Ja és hora de començar a escriure les meves vivències com a programador junior de més de quaranta anys. Concretament quaranta-tres. I no falta molt pels quaranta-quatre.
Què podria tenir d'interessant aquesta relació entre edat i programació? Doncs sobretot que si comences a treballar en una gran empresa tecnològica amb més de quaranta de seguida t'adones que estàs fora de lloc i, si no fos per la manca de programadors, de joc. La majoria de picatecles de l'empresa, i són centenars, no arriben als trenta.
Són joves de vint-i-tants anys acabats de sortir de la facultat d'informàtica que els vomita cada any en una sempre insuficient quantitat per les necessitats del mercat. La seva escassetat els converteix en valuosos per la indústria i les condicions que se'ls ofereix semblen privilegiades -en la majoria dels casos- en comparació amb les que reben els joves que han estudiat filologies i que cerquen la seva primera feina, si és que troben alguna cosa del que han estudiat.
També són juniors, com jo, però estan al seu lloc i joc. En el món de les tecnològiques els anomenen sempre “el nou talent”, no nous treballadors. Jo i els meus cabells blancs no encaixem en l'estereotip del nou talent: mascle, jove i prim que vesteix jerseis fins, texans de colors i vambes. Mireu un tutorial de Google i els reconeixereu. Ara també busquen el “nou talent femení” que són sempre noies joves. No és “país per a vells”.
Em miren pensant que sóc un nou cap o algun tipus de hacker dels noranta si em veuen treballant amb el Visual Studio. Quan s'assabenten que tinc menys experiència que ells se sorprenen molt, vénen a parlar-me ara que saben que no sóc un cap i, amb els ulls oberts de bat a bat, em diuen amb malícia «Oh! Ooooh! Oh! Quin mèrit el teu, així que estàs acabant Enginyeria Informàtica amb 43, jo no sé si podria ja amb 27... huhuhu... Però a la UOC-per imbècils-, oi? Clar, clar... És que la FIB-som l'èlit-, uf! ». D'aquí el nom del blog, el Senyor Júnior, fent un joc de paraules sobre un oxìmoron, ser un Senior Júnior. Antic, però modern, com dirien Triángulo de Amor Bizarro, o això és el que m'agrada pensar a mi tot i que en el fons cada cop sóc més nostàlgic de l'Internet de finals dels noranta i la utopia naïf que projectava sobre el futur.
No cregueu que els tinc cap mena d'enveja. D'ells s'espera que treballin com a programadors 5 o 7 anys i, si no és cremen pel camí i deixen la programació per plantar patates a l'Empordà, començaran a convertir-se en mànagers o product owners, una manera d'anomenar a l'encarregat de tota la vida en l'argot de la metodologia Agile. I d'aquesta manera haurà acabat la seva carrera com a “simples developers”, tal com he sentit que ens anomena el meu encarregat, l'Escopetero. Ja no programaran més, estaran tot el dia parlant de tickets del Jira, del temps que s'ha d'escurçar en desenvolupament i de quan podrem fer la release...
Fer, el que es diu fer, ningú dels programadors sabem realment que fan els encarregats vuit hores al dia. No serà programar, el cap del departament, cap dels encarregats owners, els prohibeix fer-ho perquè “no es poden menjar ostres i tocar el piano al mateix temps”. A mi em va sortir «Home, si algú li posa l'ostra a la boca, potser podrien... eh... no, no, és clar, no... hehe», ell em va mirar contenit-se, recordant que ha de tenir paciència perquè pensa que sóc gran, bocamoll i mig idiota, fent un somriure horitzontal. Però me l' he jugat estant fora de joc.
A mi em miren com un senyor gran, algú a qui l'empresa en la seva magnificència ha donat una oportunitat tot i les meves evidents -i suposades- mancances. Seré clar, jo estic aquí perquè no hi ha personal disponible, és a dir, l'empresa no vol pagar el preu de mercat del programador amb anys d'experiència. En realitat, per l'empresa sóc una juguesca, una probabilitat. A la meva edat s'espera que estigui agraït per aquesta oportunitat i ho estic realment, tot i que potser no ho sembla, però tinc la visió cínica de la vida del periodista integrada en el meu jo, massa anys dins d'una redacció.
En fi, que no s'espera que salti a cap altre empresa després del meu període de formació i, cobrant per sota del preu del mercat, tot i que és un bon sou, l'empresa preveu d'aquesta manera que sigui rendible en un temps determinat. Aquesta és la teoria, a la pràctica el meu encarregat ha considerat que el quart dia ja era un bon moment perquè comencés a actualitzar un programa gegantí, amb centenars de classes, oblidat per l'empresa des de feia més d'una dècada. Això sí, tindré “l'ajuda” de l'inefable Galtetes.