blog CAT

Lector

Llegeix les darreres entrades de blog CAT.

from Blaivent

Després el mareig viscut mesos abans, esvaït i fet pols,cansat i volent implosionar (no sóc d'embrutar) cada cop es veia tan aprop del la eixida com del abisme i ja sols calia escollir quin camí escolliria finalment i malauradament estava acostuma't al abisme per lo que de seguida se'n va adonar que li caldria un extra d'estima a si mateix i una bona dosi de força i coratge i que totes dues li havien mancat al llarg de sa vida,llavors lo únic que veia possible és tornar a si mateix al origen de tot i esbrinar cuant i perquè havia deixat de voler-se... Va emprendre el viatge i molt prompte va anar recordant coses i veient amb claredat quines coses li impedien anar avant,reconectar amb ell i viure com i on realment li pertocava ara sols es tractava d'anar soltant i agafar-se sols al seu propi benestar,fer de la seva pau bandera.

 
Read more...

from senyor-junior

Ja és hora de començar a escriure les meves vivències com a programador junior de més de quaranta anys. Concretament quaranta-tres. I no falta molt pels quaranta-quatre.

Què podria tenir d'interessant aquesta relació entre edat i programació? Doncs sobretot que si comences a treballar en una gran empresa tecnològica amb més de quaranta de seguida t'adones que estàs fora de lloc i, si no fos per la manca de programadors, de joc. La majoria de picatecles de l'empresa, i són centenars, no arriben als trenta.

Són joves de vint-i-tants anys acabats de sortir de la facultat d'informàtica que els vomita cada any en una sempre insuficient quantitat per les necessitats del mercat. La seva escassetat els converteix en valuosos per la indústria i les condicions que se'ls ofereix semblen privilegiades -en la majoria dels casos- en comparació amb les que reben els joves que han estudiat filologies i que cerquen la seva primera feina, si és que troben alguna cosa del que han estudiat.

També són juniors, com jo, però estan al seu lloc i joc. En el món de les tecnològiques els anomenen sempre “el nou talent”, no nous treballadors. Jo i els meus cabells blancs no encaixem en l'estereotip del nou talent: mascle, jove i prim que vesteix jerseis fins, texans de colors i vambes. Mireu un tutorial de Google i els reconeixereu. Ara també busquen el “nou talent femení” que són sempre noies joves. No és “país per a vells”.

Em miren pensant que sóc un nou cap o algun tipus de hacker dels noranta si em veuen treballant amb el Visual Studio. Quan s'assabenten que tinc menys experiència que ells se sorprenen molt, vénen a parlar-me ara que saben que no sóc un cap i, amb els ulls oberts de bat a bat, em diuen amb malícia «Oh! Ooooh! Oh! Quin mèrit el teu, així que estàs acabant Enginyeria Informàtica amb 43, jo no sé si podria ja amb 27... huhuhu... Però a la UOC-per imbècils-, oi? Clar, clar... És que la FIB-som l'èlit-, uf! ». D'aquí el nom del blog, el Senyor Júnior, fent un joc de paraules sobre un oxìmoron, ser un Senior Júnior. Antic, però modern, com dirien Triángulo de Amor Bizarro, o això és el que m'agrada pensar a mi tot i que en el fons cada cop sóc més nostàlgic de l'Internet de finals dels noranta i la utopia naïf que projectava sobre el futur.

No cregueu que els tinc cap mena d'enveja. D'ells s'espera que treballin com a programadors 5 o 7 anys i, si no és cremen pel camí i deixen la programació per plantar patates a l'Empordà, començaran a convertir-se en mànagers o product owners, una manera d'anomenar a l'encarregat de tota la vida en l'argot de la metodologia Agile. I d'aquesta manera haurà acabat la seva carrera com a “simples developers”, tal com he sentit que ens anomena el meu encarregat, l'Escopetero. Ja no programaran més, estaran tot el dia parlant de tickets del Jira, del temps que s'ha d'escurçar en desenvolupament i de quan podrem fer la release...

Fer, el que es diu fer, ningú dels programadors sabem realment que fan els encarregats vuit hores al dia. No serà programar, el cap del departament, cap dels encarregats owners, els prohibeix fer-ho perquè “no es poden menjar ostres i tocar el piano al mateix temps”. A mi em va sortir «Home, si algú li posa l'ostra a la boca, potser podrien... eh... no, no, és clar, no... hehe», ell em va mirar contenit-se, recordant que ha de tenir paciència perquè pensa que sóc gran, bocamoll i mig idiota, fent un somriure horitzontal. Però me l' he jugat estant fora de joc.

A mi em miren com un senyor gran, algú a qui l'empresa en la seva magnificència ha donat una oportunitat tot i les meves evidents -i suposades- mancances. Seré clar, jo estic aquí perquè no hi ha personal disponible, és a dir, l'empresa no vol pagar el preu de mercat del programador amb anys d'experiència. En realitat, per l'empresa sóc una juguesca, una probabilitat. A la meva edat s'espera que estigui agraït per aquesta oportunitat i ho estic realment, tot i que potser no ho sembla, però tinc la visió cínica de la vida del periodista integrada en el meu jo, massa anys dins d'una redacció.

En fi, que no s'espera que salti a cap altre empresa després del meu període de formació i, cobrant per sota del preu del mercat, tot i que és un bon sou, l'empresa preveu d'aquesta manera que sigui rendible en un temps determinat. Aquesta és la teoria, a la pràctica el meu encarregat ha considerat que el quart dia ja era un bon moment perquè comencés a actualitzar un programa gegantí, amb centenars de classes, oblidat per l'empresa des de feia més d'una dècada. Això sí, tindré “l'ajuda” de l'inefable Galtetes.

 
Read more...

from giorgiograppa

Segona prova de títol i article com a blockquote

Una prova més per veure com es comporta Mastodon a l'hora de visualitzar articles publicats sobre WriteFreely. Sense deixar una línia en blanc entre el títol i el primer paràgraf, sense deixar una línia en blanc entre paràgrafs consecutius.

Això hauria de permetre'm escriure entrades de més de 500 caràcters i que foren visibles des de Mastodon. Anem a veure com queda...

Aquest hauria de ser el tercer paràgraf de l'article. A veure si és veritat...

 
Read more...

from giorgiograppa

Prova de títol i article com a blockquote

Una prova més per veure com es comporta Mastodon a l'hora de visualitzar articles publicats sobre WriteFreely. Sense deixar una línia en blanc entre el títol i el primer paràgraf, sense deixar una línia en blanc entre paràgrafs consecutius. Això hauria de permetre'm escriure entrades de més de 500 caràcters i que foren visibles des de Mastodon. Anem a veure com queda... Aquest hauria de ser el tercer paràgraf de l'article.

 
Read more...

from giorgiograppa

Una prova més per veure com es comporta Mastodon a l'hora de visualitzar articles publicats sobre WriteFreely. Sense deixar una línia en blanc entre el títol i el primer paràgraf, sense deixar una línia en blanc entre paràgrafs consecutius. Això hauria de permetre'm escriure entrades de més de 500 caràcters i que foren visibles des de Mastodon. Anem a veure com queda...

 
Read more...

from giorgiograppa

GEORGE GROSZ

Hi ha vesprades que sonen com revòlvers en mans de policies i ministres de sanitat, educació i justícia.

Hi ha ministres que saben a cadàvers suculents i cofois quan es passegen pel parc pulcríssim diumenge a la vesprada.

D’acord. Les vesprades no sonen. D’acord, d’acord. Els ministres no saben a res. D’acord, d’acord, d’acord. Els policies són sagrats i naixen del ventre immaculat de la innocència.

Qui vulga dir mentides que òbriga la finestra i mire i cante el que hi veu, perquè el que hi veu no passa.

Hi ha revòlvers que llepen com els dits savis i eterns de la puta més cara del bordell el forat ferit del cul de cada somni.

— Marc Granell

 
Read more...

from giorgiograppa

Axi com cell qui ’n lo somni·s delita e son delit de foll pensament ve, ne pren a mi, que·l temps passat me te l’imaginar, qu’altre be no y habita, sentint estar en aguayt ma dolor, sabent de cert qu’en ses mans he de jaure. Temps de venir en negun be·m pot caure; aquell passat en mi es lo millor.

Del temps present no·m trobe amador, mas del passat, qu’es no-res e finit; d’aquest pensar me sojorn e·m delit, mas quan lo pert, s’esforça ma dolor, si com aquell qui es jutgat a mort he de lonch temps la sab e s’aconorta, e creure·l fan que li sera estorta e·l fan morir sens un punt de recort.

Plagues a Deu que mon pensar fos mort, e que passas ma vida en durment! Malament viu qui te lo pensament per enamich, fent li d’enuyts report; e com lo vol d’algun plaer servir li·n pren axi com dona ’b son infant, que si veri li demana plorant ha ten poch seny que no·l sab contradir.

Ffora millor ma dolor sofferir que no mesclar pocha part de plaher entre ’quells mals, qui·m giten de saber com del passat plaher me cove ’xir. Las! Mon delit dolor se converteix; doble·s l’affany apres d’un poch repos, si co·l malalt qui per un plasent mos tot son menjar en dolor se nodreix.

Com l’ermita, qui ’nyorament no·l creix d’aquells amichs que teni’en lo mon, essent lonch temps qu’en lo poblat no fon, per fortuyt cars hun d’ells li apareix, qui los passats plahers li renovella, si que·l passat present li fa tornar; mas com se·n part, l’es forçat congoxar: lo be, com fuig, ab grans crits mal apella.

Plena de seny, quant amor es molt vella, absença es lo verme que la guasta, si fermetat durament no contrasta, e creura poch, si l’envejos consella.

— Ausiàs Marc, Poema I

Font: http://www.rialc.unina.it/94.7.htm

 
Read more...