caelumtangi

S A R A ⚡🪐

Capítol 20

Destapo el tap de la banyera.

Respirem tots junts, perquè sabem que deixem marxar la Sabina barrejada amb aigua, pedres, petxines i vidrets de colors.

Agafats els tres de la mà, contemplem com l'aigua s'escorre i el vaixell de joguina queda sense aigua, enrocat amb tota l'ornamentació recollida de la platja, de la nostra platja. Ens estrenyem les mans més fortes en veure un ocell que impacta contra el vidre de la finestra del lavabo i queda estabornit.

-S'ha mort?-pregunta el petit. -Sí.

Amb ell, despengem els dibuixos i els posem en una carpeta. El nano gran, neteja amb un líquid els seus escrits i dedicatòries de retolador permanent de les parets.

Agafo la fotografia enganxada en el mirall dels nostres ulls emmarcats i ressegueixo amb el dit el seu “adeu”.

No ens ha calgut ensenyar a la psicòloga el lavabo-altar que tan sovint ens ha demanat visitar, per saber que avui sense dir-nos res, ens hem aixecat tots del sofà i hem sabut el que havíem de fer com a família que som.

Estimar-nos, viure la nostra realitat i continuar portant la Sabina en els nostres pensaments positius. Tot el que desitjàvem d'ella estar complet. Hem passat les etapes i ara la seva presència és el nostre record per sempre.

El nano gran ens posa música i acabem abraçats, ballant i fent una rotllana dins del lavabo plorant, rient i plorant encara més. Amb “crits de guerra” sortim agafats tots amb fila pel passadís i girem cua per tornar a entrar al lavabo i abraçant-nos.

Avui ens sentim alleugerats i salvats, com un dia de mar pla i sense vent. Busquem pedres i amb un únic llançament contem qui fa més rebots damunt l'aigua abans que la pedra se submergeixi del tot i li arribi a la Sabina.

Capítol 18

-Avui els nanos dormen a casa de la tia-.

Tanquem la campanya amb èxit. El restaurant excel·lent. Aquests de l'Alt Empordà mai fallen. Ens han posat en una saleta a part.

El cap japonès molt begut m'ensenya imatges de gats sense cua. Ens explica que un gat en quedar-se adormit al costat del foc es crema la cua i surt d'una casa disparat, on arrasa tota una ciutat provocant un incendi descomunal. De la paret de pedra de la masia del restaurant, despenja una espasa de decoració. Ens escenifica l' Emperador qui fa tallar totes les cues dels gats de la ciutat només per prevenció.

He passat un instant amb aquella sensació de riure borratxo, però en estat d'alerta, l'espasa anava a tort i a dret. Em pensava que ens escapçava a tots.

-No em barallaré amb aquest cap samurai. Quin maneig d' espasa!–.

Continua i ens diu que en aquesta ciutat cremada al llarg de la història neix el gat “bobtail japonès”, són els que tenen la cua com un conill per culpa d'un gen recessiu.

Tot el sèquit de japonesos s'aixequen beguts de les cadires, es posen les mans al cap, les mouen com si fossin les orelles d'un gat i remenen el cul. Ara mateix em creuria això del gen recessiu, però no dels gats sinó d'ells, si no fos perquè són més llestos que nosaltres.

-Estic molt begut, però ells a part de borratxos estan sonadíssims, són d'una altra galàxia!–.

Sort de la tramuntana daliniana que ens hem airejat tots una mica en sortir.

Em veig a mi mateix desenfocat. Després de molts anys, reconec que estic begut igual com quan et menges la nit de jove. Sobrepasso aquella línia de content sense topall. Necessito saltar-me les normes, perdre les formes i que em toquin. Necessito prémer la tecla de fornicar i deixar enrere la paraula de l'Emperador, la de PREVENCIÓ.

Necessito fer la postura sexual “mantis religiosa” amb orgasmes combinats. Una explosió en tots els sentits.

Avui intento no pensar en la Sabina. Necessito una noia al meu llit i que la meva ment no em representi la meva dona. No vull autoengany ni confusió. Anhelo veure la cara i el cos nu d' una desconeguda.

La Sabina ja no és aquí. La Sabina em va abandonar. Se'n va anar per sempre més. Ara, després d'un any, ho puc dir en veu alta; es va suïcidar.

Pugem a l'habitació d'un bar de l'Hotel a prop del restaurant, el just temps d'empassar-me d'un glop la copa. Mirades, també se sent sola, ens sentim sols i no cal més explicacions.

No vull saber res d'ella i ella tampoc de mi. Hi ha química i feromones, no ens cal omplir l'espai que queda entremig amb paraules buides que no ens serviran de res l'endemà. Per això, ja existeixen les xarxes socials; per xerrar.

Sabem tots dos el que desitgem; follar. Així de simple. Una nit mútua d'alè d'alcohol etílic, com quan dues persones es troben, es volen i es consenten. No hi ha més. Cardar en un estat ebri i oblidar-nos de qui som.

Ens estirem al llit i contemplo a la paret damunt del capçal un quadre del gat daurat de la sort, Maneki Neko.

-Casualitat, acabo de deixar els japonesos-.

La noia despullada té els fèmurs llargs, igual que les potes del davant de la mantis religiosa, que les plega davant del seu cap quan resta immòbil damunt d'una flor com si resés.

La bellesa de la noia és pacient i fa bona olor. Li obro les cames i els meus llavis humits toquen els seus, mentre li introdueixo la llengua i sense pausa li llepo el clítoris. S'excita i estar molt mullada, l'agafo fort i la giro. Ella, espera atentament els meus moviments, està a l'aguait per a quan la vulgui pol·linitzar. L' estiro amb força cap avall del llit i la incorporo amb les natges cap amunt. A peu dret, la penetro, entro i surto sense esforç perquè la noto molt excitada. L'envolto amb els meus braços i li estiro la cadena que porta d' escanyament de mugrons. Aquesta cadena s'uneix amb una anella a cada mugró i en sentir el dolor d'ella quan li estiro encara m'excita més, i me la menjo a petons pel darrere de l'esquena. No paro de follar-la. En unes altres circumstàncies ja m'hauria corregut, però vaig tant alcoholitzat que em costa i tampoc vull que s'acabi. Ella es gira, la deixo de penetrar i m'estira al llit. Es posa damunt meu, agafa la seva bossa de mà de la tauleta de nit, i escampa tot el que hi porta dins. Amb una mà no deixa de masturbar-me i amb l'altra agafa un sobret de sucre morè, l' estripa amb la boca i l' escampa per damunt dels meus ous. Apropa els seus llavis i me'ls xupa estirant-me la pell i fent-me xuclades. Mentre l'altra mà puja la intensitat de la masturbació. No aguanto més, estic ja a punt d'explosionar, soc la seva presa i en aquest just instant és quan la femella, insecte mantis religiosa es torna depredadora i l'acte de matar es torna sublim sexualment. Es posa asseguda damunt meu, ajuntant un peu a cada costat de la meva orella. S'impulsa per balancejar-se i l'hi agafo els genolls estirant-la cap a mi. Em folla intensament fins que els seus peus els prem amb força i em bloqueja el coll i el cap.

Em té caçat i em corro gemegant de plaer. Ella, s'apropa i em morreja amb gust de sucre mentre es corre dolçament a dins seu.

Capítol 17

La psicòloga ens insisteix que li ensenyem l'altar. -No cal, no estem preparats-.

Una cosa és anar a teràpia i que ens explori les nostres ments turmentades, una altra és la nostra privacitat porta endins.

Tanco la porta i miro tot el que els meus fills posen dins del nostre altar-lavabo. El gran escriu amb retolador -directe a les parets enrajolades-, un diari del seu dia a dia, els seus alts i baixos, les bones notes, els seus enamoraments, l'enyor, la ràbia del perquè ens va abandonar, i sempre ho acaba amb un #MamaPerdonaAlTeuFill. L' últim WhatsApp que li va enviar a la Sabina per la “moguda” del tanatori i no es treu la culpabilitat. El petit, enganxa dibuixos i manualitats que fa a l' escola.

Veig que s'ha omplert la banyera d'aigua, unes espelmes floten amb llum. Al fons, sorra i petxines de la platja amb un vaixell que flota de joguina. La “nostra” platja i el “nostre” mar com sempre ens recalcava ella.

Em miro el mirall i em trec les ulleres, observo els meus ulls marrons que ella insistia a fotografiar-los.

-Els tinc normals, deixa-ho córrer, ni bonics ni lletjos-.

Em somreia, me'ls enfocava amb la càmera i em deia que jo portava al damunt el color més evocador de la primavera d' hivern.

-Per mi són art. Quan te'ls miro, els dies s'escurcen i les nits s'allarguen i es diu que “els fruits estan en el seu punt òptim”–. Recordo la seva resposta i ploro desconsoladament davant del mirall.

He perdut cabell, i el poc que em queda és canós. En el mirall hi ha enganxada una fotografia que enquadra els nostres ulls de quant érem joves i feliços, just, al costat de l'adéu de la Sabina. Aquest adéu que el va escriure amb el baf i el meu fill gran, el va resseguir amb un retolador permanent.

Com es pot oblidar una persona quan no l'has deixat d' estimar durant 30 anys de la teva vida? Com ens va poder fer això? Per què a nosaltres?

Em sento mort en vida i desolat, no puc parar de plorar.

Capítol 16

Aquests japonesos toquen tots els “pals”, també tenen una empresa d'investigació científica de “testicles de gats”.

-No m'ho vull ni imaginar, és més, ho suprimiré del meu cervell-.

Parla el cap japonès, ens felicita a tot l'equip, el pinso vitamínic per gats és supervendes al Japó, inclús a les xarxes socials els japonesos busquen per fer-se el test psicològic del nostre anunci. Ha calat fort.

-Ja s'encarreguen ells de fer els nanos superdotats, si els hi fan estudiar 12 hores cada dia...– penso.

El meu fill gran li dic que estudiï 12 hores diàries obligatòries i em denuncia. En fi, una altra cultura...

En Neko es porta de meravella, la poltrona encoixinada li agrada. El traductor comença una breu introducció del guió. El cap japonès es nota que no li interessa en absolut i està més per en Neko. Ens demana amb quina història d'amor ens hem inspirat del seu país per fer aquesta nova campanya publicitària.

-Silenci total!–.

Recordo la història real que em va explicar la Sabina, el dia que em van operar de la pròstata, un 18 de maig. Un mal horrorós.

Resulta que la tenia més grossa del que suposadament el metge m'havia dit molt abans d'entrar a quiròfan. L' expressió textual amb sorna, quan encara intentava sortir dels efectes de l' anestèsia, va ser:

-La tenies més gran que la d' un elefant-.

Cap gràcia em va fer el seu comentari, estava agonitzant de dolor al llit de l'hospital i la “meva” Sabina es va voler quedar al meu costat tota la nit.

Com que no podíem dormir cap dels dos, jo pel dolor, i ella per incomoditat em va dir:

-T'explicaré la història més increïble d' amor de dos amants japonesos, que just avui, es celebra els seus 86 anys del succés –.

Segons ella, una història fascinant. Segons el meu parer, a dia d'avui macabra.

Era així, el que un li pot passar desapercebut de la vida, ella s'ho mirava amb delicadesa i omplia aquest buit amb una intensitat desmesurada de passió.

-Dos amants que per circumstàncies culturals no podien deixar les seves respectives parelles i s'entregaven el seu amor d' amagat, en una habitació d'un Hostal. Tots dos tenien en comú la mateixa pràctica sexual eròtica i cap d'ells l'havia compartit amb les seves respectives parelles. Un joc sexual perillós. Tancaven la porta i allà es despullaven sense preàmbuls perquè el que sí que anhelaven era arribar a l'orgasme, però hi volien arribar junts i amb unes circumstàncies diferents de les que practicaven a casa seva. El ritual sempre era el mateix, es deixaven caure damunt del llit i ell amb la seva punta de la llengua la feia córrer amb moviments circulars fins a xupar-li un mugró. Amb una sola mà i amb força li ajuntava els pits per poder posar-se els dos mugrons dins la seva boca i jugar salivant amb la llengua. Al mateix temps, li introduïa el dit que ella abans li havia xupat, fins que li endinsava un altre segons la seva dilatació. Després ella es posava damunt seu de genolls per masturbar-lo i parar-se en sec en aquell “punt dolç”, perquè així ell la penetrés. Sabien que per arribar a l'orgasme necessitaven sentir més plaer, i només podia ser si un dels dos agafava el coixí o estrangulava a l'altre amb les seves pròpies mans just al moment del coit. Com que tenien estipulat d'anar-se alternant a cada cita, aquell dia li tocava a ella. Però no va ser com totes les altres vegades, perquè per ella era un coit molt especial. El 18 de maig era l' aniversari d'ell. Deliberadament el va estrangular quan es corrien junts fins que ell va quedar mort al llit. La policia en la seva línia d' investigació va descobrir l'amant i, en inspeccionar casa seva, dins de la seva bossa de mà van trobar els genitals embolicats amb cura amb paper de diari, que cada dia ella, els portava per anar a la feina. Li va tallar els genitals per assegurar-se el seu amor i el record d'estar units per sempre més un cop mort-.

-Estic ben marejat, crec que em moro i toco el timbre per avisar la infermera. Veig la Sabina doble-.

Capítol 15

La secretària ens porta en Neko i tots comencem a entrar a la sala de reunions. -No m'ho puc creure. El cap japonès s'ha fet enviar una poltrona encoixinada i feta a mida per en Neko. Comencem que hi ha feina i és per avui-.

Fa un any que no utilitzem aquest lavabo de casa. Un any que el petit, enganxa tots els seus dibuixos per les parets de la banyera. Un any que el gran s'hi tanca i li explica coses davant del mirall amb la paraula que ens va deixar escrita; “adeu”. Només una vegada m'ha demanat permís perquè entrés també el seu nòvio per presentar-li a la seva mare.

-No cal ni que m'ho preguntis fill- li vaig respondre.

Fa un any que tota la família anem al psicòleg perquè encara no en sabem prou i no en sabrem mai i quan ens arribi l'hora, morirem tots amb això ben endins. Un any que quan estic saturat i em sento tant sol em tanco i ploro sense que els nens em vegin. Un any que el nostre lavabo familiar l'hem convertit en un altar. L' altar sagrat per la meva dona Sabina.

El sentiment de pèrdua és tan profund que el cor es torna de marbre. La seva porositat lentament absorbeix la pena fins a enquistar-la. El cor, em bomba sang de dolor perquè et converteixes en un ésser buit, fred i aliè a tot.

Ens va deixar la Sabina i en Neko va entrar per quedar-se amb nosaltres. No el vaig poder enviar al dilluns a Ucraïna perquè els nanos s'hi van aferrar molt fort, estaven desolats i no vaig atrevir-me que sentissin una altra pèrdua. La família d'Ucraïna va comprendre la situació. La Sabina li hauria agradat. De jove a casa seva, en tenien de gats.

Neko ve amb mi a la feina cada dia. Ja és de l'empresa i de tothom. Ha passat per tots els despatxos i quan vol sortir va per lliure, tenim una terrasseta i sovint està allà dormint.

Les bones relacions amb els japonesos quan ens visiten per feina sempre l' hi porten regals exclusius, només per ell. A totes les reunions ens demanen que hi sigui present. -Què haig de dir, que no?–.

Ara ens arriba el gran cap de l'empresa japonesa, mai l' hem arribat a conèixer en persona, només per telèfon. Es presenta formalment i acaba amb un -Douzo yoroshiku onegaishimasu-. Sí, igual que ell encantat de conèixer-lo i li desitjo que entre nosaltres hi hagi una bona cordialitat i amistat per sempre.

El traductor m'explica la situació; avui al Japó celebren el dia del Gat. – No li penso regalar en Neko si va per aquí la cosa!–.

Diu que Neko és com el gat Nitama. El president de l'empresa de ferrocarrils Mitsunobu Kohima ha fet Sacerdot el seu gat Nitama. -No puc riure, però em “descollono” per dins-.

Amb el seu nomenament, diu que aporta pau i llum per tota la foscor que ha envaït el món per culpa del coronavirus.

-Estic perplex, si em punxen no trec sang. I aquests japonesos són cracks amb la indústria electrònica –.

Nitama serà pluriempleat; Sacerdot Principal del Santuari de Tama, més supervisor de l'estació de trens. El cap m'ensenya vídeos d'en Nitama vestit com si fos el Papa de Roma. En aquest instant, després de tants anys sense fumar, necessito una cigarreta i just m' apreta el botó del coll de la camisa. -Me'n fumaria dos a la vegada. Crec que em ve ansietat-. El meu cervell ha visualitzat com sortia la “fumata negra” de l' Estat Papal i ha fet una associació d'idees.

-Què li dic? Que aquí a Catalunya, ens sembla sospitosa i sonada una persona així?-

La seva empresa ens aporta la major part de la facturació del meu departament. Sense aquesta, es queda a l' atur tot el meu equip. El meu ascens no haurà servit de res.

Adorem el Sacerdot gat Nitama, adorem en Neko i adorem tots els gats del món pluriempleats. Però el que més adorem és no trencar la relació comercial. Som així aquí dins, uns mercenaris que no ens diem la veritat perquè si nó arribaríem a les mans, necessitem molts diners per sobreviure bé. Si ell, fos el cap de la màfia yakuza de tot Japó i m' haguéssin de tallar els dos dits de la mà, també em deixaria per deslleial. Perquè sóc un “pringat”, amb títol a la porta, però no deixo de ser un “pringat”, i sobretot corromput.

Capítol 14.

En el lloc més inesperat i fràgil de la casa, entremig de les espines de les roses ens va deixar la carta. El roser que li vaig regalar per Sant Jordi quan vam anar a ramblejar tots quatre, junts, la família.

Vaig demanar a la policia que em deixessin cert temps, que no estava preparat encara per llegir-la.

Temps, em repeteixo constantment, temps que no li vaig dedicar prou, temps que l' usava sense saber que aniria en contra meva, temps que l' omplia de feina per estar ocupat. Temps, i aquest temps quan hi penso les orelles em xiulen i no sento res, la meva ment s' ennuvola i em costa respirar. El cor se m' accelera i vaig de tort, tremolant. Tot em dóna voltes, i voltes, i voltes, i voltes, i voltes i CAIC. Com un ocell indefens que s'ha colat per la xemeneia de casa i no té prou força per tornar-se enlairar, perquè les seves ales s'han quedat atrapades per la cendra i s'ofega.

De matinada, m'he llevat boig buscant-la, tot m' olora a ella, tot és ella. Palplantat davant del mirall amb l'escrit del seu “adeu” i amb el meu reflex demacrat crido de dolor i ràbia. De les espines amb flors de pètals de color sang lentament agafo la seva carta amb el meu nom.

AMOR; En silenci t' escric la meva absència, perquè el que necessito ara és un últim respir. He guardat silenci de tots els nostres errors comesos, sense consol i somiant en un canvi que aquest no arriba. Avui, tan lluny i alhora tan aprop de tot el que ens ha passat en al llarg dels anys, he tornat a despertar. He decidit ja no córrer més. Vull només recordar el dia d'avui com es desperta el mar, com em toca l' aire a la cara, el soroll de les ones quan es trenquen a les roques, i capbussar-me fins unir-me amb el seu plàncton. De veritat que només tenia ganes d estimar-te, només a tu. Com aquella nit a la Costa Brava plena de felicitat, recordes? Fa tants anys...! Em vas agafar amb braços perquè no podia parar de donar voltes i riure d' alegria. En aquella cala em vas fer l' amor. Els dos acompanyats amb la melodia del mar i coberts per un cel estrellat.

Et vaig xiuxiuejar que a la vida es pot viure-la intensament quan solament dues estrelles brillants, TU i JO, es troben fortuïtament sense saber la raó. En fusionar-se, la gravetat és torna tan intensa, que la unió esdevé una atracció mútua i es doten d' un amor profund eternament, per acabar essent una única estrella.

Et dono gràcies AMOR perquè sempre la meva vida tindrà una part de tu.

L'única cosa que hem fet bé en aquesta vida són els nostres fills. Però egoistament i amb llàgrimes els ulls, m'has de deixar marxar, m'heu de deixar marxar. La Terra, ara ja m'ofega prou i tot el que desitjava per mi ja no ho trobo aquí. Sempre lliure;

T'estimo us estimo Sabina ❤️

Capítol 13.

El cap em fa passar al seu despatx amb els polis. La secretària m´agafa en Neko.

Rebo la mala noticia.

Una veïna passejant per la platja ha reconegut a la Sabina quan s´ofegava dins del mar. Ha trobat el seu bolso amb el mòbil.

Penso amb els meus fills. Penso amb el seu adeu d'avui escrit en el mirall.

Ploro

Ploro

Ploro

Ploro

Ploro

Ploro

Ploro

Ploro

Ploro

Ploro

Ploro

Ploro

Tot s'atura.

Capítol 12.

Pujo amb l’ascensor a la planta de dalt a veure si trobo en Neko. -Osti tu! Quin silenci! Es nota que són de números, ens veiessin a nosaltres que currem i alhora fem pluja d’idees cada dos per tres. No els hi sona ni el telèfon-.

I després pressionen que no els hi quadren els números, que tenen estrès mental!. -Desgraciats!– Es pensen que nosaltres som uns éssers de llum que en el nostre món no existeix un document en blanc. Que del no res creem! Sí; personatges!, diàlegs!, ciutats senceres!, paisatges! inclús sense fumar herba imaginem àngels-extraterrestres i no ens oblidem; planeteeeees enters!.

-També sabem fer números quan mirem la nòmina i mai ens quadra!–.

Sort de l’ ascens perquè semblava que sempre anava curt d' idees i clar, ben merescut, els dies de festa era l’únic que estava per aquí teclejant i enllestint. Hores dialogant amb mi mateix, imaginant... i després et surten amb el; no surts mai? En el teu temps lliure sempre et quedes a casa?.

I la Sabina amb el: “et convé” quedar amb algú! Aquest convé, què significa?.

A poc a poc que el vull arribar entendre.

Perquè la Sabina me’l repeteix constantment. I em mira amb les pupil·les dilatades quan m’ho diu . Em posa bastant nerviós, la veritat... Si les poques hores lliures que tinc, les passo amb la família, perquè quan estic amb ells, em ressalta; “et convé”?. No em vol? Em vol fora? de casa? Jo sociabilitzo per nassos a la feina, perquè ho haig de fer cap en fora?.

Aquest convé NOMÉS se’l pot arribar a dir un mateix. Aquest convé és com la fruita prohibida perquè hi piquis i et fotin fora de l’ Edèn. Aquest convé ve amb trampa.

Si quedo amb algú serà bla bla bla, i jo cada dia ja l’ escric aquest bla bla bla. Que el dia ens inventem un fotimer de guions, i ara resulta, que el departament de creació de continguts, que no és el meu, és el que guanya més pasta!. -Jo ploro- . Crec que m’ ha arribat l’ascens ara perquè saben que el nostre farà aigües. Seguríssim! Doncs mira, em quedaré a casa tancat i així ja no hauré de parlar amb ningú i potser aquest “et convé” es convertirà en un sí que em convé, però quedar-me tancat indefinidament!.

Tinc en Neko ucraïnès als meus braços, es fa estimar. L’ ascensor però, no li ha agradat gaire.

Collons! què hi fot la policia aquí?.

Capítol 11.

S' abracen fort. Floten. Li descorda la roba molt lentament. La Sabina respira fort per alleugerir el dolor perquè així es sent més viva.

Es besen com tantes vegades es van somiar desperts. I és feliç perquè tot allò desitjable es dibuixa com quan el sol s'alça en un mar poderós. Es regalen tots els amagatalls dels seus cossos nuus. S'entreguen totes les seves vergonyes inculcades. Tot és per ell i tot per ella.

I ara, la Sabina volant per l'espai sideral, recorda que el patiment del llarg dels anys, és el monstre que es va descobrir dins seu. Atrapada, reconeix que perd el compte de tots els seus errors comesos, però el silenci condueix engrandir la pena que habita dins d'ella. No la deixa encara ser feliç.

No es recorda de somriure, els seus records li tornen la tristor, no veu el dia del canvi. Només són petits intents, però els guarda en silenci, i tot li queda lluny. El tot de les coses llunyanes que van ser i ara no són.

En aquell camp de blat, corrents, la tramuntana l' empeny pel darrera. El blat no la contempla previnguda sinó com una bèstia en la recerca de menjar. La Sabina ho prefereix. Prefereix provocar i que tots els porus de la seva pell s'obrin sense haver de pensar com la veuen, com la noia previnguda que mai ha sigut.

Aquell dia rebentava d'amor, rebentava d 'energia. El blat li va fer l'amor i es sentí especial per tots i cadascun dels seus racons. La Naturalesa la va seduir i la va fer sentir viva. I, al mig del camp, per uns segons va poder trobar la diferència. Va sentir dins seu l'autoestima perduda, i canvià tot lo perdut per lo guanyat.

El camp li va mostrar la intensitat de la vida. La Sabina va acceptar que havia de passar en un altre pla, en una capa més estèril, més amunt que els núvols. Sentí com la felicitat la penetrava fins arribar dins al seu cor.

S'havia de desfer; de la realitat, de la família, dels lligams, del seu propi jo, anhelava la llibertat pura. Volia que el seu cor ballés amb ella i l'acompanyés fins a la mort. Amb un pensament de raó de pes va decidir al seu propi suïcidi. Entre mig del blat, va perdre les carícies d'ell, del seu home i no va veure el temps de tornar a recuperar tot allò viscut. Ella, va decidir la seva mort, una mort feliç però fent-se un regal a ella mateixa, dedicant-li al seu mar.

Era cert que encara volia estimar el seu home, però aquell dia només desitjava ballar amb ell, en silenci, sobretot en aquell camp i deixar-se endur pel vent. Sense vergonya entre els seus braços i fondre's per acabar essent un. El que desitjava més del món era posseir-lo, però tot es va quedar en un intent. El seu home va decidir anar a treballar en el seu dia de festa. I ella, en canvi, va preferir agafar-se a la vida i aferrar-se en el blat, perquè sabia que no hi hauria volta enrera. Amb un somriure el va veure marxar amb cotxe, deixant-la enrera ben lluny dins d' aquell camp de blat. I plena de valor va decidir deixar anar el seu amor per ell només donant-li les gràcies en silenci. Ell, es va perdre la fragilitat, la bellesa sublim de l'amor que arriba quan menys t'ho esperes. En canvi la Sabina, en el seu punt més àlgid de lucidesa mental, descobrí que ja no hi havia res del que desitjava d' ell. Només pretenia ser més lliure.

Capítol 10.

La temperatura de l'aigua puja. La Sabina és envoltada per un animal marí amb ulls de mirall on s´hi veu reflectida. Del cos lleuger es despleguen tentacles i ella, es queda enredada per un niu d' algues exòtiques. És una medusa enorme. El cor se li accelera al contemplar tot un banc de meduses de diverses mides amb els mateixos ulls. L’ atrapen i l’estiren cap el forat de l'eix de la capa terrestre on els llops l' abandonen pel camí.

Pel forat de la Terra, surt tot el banc de meduses i vola cap a l'espai. S'esfondra perquè pensa que ja no pot tornar enrere. Pronuncia el nom del seu home i el crida altra vegada amb totes les seves forces orbitant per l'espai. Arriba la fi, el moment del seu descans.

Disminueix el ritme de vol i observa un forat que apareix en el no-res. Entren per uns túnels recoberts de miralls fins que arriba en un cel com el de la Terra.

Li recorda la primera vegada que amb el seu home, de ben jovenets la va portar en un laberint de miralls. Amb el reflex de la seves siluetes que es deformaven i es fragmentaven en bocins o inclús, es repetien fins l’infinit. Infinit l’amor que es tenien l’un a l'altre. Infinitats de Sabines que es repetien. Ara, en aquesta capa no terrenal, es repeteixen infinitats d' “adéus” que s'han quedat atrapats, en una altra dimensió, dins del mirall de casa seva. Allà el seu home, li va fer el primer petó. Un petó que els llavis li cremaven de passió. I recorda que de joves i esvelts es veien reflectits en tots aquells miralls esfèrics.

-Les seves llengües s'entrellacen amb el símbol de l'infinit i surten d'allà esperitats d´alè de feromones. Arriben a la seva salvació, una habitació d'un Hostal. Tanquen la porta i floten d'amor i de l'amor passen al sexe i del sexe a la capa més profunda de l'ésser humà. Com animals sense pell, sense pensar en un endemà i alimentats pel zel. Tots dos gemegant. Trobats per fornicar com si fos un combat amb els seus cossos units al buit, suats i llepats com feres amb set de supervivència, regalimen d'èxtasis. Expulsen tots els seus líquids que no deixen de ser les seves pors. La Sabina, per primera vegada veu reflectit el seu propi jo conjuntament amb el jo del seu home. Un tot i un res alhora. Els seus dos “jo” queden atrapats en aquell mirall invertit per sempre més dins de l'habitació, com un secret inconfessable de parella-. Recorda ella.

Amb el pas del temps, carregava tots els tentacles de la seva pròpia família. Caminava tancada, aliè per no saber-li dir al seu home de tornar obrir la porta oblidada d'aquella habitació. Enyorava lo més obscur de l'ànima, la baixesa, la degradació com a persona i la part més carnal.

Però sobretot, lo més brut.