caelumtangi

Capítol 17

La psicòloga ens insisteix que li ensenyem l'altar. -No cal, no estem preparats-.

Una cosa és anar a teràpia i que ens explori les nostres ments turmentades, una altra és la nostra privacitat porta endins.

Tanco la porta i miro tot el que els meus fills posen dins del nostre altar-lavabo. El gran escriu amb retolador -directe a les parets enrajolades-, un diari del seu dia a dia, els seus alts i baixos, les bones notes, els seus enamoraments, l'enyor, la ràbia del perquè ens va abandonar, i sempre ho acaba amb un #MamaPerdonaAlTeuFill. L' últim WhatsApp que li va enviar a la Sabina per la “moguda” del tanatori i no es treu la culpabilitat. El petit, enganxa dibuixos i manualitats que fa a l' escola.

Veig que s'ha omplert la banyera d'aigua, unes espelmes floten amb llum. Al fons, sorra i petxines de la platja amb un vaixell que flota de joguina. La “nostra” platja i el “nostre” mar com sempre ens recalcava ella.

Em miro el mirall i em trec les ulleres, observo els meus ulls marrons que ella insistia a fotografiar-los.

-Els tinc normals, deixa-ho córrer, ni bonics ni lletjos-.

Em somreia, me'ls enfocava amb la càmera i em deia que jo portava al damunt el color més evocador de la primavera d' hivern.

-Per mi són art. Quan te'ls miro, els dies s'escurcen i les nits s'allarguen i es diu que “els fruits estan en el seu punt òptim”–. Recordo la seva resposta i ploro desconsoladament davant del mirall.

He perdut cabell, i el poc que em queda és canós. En el mirall hi ha enganxada una fotografia que enquadra els nostres ulls de quant érem joves i feliços, just, al costat de l'adéu de la Sabina. Aquest adéu que el va escriure amb el baf i el meu fill gran, el va resseguir amb un retolador permanent.

Com es pot oblidar una persona quan no l'has deixat d' estimar durant 30 anys de la teva vida? Com ens va poder fer això? Per què a nosaltres?

Em sento mort en vida i desolat, no puc parar de plorar.