apuntar-se el punt.

Un cop hi hagi pau, caldrà parlar seriosament del reconeixement de Palestina. Hamàs haurà demostrat que no pot ser vençut per què està disposat a pagar la factura del carnisser, factura que paguen, principalment, els civils a qui ningú ha preguntat, i que sense el reconeixement de Palestina, Israel no tindrà pau. Aquest és el premi que Hamàs pot aspirar a emportar-se, no serà el guanyador clar a primera vista, però d'aconseguir un reconeixement de Palestina per part d'occident, ser el guanyador a mitjà terme.

Aquesta guerra s'estudiarà a les acadèmies militars durant desenes d'anys, serà un clàssic de la guerra asimètrica.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Per bucolisme em refereixo a la idealització de la vida al camp o a la natura, a la idealització de la vida de les societats nòmades, rurals i no industrials.

Hi ha tota una tradició pictòrica i literària que dibuixa i escriu imatges bucòliques de pastors feliços passejant els seus ramats pels camps i muntanyes, i actualment sembla què hi ha hagut un nou impuls al neo ruralisme d'ençà la pandèmia de la covid. Aquesta vida solitària i bucòlica, però, no és la natural en l'ésser humà, estarà mancada dels estímuls exteriors que, com demostren els casos de nens salvatges trobats al bosc, afavoreixen el desenvolupament intel·lectual que som capaços d'assolir. Per tant, la seva producció cultural es limitarà a estampes naturals molt maques i espiritualment intenses però sense la mateixa profunditat intel·lectual assolida per altres pensadors. Teòcrit i Virgili ens deixaren obres molt velles, però no tan influents en el pensament com les de Plató, Sòcrates o Epictet.

Idealitzem les societats caçadores recol·lectores o la vida de pastor, somiem amb enveja en la vida de les tribus índies americanes (que, per cert, vivien envoltades de la brutícia que ells mateixos generaven i amb moltes possibilitats, els homes, de tindre una mort violenta. Gràcies Kevin Costner), però el fil de la història ens ensenya que en quant els caçadors recol·lectors passaren a viure a comunitats fixes i més nombroses les seves produccions culturals es multiplicaren per un ordre exponencial. Les ciutats, per exemple, són un gran invent cultural, multipliquen per molts ordres de magnitud les interaccions entre persones i d'aquí sorgeix noves idees què s'alimenten unes altres en un cercle virtuós. No calen gegants per aixecar-se sobre les seves esquenes, amb les del veí potser n'hi ha prou. La vida al camp serà pobre culturalment, simple, senzilla... perfecte si és el que busquem però molt lluny de les nostres possibilitats.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

A propòsit del cas del Rubiales, rumiava sobre el següent però no m'atrevia a publicar-ho, fins que vaig veure un tut en que una dona parlava del mateix i aleshores va sortir aquesta conversa:

Jo: Mira, fa dies que hi penso, que no és exactament, o no solament, masclisme. Però no m'atrevia a ficar-me en aquest jardí. Per què, si hagués passat a la inversa, parlaríem d'abús de poder, no d'una altra cosa. El masclisme, crec, sempre és dona quan hi ha una posició de poder, és una condició necessària. Si no, és tracta de misogínia. Que en penseu?

A: ostres, ho hauria de pensar, que encara estic aprenent. Tanmateix, les dones típicament i estadísticament ocupem posicions més baixes (per exemple en l'entorn laboral), que continuen formant part de la desigualtat i, per tant, la posició de poder de l'home és molt fàcil, fins i tot en l'àmbit familiar. Aviam si algú et diu alguna altra cosa.

Jo: exactament, sempre és l'home el que es troba en la posició de poder, per això les agressions sexuals són comeses per un home contra una dona, excepte en els casos de pederàstia contra infants, a on també hi ha una relació de poder adult-infant. En definitiva, que els abusos sexuals són abusos de poder i la resta és misogínia pura i dura. Un pico? Abús de poder Totes són putes! Misogínia Si algú ho vol rebatre amb respecte, estaré encantat de llegir-lo.

B: jo també ho he de pensar més... però afegeixo un element per a seguir reflexionant: entre un directiu i un jugador masculí adult també hi ha una relació de poder desigual. Però no hem vist una situació com aquesta... Penso que el fet que les jugadores siguin dones condiciona com les tracten

C: Per això, sense ser expert, crec que la paraula és patriarcat. L'home per sobre de la dona. O més aviat: heteropatriarcat.

Jo: @B Cert, no hi ha casos en el món de l'esport, però si en altres sectors crec recordar. En qualsevol cas compro l'argument de la predisposició en tractar-se d'una dona, però podríem argumentar que comença amb una suposició, el pensar que serà més submisa... davant el poder. @C bé, un patriarcat no explicaria el cas invers (ínfims però existents i sempre, crec recordar, en contextos laborals superior jeràrquica-subordinat). Bé, com veieu, no tinc les dades a mà 😁

C: Precisament per això, per ser ínfims els de relació de poder dona > home, es pot parlar de patriarcat. Per cert, els homes també podem ser víctimes del patriarcat.

Jo: Si, el patriarcat defineix una relació de poder, la majoritària a la nostra societat, però no la única possible. Sempre hi ha una relació de poder, en una o altre direcció. Crec que és el que aquest cas exemplifica tant bé, que es tracta, sobretot, d'un abús de poder, i això permet fàcilment eixamplar la protesta molt més lluny que si parlem de masclisme. En parlar de masclisme, els capullos dels jugadors mascles no han obert la boca per defensar a una companya.

Jo: M'ha vingut al cap: si en una societat matriarcal els abusos sexuals contra els homes no es donen amb la mateixa intensitat amb la que es donen contra la dona en una societat patriarcal, aleshores sí que hauríem de parlar de masclisme pur i dur, en una característica intrínseca de l'home.

Jo: Ja ho tinc! #masclisme és aquell moment en què, sense pensar, dius alguna cosa com què “les jugadores ja juguen tan bé com els jugadors” #borrell dixit Un pico?, abús de poder Totes són unes putes!, misogínia Pobretes... Masclisme.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Fa un temps que intueixo que la idea del suport mutu està sent redescoberta i que està guanyant força per tot arreu. M'explico.

El #suportmutu, el concepte d'ajudar-nos l'un a l'altre és quelcom que ha estat present al llarg de tota la història, sobretot entre les classes més humils, és a dir, la immensa majoria de la gent. L'#anarquisme va agafar el concepte a finals del segle XIX i el va transformar en una eina revolucionària, en una època en què la industrialització i les migracions internes per motius econòmics ja havien destruït les xarxes de suport mutu que havien existit entre les comunitats més petites, però que l'establiment dels estats del benestar, van anar fent obsoleta. És per això que es tracta d'una redescoberta.

Què ha passat perquè el suport mutu estigui, crec jo, sent redescobert?

En la meva magufa opinió es tracta d'una cadena d'esdeveniments. Aquesta setmana en vaig començar a filar la idea en llegir un impressionant article del CREAF que cal llegir.Per explicar-ho utilitzaré una idea de l'argument de la sèrie “El perifèric”, així que ve un...

SPOILER. Simplificant molt, els protagonistes poden traslladar-se al futur, que ha patit una apocalipsi que anomenen el *jackpot*. Aquest jackpot no té un inici o final, és una cadena d'esdeveniments que van portar al món i a la humanitat a un desastre ecològic, econòmic, social, humà i polític del qual, convulsivament, han eixit uns estats més autoritaris encara en reconstrucció, i on el nombre de població mundial ha caigut dràsticament. FI DEL SPOILER

Bé, en llegir l'article en va vindre al cap la idea del jackpot per conceptualitzar el temps que estem vivint i que intuïtivament molta gent, és la meva opinió gens científica, comença a copsar. La cadena d'esdeveniments del nostre jackpot ja ha començat.

Són tres els esdeveniments en què he pensat jo; Potser una altra persona en podria suggerir altres de diferents, afegir-ne, argumentar que cert esdeveniment no ho és.

Un esdeveniment és la destrucció de la confiança en la justícia del sistema econòmic com a resultat del rescat públic dels bancs a la crisi del 2008 (aquest esdeveniment és collita de l'article del CREAF, jo no l'havia tingut en compte fins a llegir-lo). Un segon esdeveniment és la destrucció de la confiança en la capacitat dels governs per prendre mesures enèrgiques davant el canvi climàtic. Fa anys que tots sabem el que passarà, que els fòssils s'esgoten, però els governs han sigut incapaços de prendre les mesures necessàries per no arribar al que ara ja és una emergència climàtica i un canvi de model de societat absolutament imprescindible, i seguim en la mateixa tònica. I un tercer esdeveniment ha sigut la destrucció de la confiança en la capacitat dels governs en assistir-nos, provocada per la crisi del COVID19, en què molta gent va veure que els nostres estats i sistemes de salut no podien atendre'ns a tots i va caldre decidir qui vivia, i qui no.

No és importat si aquests esdeveniments s'ajusten a la idea del jackpot o no, tan sols és un concepte del qual em serveixo per explicar el que, crec, molta gent està percebent. I és que ens hem d'arremangar les mànigues i treballar els uns amb els altres, prenent la iniciativa, per construir allò que ha estat destruït i impulsar allò que cal fer. Els estats no ho faran o no poden fer-ho i, per tant, o hem de fer nosaltres.

I és que el suport mutu és molt més que ajudar la veïna o el veí en dificultats, és crear idea de comunitat, de bé comú, que en allò que és de tots, planeta inclòs, hi hem de treballar, participar i dir la nostra tots. I això és el que em sembla que estem redescobrint. L'estat del benestar ha millorat el nivell de vida de molta gent, però ha tingut, crec, un cantó obscur. Ha comportat la destrucció de les xarxes de suport mutu i ens ha fet ciutadans dependents de l'estat i de la seva iniciativa, com persones immadures que són incapaces de fer res sense la guia del pare o mare. I això a l'estat, a l'estat en la concepció de leviatan, ja li està bé. No proposo cap teoria conspiro paranoica, tan sols constato una dinàmica de poder que es genera de forma més o menys lògica.

L'estat modern es va anar transformant el segle XX en el leviatan que menciono abans, i en un matrimoni entre l'estructura de l'estat i el complex militar-industrial del que Dwight D. Eisenhower ja va advertir en el seu famós discurs de comiat com a president dels EUA, complex transformat actualment en les grans empreses transnacionals, matrimoni que influeix més que les persones en les polítiques dels governs. Al leviatan ja li va bé que estem estabornits esperant les seves directrius, el leviatan vol manegar ell l'agenda, no que estigui en les nostres mans.

Per tant, al leviatan s'hi està contraposant l'anarquisme, el suport mutu, la iniciativa de les persones, els projectes col·laboratius al marge de les institucions o, de vegades, amb les institucions(ja veurem com funciona aquest projecte, a mi em sembla que, com deien els marxistes, caurà víctima de les seves contradiccions).

Tot això no es fa de forma conscient per la majoria de la gent, ni tan sols ho fa una majoria de gent, és una intuïció, és un “run run” de fons, un caldo de percepcions i idees inconnexes al nostre voltant que, em sembla, va creixent. O potser és tan sols un desig meu.

M'agradaria molt llegir els vostres comentaris en el tut.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Aquest matí, abans de les 09h30, m'ha aturat la urbana. Jo anava en motocicleta i estava aturat al semàfor i la motocicleta de la policia municipal s'ha aturat just darrere meu pràcticament en perpendicular (és una informació necessària per comprendre els fets). Al cap d'uns 20 o 30 segons s'ha atansat a mi m'ha demanat que m'aturés a un gual que m'ha assenyalat, també li ha demanat a un altre motorista a la meva esquerra que fes el mateix. Ens hem aturat on ens ha indicat i en baixar de la moto m'ha demanat, era castellanoparlant, i per tant, ha utilitzat el castellà i sospito que no dominava massa el català, pel DNI. Jo li he contestat, soc catalanoparlant, i per tant, he fet servir el català, que no el portava i que tampoc el feia servir. Ha marxat a parlar amb el seu company, que al cap d'una estoneta ha vingut, catalanoparlant amb dicció de castellanoparlant, i m'ha demanat el DNI, li he contestat el mateix i aleshores m'ha demanat el número del DNI i li he tornat a dir que no el feia servir. Aleshores és quan ha entès la meva posició. Mentrestant, el company castellanoparlant tractava amb l'altre motociclista sobre que si la moto feia massa soroll, no sé com a acabat aquest tema.

El municipal catalanoparlant m'ha informat, tot molt correcte, que ell m'havia d'identificar i m'ha demanat el permís de circulació, que no portava, o qualsevol document amb fotografia i el número de DNI. No en tinc cap amb aquestes característiques. Aleshores m'ha informat, jo no ho sabia, que el número del permís de circulació és el mateix que el del DNI i, per tant, l'hi he donat el número del permís. Resulta que fa mesos que el tinc caducat i no me n'havia adonat.

En aquest punt m'he cagat, m'he traït a mi mateix i, en conseqüència, he fet un pas en fals vergonyós que ha malbaratat tota la meva posició de desobediència civil.

Ho explico. El dimecres de la setmana que ve, a primera hora, marxava en moto a Versailles, tot ja està pagat. Quan m'ha comunicat que tenia el carnet caducat he vist, a la meva ment, la moto immobilitzada i el viatge en orris. Aquí és on m'he cagat. Aleshores he decidit que la fotografia del DNI que m'havia suggerit el municipal i que li he dit que no, sí que la tenia i li donaria. Aquí és on m'he traït. Per justificar-me he anat i li he dit, que bueno, que ells són municipals (en contraposició a la nacional o la guàrdia civil) i que sí que portava una fotografia del DNI. Aquí és on he fet un pas en fals vergonyós.

El municipal catalanoparlant m'ha dit, amb molt bon criteri, que les coses no és fan així, que ells són policies com qualsevol altre i que si hom pren una decisió es manté, amb totes les conseqüències. M'he volgut fondre.

M'han multat per anar indocumentat, per tindre el permís de circulació caducat i per no haver passat la ITV (juro que pensava demanar hora avui mateix per tindre-la abans de marxar a França).

El policia castellanoparlant, en un moment de la conversa sobre la documentació i tot plegat, li ha insistit al seu company que em digués que no podia anar amb l'adhesiu CAT, que és quan els hi he informat que l'adhesiu no era contrari a la llei. Per l'adhesiu no m'han multat i em sembla que el municipal catalanoparlant, que des del principi ha intentat donar-me totes les sortides imaginables, no en tenia gaire interès.

L'únic motiu evident per aturar-me, per part del municipal castellanoparlant, és l'adhesiu CAT, l'adhesiu de la ITV era impossible, en la posició perpendicular en la qual estava, que el veies. El tema del permís i la ITV han anat sortint després, un cop m'han pogut identificar mitjançant el número del permís. Fins aquell moment cap dels dos n'ha fet esment. A l'altre motorista li ha tocat el rebre, per a dissimular una mica.

Tots hem sigut molt correctes i educats.

Dos aprenentatges: Primer, si prens la decisió de fer desobediència, es manté fins al final i t'estalvies de fer el ridícul com jo. Segon, en tot moment els dos urbans ha intentat que no fos evident el que a mi em sembla que ho era i no s'han volgut embrutar les mans i anar més enllà. Perfectament, podrien haver-me detingut per tot plegat, no identificar-me, el permís, però aleshores ells també haurien de donar explicacions.

editat Un tercer aprenentatge, si vols practicar la desobediència civil, porta tot la resta en regla.

Bola extra: En acabar tot, he anat a casa i he demanat cita per la ITV i immediatament després a renovar el permís de conduir. Per raons mèdiques, que no venen al cas, he de presentar un informe mèdic que no tindré fins dimecres a les 10h00, per tant, ara mateix tinc el permís de conduir temporalment suspès i no puc sortir cap a Versailles dimecres a primera hora.

Segona bola extra: Tinc hora per anar aquesta tarda a fer la ITV, no els hi digueu als municipals. editat Ja tinc la ITV.

Tercera bola extra: En el moment que m'han aturat anava a casa per recollir... el DNI. Impossible de substituir per un altre document per a recollir un embalum a Correos.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Aprofitant el 2 de maig, llegint un llibre sobre les guerres napoleòniques, sembla que per l'època de la invasió d'España, el personatge de l'Emperador Napoleó ja s'havia menjat en Bonaparte, ja creia més en el personatge que no pas en l'home. No és d'estranyar, havia conquerit gairebé tota Europa i la resta dels països, excepte Gran Bretanya, feien el que ell volia, però es nota que en el tracte amb la península Ibèrica ja no tenia la paciència per tractar els adversaris que resultaven incomprensibles per a ell. Clarament, pensava que l'actitud del govern espanyol, i la d'altres països, era irracional en rebutjar la influència o l'ocupació francesa que portava mesures modernitzadores per l'administració, l'economia, la llei i l'educació. El personatge ja no estava per perdre temps en les meravelloses maniobres de la campanya italiana, quan sols era un general del Directori, i en arribar a Somosierra llença la cavalleria lleugera polonesa en una famosa càrrega contra els canons que barraven el pas a Madrid, sense importar-li la vida dels seus homes. Més endavant actuarà de la mateixa manera a la campanya de Rússia, per exemple a Borodinó, on va llançar el seu exèrcit camp amunt en un atac frontal contra les defenses russes que pretenien evitar la captura de Moscou pels francesos, i guanyà la batalla a costa de perdre un terç del seu exèrcit.

Per altra banda, per entendre l'èpica i la llegenda de l'aixecament popular del 2 de maig a Madrid, cal contraposar-la al paper vergonyós de la dinastia Borbó i el govern de Godoy en els seus tractes amb Napoleó. Pare i fill, Carlos IV i Fernando VII, conspirant l'un contra l'altre i rebaixant el preu de venda de la monarquia, ni tan sols davant Napoleó, sinó al general Murat, que clarament els tractà amb menyspreu. Tots tres, Carlos, Fernando i Godoy van córrer a Baionako (Baiona) a fer el redenz-vous a l'emperador, que en un dinar els va comunicar que havia decidit substituir la monarquia Borbònica per la seva pròpia, instal·lant al seu germà Joseph i els obligà a abdicar.

España ha d'enaltir l'aixecament popular per salvar la cara dels Borbons i el seu paper a la història, altre cop.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Soc un nouvingut a l'ornitologia. El 2021 em vaig començar a interessar per l'ornitologia, la natura en general sempre m'ha interessat, per la identificació d'ocells i els seus cants i, això ja és un lleu TOC, l'enregistrament de les espècies vistes.

L'enregistrament el faig mitjançant l'aplicació del ICO NaturaList, sols per android, descàrrega aquí.

Per altra banda, i a causa d'una conversa amb altres afeccionats en un curs d'introducció, en què comentàvem que era complicat trobar activitats relacionades amb l'ornitologia, m'he decidit a obrir una instància de mastodon perquè els afeccionats a l'ornitologia ens puguem trobar i publicar les nostres coses a ornitologia.social, així, si vols, crea el teu usuari i pública.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

No cal donar més voltes al que van fer, fan o faran els polítics o líders de la societat civil. Un dels motius és que nosaltres els hem posat on són. Un altre, que els hi vam encarregar quelcom que havíem d'haver fet nosaltres mateixos. Els hi vam cedir el lideratge per, crec, la comoditat de pensar que un procés ordenat era possible, i així no haver de pagar preus personals massa alts com, per exemple, un Euromaidan amb 104 morts i 3 mesos de protestes. Aquesta fase ha acabat i ja no es pot esprémer més, és tot buit. Tot.

Si jo vull la #independència hauré de fer quelcom per aconseguir-la sense esperar les instruccions de ningú, i l'única eina a les mans de les persones comunes és la desobediència civil, per tant, si vull ser coherent, hauré de començar a desobeir. Sé que John Rawls va definir, o redefinir, la desobediència civil, tinc el llibre per casa, però encara sense llegir, així que he buscat els punts importants: “Un acte públic, no violent, conscient i polític, contrari a la llei, comés habitualment amb l'objectiu de provocar un canvi.” Públic en el sentit de no amagar-se'n o fer-ho en privat. No violent, no cal explicar-ho, però matisaré que tampoc cal buscar l'enfrontament personal amb ningú. Si topes amb un funcionari de l'estat, no cal ser desagradable, la majoria fan la seva feina i prou. Conscient i polític, ho fas amb tot el coneixement de què estàs, i perquè ho estàs fent. Contrari a la llei, i accepta'n les conseqüències. Comes habitualment, no val amb fer-ho una vegada i després complir la llei les següents vegades.

Afegiré que, tal com estan els nivells de confiança per aquí ara mateix, ha de ser genuí, o com a mínim ha de ser percebut com a genuí. Res organitzat per partit, associació, etc., com per exemple “no vull pagar”, funcionarà.

Començaré, de fet ja vaig començar, amb coses senzilles, que no sóc un heroi ni cal immolar-se per a cap causa. No provocaré activament de desobeir. Passarà en algun moment com a conseqüència d'alguna desconnexió de l'estat espanyol. De moment ni porto el DNI ni el permís de conduir, i si me'l demanen no els hi donaré el número, ni el nom de fet. Als Mossos el nom sí, que és meu, no espanyol. Ara mateix no se m'acut res més, ja ho pensaré.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Bé, aleshores, si com comentava en una entrada anterior, a les societats preestatals o amb una presència dèbil de l'estat la violència és present, sí que cal un contracte social en què cedim part de la nostra #llibertat a favor d'uns drets, com el de no ser assassinats.

A partir d'aquí, el tema important és qui vetlla per aquests #drets.

Una de les teories clàssiques sobre l'aparició de l'estat i el seu propòsit és precisament vetllar per aquests drets. És una explicació força intuïtiva, però si tenim en compte, primer, que els #estats van aparèixer, per dir-ho d'alguna manera, a l'últim minut de la #història de la #humanitat, i que segon, la majoria de la humanitat no ha estat sota el control d'un estat fins fa pocs segles, l'argument falla. Es pot argüir, amb certa raó, que fins a l'augment de la #complexitat de les societats humanes no va caldre un estat per a vetllar pel contracte social, però és que un cop arribats a aquest nivell de complexitat i amb estats en funcionament, es pot dir que fins a la Revolució Francesa la funció de l'estat ha sigut vetllar pels interessos d'una classe privilegiada, amb deures i drets molt diferents que els de la resta de súbdits.

Si l'estat no ha estat present a la majoria de les vides dels éssers humans, però, certament, les societats han hagut de vetllar d'alguna manera pel manteniment del contracte social, com s'ha fet això? Bé, tensions hi ha a totes les societats, així que algun mitjà de resoldre's ha hagut d'existir. Podria ser un savi de certa edat, un consell d'ancians, una assemblea, uns costums.

L'error, crec jo, de molts de nosaltres, per altra banda, persones que vivim en un estat, en pensar en els fonaments de les societats i els contractes socials, és: identificar exclusivament l'estat com l'en què ha garantit aquest contracte. Com deia més amunt, és un error molt comprensible, ja que hem crescut amb la idea força intuïtiva del progrés des d'unes societats #nómades i recol·lectores, a unes altres més “avançades” basades en l'agricultura i l'estat. Salvatges sense llei versus estats civilitzats. Ergo, l'estat és qui ha de vetllar per l'ordre a la societat.

Una forma molt simple, em sembla, per començar a canviar aquesta associació entre el contracte social i l'estat, és substituir la paraula estat per #institució. Un consell d'ancians és una institució, una assemblea és una institució, els costums són una institució. Començant pel paràgraf amb què obria aquesta entrada, és a les societats on les institucions, que no exclusivament els estats, no funcionen bé, o no hi són presents, les tensions és més fàcil que es resolguin amb #violencia.

Tot aquest argument grinyola, però, per un motiu: no hi ha cap exemple de societat amb un grau de complexitat similar a les societats estatals, sense estat. Aleshores, les societats complexes estàn determinades a viure sota un estat?

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.