Escrits magufos

complexitat

Bé, aleshores, si com comentava en una entrada anterior, a les societats preestatals o amb una presència dèbil de l'estat la violència és present, sí que cal un contracte social en què cedim part de la nostra #llibertat a favor d'uns drets, com el de no ser assassinats.

A partir d'aquí, el tema important és qui vetlla per aquests #drets.

Una de les teories clàssiques sobre l'aparició de l'estat i el seu propòsit és precisament vetllar per aquests drets. És una explicació força intuïtiva, però si tenim en compte, primer, que els #estats van aparèixer, per dir-ho d'alguna manera, a l'últim minut de la #història de la #humanitat, i que segon, la majoria de la humanitat no ha estat sota el control d'un estat fins fa pocs segles, l'argument falla. Es pot argüir, amb certa raó, que fins a l'augment de la #complexitat de les societats humanes no va caldre un estat per a vetllar pel contracte social, però és que un cop arribats a aquest nivell de complexitat i amb estats en funcionament, es pot dir que fins a la Revolució Francesa la funció de l'estat ha sigut vetllar pels interessos d'una classe privilegiada, amb deures i drets molt diferents que els de la resta de súbdits.

Si l'estat no ha estat present a la majoria de les vides dels éssers humans, però, certament, les societats han hagut de vetllar d'alguna manera pel manteniment del contracte social, com s'ha fet això? Bé, tensions hi ha a totes les societats, així que algun mitjà de resoldre's ha hagut d'existir. Podria ser un savi de certa edat, un consell d'ancians, una assemblea, uns costums.

L'error, crec jo, de molts de nosaltres, per altra banda, persones que vivim en un estat, en pensar en els fonaments de les societats i els contractes socials, és: identificar exclusivament l'estat com l'en què ha garantit aquest contracte. Com deia més amunt, és un error molt comprensible, ja que hem crescut amb la idea força intuïtiva del progrés des d'unes societats #nómades i recol·lectores, a unes altres més “avançades” basades en l'agricultura i l'estat. Salvatges sense llei versus estats civilitzats. Ergo, l'estat és qui ha de vetllar per l'ordre a la societat.

Una forma molt simple, em sembla, per començar a canviar aquesta associació entre el contracte social i l'estat, és substituir la paraula estat per #institució. Un consell d'ancians és una institució, una assemblea és una institució, els costums són una institució. Començant pel paràgraf amb què obria aquesta entrada, és a les societats on les institucions, que no exclusivament els estats, no funcionen bé, o no hi són presents, les tensions és més fàcil que es resolguin amb #violencia.

Tot aquest argument grinyola, però, per un motiu: no hi ha cap exemple de societat amb un grau de complexitat similar a les societats estatals, sense estat. Aleshores, les societats complexes estàn determinades a viure sota un estat?

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Robert Wright explica quelcom molt interessant al seu llibre “Ningú perd” sobre el #masclisme implícit a la teoria de l’evolució.

Les cèl·lules procariotes estan formades per diferents òrgans, però no comparteixen un nucli que organitza la divisió del treball. Les cèl·lules eucariotes estan formades per un nucli i diferents òrgans, el nucli conté l’adn i organitza la feina dels altres òrgans. En l’augment de la #complexitat en el pas de les cèl·lules procariotes a les eucariotes està la base del desenvolupament posterior a l’esser pluricel·lular. Sense aquest pas, la vida es veuria reduïda a bacteris. El tema és: com es produeix l’evolució de les cèl·lules procariotes (sense nucli) les eucariotes (amb nucli)? La majoria dels biòlegs (que acostumen a ser homes) creuen que la cèl·lula eucariota va fagocitar els altres òrgans en una lluita competitiva, passant a ser explotats pel nucli al qual estan supeditats. Lynn Margulis, biòloga, creu que certs òrgans, com són les mitocòndries i els cloroplasts, provenen d’avantpassats que vivien sols però que es van unir de forma simbiòtica amb altres òrgans per a formar les cèl·lules, delegant posteriorment les funcions de coordinació al nucli. Això és una visió més en línia de la #cooperació que no pas la #competició. És coneguda com a teoria endosimbiòtica.

L’acceptació, o no, de l’endosimbiosi té implicacions transcendentals a l’hora d’explicar la força conductora de l’evolució; competència o cooperació?

Els biòlegs masculins, és a dir, la immensa majoria dels biòlegs, creuen per naturalesa en la competència com la força conductora. Però, i si hi hagués moltes més dones biòlogues?, i si Darwin hagués estat una dona? Les dones tenen una major tendència que els homes a crear xarxes per a col·laborar. L'ethos femení és d'una naturalesa més col-laborativa mentres que el masculí és més competitiu, la conciliadora versus el guerrer, en una simplificació simplista, si és que això existeix.

La magufada ve ara: De la mateixa manera que Max Weber va ensenyar-nos la influència del calvinisme a la gènesi del #capitalisme, quina podria haver estat la influència d’una visió molt més encarada a la cooperació en la concepció de la teoria de l’evolució?. Les derivades són immenses i és un tema que centra la meva curiositat. Caldrà desenvolupar-lo.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.