19-Fidelitat mental

Capítol 19

-Un cafè, si us plau. Em pregunta si sucre morè. -No, sense, gràcies.

El record de l´altra nit de sexe etílic em supera i miro de reüll els meus testicles. La llengua viperina de la dona desconeguda “Mantis religiosa” me´ls va ben xuclar, els meus ous ensucrats. Em vaig saltar les regles, però necessitava sentir-me viu.

El meu nano tot el dia està xatejant dins l´habitació.

-Fes-ho, pare, t'anirà bé -em diu.

Llegeixo assegut el sofà esperant que s´obri la porta per veure-la entrar. La somio despert. Com deixava caure la seva bossa de mà a terra, s´asseia al meu costat i m´abraçava fort com si fos per primera vegada. Em feia la nostra broma de parella, la de sempre.

-Dels dos, tu ets el guapo! – em deia.

Ho recordo i els meus ulls s´ humitegen com les aigües d´un llac tèrbol.

Oloro la pàgina amb la dedicatòria que li vaig escriure del llibre regalat per Sant Jordi “Un món feliç” d' Hukley.

Les llàgrimes em llisquen cap avall com un dia de pluja d´estiu d´un gran xàfec intens i es mulla la pàgina. La tinta s´escampa just sobre la meva paraula escrita “infinit” que aquesta es queda diluïda. Agafo la ploma que em va regalar amb les nostres inicials gravades amb el mateix símbol.

Em regalava un somriure ample i amb una picada d´ ullet continuava amb la broma:

-Però jo la llesta!– m´exclamava.

M´emociono recordar quan m´explicava els seus dies com aventures trepidants. Per ella, sortir de casa era observar amb intensitat, estimar-ho tot encara que fos intangible. No era deliri, era una passió polièdrica pura.

Mai em parlava de feina només en parlava jo.

Amb l´ajuda de la psicòloga m´adono que només li parlava del meu ascens i del meu sou. De la meva puta merda de vida.

Tancat en el meu lloc de treball, hores i hores escrivint, imaginant mons pels altres i oblidant-me el meu. El meu món real de la meva vida, de la meva família, d´ ELLA, d´escoltar les seves necessitats, allò que en una parella no s´arriba a dir, el que és soterrat que vols intencionadament que passi desapercebut.

Sense a penes socialitzar, deixant enrere meu tot el que m´envoltava, empalmant reunions fora d'hora i excusant-me de tot.

La Sabina, tot ho feia per mi, tot ho feia pels nostres fills sense queixar-se, amb pilot automàtic. Ni em vaig adonar que es va enfrontar amb ella mateixa i amb mi.

Ara res meu és per ella, res del que vaig lluitar egoistament ja no serveix per ella, ni res del que era jo per ella, existeix.

Tenir, tenir, tenir... i ara no tinc res, em sento buit. Reconec el monstre que soc amb tots els meus errors comesos sense fer cap intent per solucionar-los, ara aquests, m´esquitxen perquè recordi diàriament i no m´oblidi que soc infeliç.

Només em resten records profunds dins la foscor dels meus pensaments.

Desitjo tornar-la a tocar. Recordo les nostres pells fràgils quan es fregaven, la seva presència, resseguint un per un els seus ossos sortits de la columna vertebral. Els seus peus freds quan em tocava per sota dels llençols. Lo bonica que estava quan fèiem l´amor. Lo bonica que estava quan es despertava d'un salt del llit. L' excitava els dies de pluja, entre trons i llamps, jo restava en silenci mentre es masturbava al meu costat i arribava al seu plaer màxim. Entenia el seu moment íntim sense confessar-li mai com m' excitava el seu crit dolç orgàsmic.

Ens vam perdre nosaltres mateixos amb la fugacitat de la vida. Moltes paraules i moltes carícies es van fondre. Vam perdre la perspectiva i el temps, on no el vam saber recuperar. La vida no em va voler oferir una altra oportunitat amb ella.

La vaig trobar, m´hi vaig enamorar i em vaig acomodar estimant-la.

La Sabina tot m´ho posava fàcil, em cuidava, ens cuidava. Se´m va escórrer entremig dels meus dits, com la sorra fina de la platja perquè el seu esperit no el podies lligar a la força.

No tornaré a sentir res igual. No em trec del cap el primer dia que la vaig conèixer, amb una intensitat que pocs poden comprendre. La Sabina era com un llamp, anés on anés succeïa el que és inesperat en qualsevol lloc.

-A partir d´avui viurem dins d´una pel·lícula! –.

Corria esperitada per la platja, llançava enlaire les seves sandàlies i es treia el vestit d´una revolada. Desapareixia uns segons quan es capbussava dins l´aigua. No li importava res, només feia el que anhelava cada moment, sobretot sentir-se lliure. Sortia amb les calcetes molles, el maquillatge escorregut dels ulls i amb el cabell ben xop. Em preguntava amb un posat serio :

-Com estic? Perfecte, no? Anem a sopar en aquest lloc tan elegant que hem vist?–.

Es baixava la calceta, l' escurria i la posava dins de la bossa de mà. En un no res, es vestia, es cordava les sandàlies i em deia: -Ja estic!–.

Tot de pressa, tot com si fos una cursa. Com si volgués esprémer el seu temps al màxim, com si ja sabés que no restaria per molt temps en aquest món. Semblava que ja ho tenia previst.

L´escoltava alhora de sopar admirant la seva naturalitat i enamorant- me de les seves històries surrealistes. Rèiem molt, junts.

Els japonesos encara em passen vídeos i fotografies de l'últim sopar a l' Alt Empordà.

Li ensenyo al mòbil al meu fill, que ha sortit de l´habitació i m´ha abraçat perquè em veu eixugant-me les llàgrimes. Del petit em diu que ja dorm.

Em mira amb cara de circumstàncies quan veu el vídeo on tots els japonesos imiten un gat i em pregunta qui va pagar el sopar mentre ell li fa moixaines en Neko.

-Aquests joves només pensen amb els calés – em dic a mi mateix.