Lector

Què és Akkoma? és un “fork” de #Pleroma però més “cool”, tal com diuen els seus desenvolupadors:

“a smallish microblogging platform, aka the cooler pleroma”

Akkoma és, per tant, el programari que s'executa en el servidor i que permet ser una part de la xarxa social plena de servidors que s'entenen entre sí gràcies al protocol #ActivityPub i que formen l'Univers d'instàncies Federades, el famós #fedivers. Akkoma és un dels programaris dels molts que emplenen aquest fedivers.

Quines funcionalitats fan que el programari #Akkoma sigui tant interessant i pràctic?

Publicar només per a usuaris locals

Sense mencionar a ningú, només els usuaris locals ho veuen. Qualsevol tema que es vulgui comentar o compartir només amb els usuaris locals o que l'administrador o moderadors del servidor vulguin anunciar-lis pot utilitzar aquesta funcionalitat. És tant fàcil com prémer l'icona “Local” abans de publicar.

Línia de temps Bombolla

En aquesta línia de temps es veuen tots els apunts dels servidors amics configurats per l'administrador del servidor. De molta utilitat per als usuaris nous, ja que hi poden trobar ràpidament a qui seguir sense haver d'abocar-se a la línia de temps federada que acostuma a ser una riada de publicacions escrites amb llengües diferents i que passa molt ràpida.

Suport markdown

S'explica sol. Podem configurar el nostre compte per a que publiqui els apunts amb suport Markdown per defecte.

Reaccions emoji

Estem acostumats a prémer l'icona de l'estrella quan volem afavorir una publicació. També podem reaccionar a la mateixa amb emojis, tants com vulguem, i altres usuaris poden reaccionar amb emojis diferents al nostre o amb el mateix simplement clicant-hi al damunt (hi ha un comptador al costat de cada emoji).

Cites

No, no van del que potser estàs pensant. Aquesta funcionalitat permet respondre tot citant l'apunt original, fins i tot els nostres. Mostra gràficament l'apunt citat i al damunt el que li hem respòs.

Converses amb vista d'arbre

Genial! amb altres programaris és difícil per no dir impossible entendre o veure qui està responen a qui en una conversa. Això s'ha acabat! a Akkoma tenim la vista d'arbre.

Mostrar el favicon del servidor al costat del usuari

Va bé per a saber quin programari és el servidor del usuari en qüestió, sense haver d'obrir el seu perfil públic.

Saber si un usuari és un bot

De vegades ens passa que responem a una publicació esperant alguna interacció i al veure que no n'hi ha mirem el perfil del usuari, adonant-nos que és un bot. A Akkoma es veu directament si un usuari és un bot perquè el programari afegeix un petit robot damunt del seu avatar, no cal obrir cap perfil.

El repositori de Akkoma és en un servidor #Gitea

Tenir el repositori oficial en un servidor Gitea és un punt més a favor.

I fins aquí les més destacades però en té moltes més que fan que Akkoma sigui un ferm candidat a destronar a Mastodon.

Ja tenim acabat i funcionant a plena satisfacció el nostre programa #Python i ens agradaria compartir-lo a PyPi, l'index universal de paquets Python. Tenir-lo allà permet que qualsevol persona que el vulgui instal·lar en el seu ordinador o servidor només li caldrà fer el famós pip install nom_del_paquet.

Estructura

El que cal fer és tenir tots els fitxers necessaris per a executar-lo dins d'un sub directori. Com a exemple utilitzaré el cas real del meu Python wrapper for Akkoma API.

.
├── akkoma
│   ├── Akkoma.py
│   ├── __init__.py
├── LICENSE
├── README.md
├── setup.py
├── tests  

En el sub directori akkoma hi hem de tenir tant el codi que hem programat (el fitxer Akkoma.py) com __init__.py, que serveix per a que Python tracti aquest sub directori com un contenidor de paquets si __init__.py és un arxiu buid o aprofitar-lo per a inicialitzar el nostre programa. Per a no fer massa complexe aquesta entrada recomano llegir aquest enllaç per a entendre millor aquests conceptes.
Hi tenim un altre sub directori, test, que per ara el podem deixar buit. En l'arrel del projecte cal tenir la llicència que li vulguem posar (LICENSE), el inevitable README.md on expliquem com funciona el nostre programa i setup.py, molt important perquè descriu el paquet, diu a setuptools com construir-lo, com pujar-lo a PyPi i què es mostrarà allà.

setup.py

El rovell de l'ou. Aquest és el setup.py real que he utilitzat:

import setuptools

VERSION = '0.1.6'

with open('README.md', 'r', encoding='utf-8') as fh:
    long_description = fh.read()

setuptools.setup(
    name='Akkoma.py',
    version=VERSION,
    author='el_nostre_usuari_a_PyPi',
    author_email='adreça@correu.cat',
    description='Python wrapper for the [Akkoma](https://akkoma.dev/AkkomaGang/akkoma) API.',
    packages=['akkoma'],
    long_description=long_description,
    long_description_content_type='text/markdown',
    url='https://git.mastodont.cat/spla/Akkoma.py',
    install_requires=['pytz', 'requests', 'python-dateutil', 'decorator'],
    project_urls={
        'Bug Tracker': 'https://git.mastodont.cat/spla/Akkoma.py/issues',
    },
    keywords='akkoma api microblogging',
    classifiers=[
        "License :: OSI Approved :: GNU General Public License v3 (GPLv3)",
        "Topic :: Software Development :: Libraries :: Python Modules",
        "Topic :: Communications",
        "Intended Audience :: Developers",
        'Programming Language :: Python :: 3',
    ],
    python_requires = ">=3.8",
)  

La primera línia importa el mòdul setuptools (imprescindible per a construir el paquet). Definim la versió que li volem donar en la segona línia amb VERSION. La tercera obté el contingut de README.md que és el que es mostrarà a PyPi. setuptools.setup descriu el paquet, l'autor, la pàgina del projecte (recomanable tenir un repositori git i posar aquí les urls al mateix), els mòduls que necessitarà el nostre paquet per a executar-se (la línia install_requires), les paraules clau amb keywords (que venen a ser com els hashtags), ón es classifica el projecte amb classifiers (la llista sencera dels que podem usar és aquí) i quina versió de #Python cal per a executar el paquet amb python_requires (en aquest cas ha de ser igual o major a la versió 3.8).
Abans de construir el paquet i pujar-lo a PyPi cal que ens hi registrem. Quan ja tenim el registre fet ja ho tenim tot per a construir el paquet!

Construir el paquet

És tant fàcil com executar això en el directori arrel del projecte:

python -m build

Si no tenim instal·lat el mòdul build donarà un error. Cap problema!

pip install build  

I tornem a executar python -m build. Al final de moltes línies que ens mostrarà el constructor, veurem una línia final que diu:

Successfully built Akkoma.py-0.1.6.tar.gz and Akkoma.py-0.1.6-py3-none-any.whl

Perfecte! Tot llest per a pujar-lo a PyPi. Però un moment, primer ens cal el mòdul twine que facilita molt la tasca:

pip install twine

Ara sí:

python -m twine upload dist/*

Ens demanarà l'usuari i contrasenya de PyPi (ens hi hem registrat abans). Si tot va bé, ens donarà el missatge final on diu la URL del nostre paquet a PyPi i ja tindrem el primer paquet a l'abast de tot el món pythonista mundial.

• instal·lar el paquete pg_repack (a Ubuntu 20.04 LTS el paquet a instal·lar és postgresql-12-repack)
• editar postgresql.conf i afegir:

shared_preload_libraries = 'pg_repack' 
 * reiniciar Postgresql


Dins de la base de dades i amb permís de super usuari cal crear l’extensió pg_repack:


CREATE EXTENSION pg_repack;

 * des de la consola executar, per cada una de les taules de la base de dades:

pg_repack -x -d <base de dades> --table <taula>

El paràmetre x li diu a pg_repack que només els index però també podem fer repack a les taules (és el que faig amb la base de dades de Mastodon):

pg_repack -d <base de dades> --table <taula>

Podem crear un arxiu bash per a fer al repack a totes les taules de manera automatitzada.

Quan executem aquest fitxer bash, paciència, pot trigar una estona llarga en fer el repack a totes les taules però tampoc massa. Ja està, ja hem recuperat espai de disc dur.
Nota: en el meu cas de mastodont.cat, desprès d'esborrar 1.600 usuaris inactius, la base de dades de Mastodon ha baixat d'ocupar 30GB a només 20.

Configurar Mastodon

Desprès dels passos de la primera part ara ens tocava configurar Mastodon:

RAILS_ENV=production bundle exec rake mastodon:setup

Primer ens pregunta el nom del domini (domain name). En el meu cas és mamut.freeddns.org:

Your instance is identified by its domain name. Changing it afterward will break things. Domain name: mamut.freeddns.org

A continuació pregunta si volem activar el mode un sol usuari, mode que desactiva els registres i mostra el nostre perfil per defecte quan algú visiti l'instància:

Single user mode disables registrations and redirects the landing page to your public profile. Do you want to enable single user mode? (y/N) y

No volem Docker:

Are you using Docker to run Mastodon? (Y/n) n

En les següents preguntes simplement premem la tecla Enter:

PostgreSQL host: /var/run/postgresql
PostgreSQL port: 5432
Name of PostgreSQL user: mastodon
Password of PostgreSQL user:

Dirà que Database configuration works!. Perfecte! Seguim. Ara la configuració de Redis, També premem Enter en totes les questions:

Redis host: localhost
Redis port: 6379
Redis password: 

I també li agradarà: Redis configuration works!. Seguim!
Ara pregunta si volem desar els fitxers multi mèdia en el núvol. Responem que no:

Do you want to store uploaded files on the cloud? (y/N) N

I li diem que sí a enviar correus des de localhost:

Do you want to send e-mails from localhost? (y/N) y

Des de quina adreça? premem enter després de canviar notifications per notificacions:

E-mail address to send e-mails "from": (Mastodon <notificacions@mamut.freeddns.org>)

No volem enviar cap correu de prova:

Send a test e-mail with this configuration right now? (Y/n) N

Ja hem acabat. Ara pregunta si desem la configuració:

This configuration will be written to .env.production. Save configuration? (Y/n) Y

Ara diu això, li diem que sí:

Now that configuration is saved, the database schema must be loaded.If the database already exists, this will erase its contents. Prepare the database now? (Y/n) Y

Quan acabi:

Created database 'mastodon_production'. Done!

I el pas final, compilar els assets (aquí és on la Raspberry Pi 3B+ deia “de cap manera, que només tinc 1GB de RAM!”:

Compile the assets now? (Y/n)  Y

Trigarà uns minuts, paciència! Quan hagi acabat dirà:

Compiled all packs in /home/mastodon/live/public/packs. Done! All done! You can now power on the Mastodon server

Ens permet crear l'admin, doncs sí, nosaltres mateixos:

Do you want to create an admin user straight away? (Y/n) Y

Pregunta nom d'usuari i adreça de correu electrònic. Responem el que vulguem i ens retornarà una contrasenya. La desem ben desada per més tard!

Ja podem tornar al usuari root.

nginx

Copiem la plantilla per a nginx de mastodon:

cp /home/mastodon/live/dist/nginx.conf /etc/nginx/sites-available/mastodon

Editem el fitxer copiat per a canviar example.com per el nostre domini mamut.freeddns.org (apareix dues vegades) i desem els canvis. Comprovem que a nginx li agrada fent nginx -t. Si no dona cap error carreguem la nova configuració:

systemctl reload nginx

Certificat SSL

Per a obtenir el certificat SSL fem el següent:

certbot --nginx -d mamut.freeddns.org

Si ens dona l'error nginx: [emerg] no "ssl_certificate" is defined for the "listen ... ssl" directive in /etc/nginx/sites-enabled/mastodon:33, tornem a editar el fitxer /etc/nginx/sites-available/mastodoni comentem la línia del error, en aquest exemple la línia 33. Desem els canvis i tornem a provar:

certbot --nginx -d mamut.freeddns.org

Si tot ha anat bé:

Successfully received certificate.
Certificate is saved at: /etc/letsencrypt/live/mamut.freeddns.org/fullchain.pem
Key is saved at:         /etc/letsencrypt/live/mamut.freeddns.org/privkey.pem

unitats systemd

Copiem les tres unitats systemd necessàries:

cp /home/mastodon/live/dist/mastodon-*.service /etc/systemd/system/

Informem a systemd:

systemctl daemon-reload

I (ja era hora!) iniciem Mastodon:

systemctl enable --now mastodon-web mastodon-sidekiq mastodon-streaming

Encara que tinguem que parar la Raspberry per qualsevol motiu, aquest enable de dalt farà que Mastodon torni a posar-se en marxa quan engeguem de nou la Raspi.

Ja estem! podem visitar el nostre servidor Mastodon executant-se en la Raspberry de casa!

A les biblioteques —en qualsevol de les diverses tipologies de l’ecosistema de biblioteques que tenim escampades pel país— treballem i existim gràcies a tres matèries sensibles: en primer lloc, la humana, ja que sempre hem estat, som i serem un servei fet de i per a les persones, i on el tracte humà i de proximitat és bàsic i indispensable (malgrat els gurús que periòdicament pronostiquen la desaparició física de les biblioteques). En segon lloc, l’altra matèria sensible és la del coneixement, i és que les biblioteques continuem essent, malgrat tot, una de les principals institucions receptores i preservadores —juntament amb els arxius i museus— del coneixement humà; un coneixement que, altra volta malgrat el que diguin i pensin els gurús, continua existint majoritàriament, i ho continuarà fent durant molt anys, en format físic… és a dir, que es pot tocar i palpar, sentir i abraçar i olorar. El que segons les RDA vindria a ser “sense mediació”. I aquest coneixement físic que acumulem, gestionem, classifiquem, conservem i donem accés a les biblioteques em porta directament, i de fet hi està íntimament relacionat, a la tercera matèria sensible amb què treballem: l’espai.

En efecte, les biblioteques són, entre moltes altres coses, espai. Però no (no només) són aquest tercer espai tant de moda avui dia. Les biblioteques són també aquell espai on el coneixement físic produït per la humanitat s’hi emmagatzema, i com ja deuran haver suposat, el ritme de producció de coneixement és sempre molt més elevat que no pas ho és la quantitat d’espai d’emmagatzematge de què disposen les biblioteques. En definitiva, que la gestió de l’espai disponible s’ha acabat convertint en un aspecte nuclear, en la gestió de qualsevol biblioteca, i en la seva planificació i visió a com a mínim 20 anys vista. I aquesta gestió esdevé crítica en biblioteques patrimonials, on la possibilitat de fer esporgues sistemàtiques és més reduïda per la idiosincràsia pròpia d’aquesta tipologia de biblioteques. Precisament per ser crítica, cal afrontar sense pal·liatius, de cara, la necessitat de planificar l’espai de què disposem, i sobretot cal poder i saber fer previsions del que necessitarem en un futur.

En l’àmbit estrictament del fons, a aquestes previsions hi ajudaran el tenir un coneixement exhaustiu del nostre fons, i saber amb precisió quasi quirúrgica quins sectors són els de menys i més creixement, i en conseqüència preveure menys o més espai disponible en cada un d’aquests sectors. I no podem deixar de banda, és clar, la indispensable classificació dels volums per mides, fet que optimitzarà al màxim l’espai disponible, i permetrà aprofitar fins l’últim centímetre disponible. I relacionat amb la gestió del fons, també hi ajudarà, i molt, disposar de mobiliari d’emmagatzematge adient. Els compactes són una gran eina, però cal tenir present els espais que caldrà deixar buits, de trànsit i de moviment dels prestatges, i que pel seu pes no es poden instal·lar a tots els edificis. També són una gran eina de suport els prestatges regulables en alçada, eina que caldria que anés unida a una classificació dels volums per mides. Un mobiliari adient i específic per a biblioteques serà una eina molt valuosa per a poder gestionar correctament l’espai disponible; i malgrat els avenços significatius que s’han fet, massa sovint l’estètica guanya a la necessària i indispensable practicitat bibliotecària.

Però sobretot, hi ha un assumpte, més de concepte —potser més filosòfic, si em permeten— en què hi he estat barruntant durant setmanes, ara precisament que hem estat en ple procés de reclassificació i optimització de l’espai disponible, guanyant centenars de metres lineals sense en cap cas haver guanyat en superfície, i al qual ja li veig la meta d’arribada. I és que cal que siguem valents, i hem de ser capaços de superar aquest horror vacui que ens impregna en el nostre ADN professional i que ens porta a omplir de forma sistemàtica (i quasi malaltissa) tots i cada un dels racons dels prestatges de les nostres biblioteques. I que ens porta també a que sigui quasi un sacrilegi arribar a pensar en deixar 1 o 2 o fins i tot 3 metres lineals buits com a previsió de creixement, i que millor si en deixem mig, de metre. Som animals que tendim a ocupar tot l’espai disponible… Saber gestionar el buit, el seu horror però també al mateix temps la seva bellesa, és l’altra cara de la moneda d’una correcta gestió de l’espai bibliotecari. Personalment, m’han calgut uns quants anys de professió per a poder arribar fins aquí. Sé, no obsant, que per a molts companys de professió, tenir un prestatge buit és un autèntic luxe que tot sovint no es poden permetre. Però també sé que un prestatge buit és sinònim de poder preveure, i de pensar com volem que sigui el nostre espai i la beutat que ell hi conservarem. I si hem arribat a disposar d’aquest privilegi, aprofitem-lo.

Article publicat també a Hansel i Gretel el dia 22 de novembre de 2022

#articles #biblioteques #HanseliGretel

Un 20 de setembre de 2007 vaig publicar la meva primera piulada a un llavors encara incipient #Twitter, que tot just havia nascut un any i mig abans, exactament un 21 de març de 2006. Han passat més de 15 anys des d’aquella primera piulada, i tots plegats som —espero— una mica més savis, molts pentinem canes i també molts ja tenim descendència. El món i internet ha canviat molt des de llavors. I dissortadament, sembla que ha canviat a pitjor…

Gràcies al Wayback Machine, hom pot recordar com era internet. Així lluïa llavors Twitter amb el primer usuari que vaig tenir @bauen, i les meues tretze primeres piulades en aquella nova xarxa social que tot just començava a treure el cap a casa nostra. Després n’he tingut d’altres. En aquells anys, però, Twitter va significar un servei totalment disruptiu, va ser una nova xarxa social totalment nova i que plantejava quelcom de revolucionari: una conversa d’abast mundial, entre iguals, i a partir de missatges de només 140 caràcters; es traslladava a la web el que ja veníem fent tots amb els missatges SMS. L’èxit va ser aclaparador… la resta ja és història, i a molts altres llocs l’expliquen molt millor que no pas jo. Molts creiem que amb els anys a Twitter s’ha pervertit en bona mesura aquell esperit i aquella ètica hacker i innovadora que el va inspirar en els seus inicis, i on els early adopters —si, m’en considero un— vam poder experimentar amb total llibertat, i amb un aprenentatge continuu on bona part de les regles d’ús i de comportament s’anaven aprenent i adoptant sobre la marxa, i amb i per a la comunitat. I on també els nous es compartien de forma horitzontal. Tot, segurament i vist en perspectiva, era molt rudimentari, però funcionava i fins a cert punt era agradable aquella sensació de ser a l’avantguarda de quelcom que intuïem lleugerament que canviaria per sempre la nostra manera de comunicar-nos a internet. Van ser uns anys on tot va ser molt punk.

Han passat més de 15 anys, i el món i internet s’han capgirat radicalment. En línies generals, s’ha passat d’una internet feta de persones, a una internet dominada per grans corporacions on les persones som el valor i la moneda de canvi. En quin mal moment ens vam acomodar i vam cedir el control de les nostres vides? Aquests dies #Twitter passa per hores baixes, i milers d’usuaris estan migrant a Mastodon, que s’ha considerat massivament com una alternativa a Twitter, malgrat no ser-ho exactament. A Mastodont.cat, una instància de Mastodon, ja hi sóc des del febrer del 2018. Penso, però, que Twitter no s'afonarà, si més no, no ara. I si s’afona, tampoc passarà res; el món continuarà girant i apareixeran noves eines de comunicació… ben bé com ha passat sempre. Usar o no usar una determinada eina depèn tan sols de nosaltres. Com també depèn de cadascú de natros continuar usant Twitter o no, o fer el salt i començar a usar #Mastodon. Ningú t’hi obliga. Però sobretot, en la tria d’una eina o una altra, hi tindran molt a veure les nostres conviccions personals i quines eines tecnològiques volem usar, que casin amb aquestes conviccions i si volem demostrar (i demostrar-nos) una certa coherència amb allò que pensem. És senzillament una qüestió de filosofia. I sobretot, de quin grau de sobirania digital volem tornar a tenir.

Article publicat també a La Marfanta el dia 20 de novembre de 2022

#articles #Marfanta #Twitter

Massa sovint penso que en la postmodernitat líquida —i a voltes també un xic desorientada— que ens ha tocat viure sovint parlem i parlem i parlem… per a tot sovint acabar per no dir absolutament res. El silenci s’ha convertit en una de les nostres temors més pregones, a la qual tenim més pànic, i quasi bé sempre ens dediquem a omplir aquest silenci amb fressa, amb soroll… o amb paraules i paraules sense cap mena de sentit ni ordre. En els meus trànsits perennes pel sud de la nostra bella república pastoral, enjaumat dalt de trens magnífics i veloços he vist coses que vatros no creuríeu; he vist persones, a les 6 de la matinada, que són capaces de parlar i parlar sense descans durant dues hores i quart fins a Barcelona. Sense descans. I òbviament, només faltaria, en un to el suficientment elevat com per a molestar. Per a molestar, i també per a ofendre. En plena matinada, i en un vagó on hauria de regnar el silenci sepulcral més absolut mentre les llàgrimes de la pluja s’escolen tren avall. Riu-te’n de naus en flames a Orió o de Portes de Tannhäuser. Potser és que en els meus minuts, hores, dies i setmanes eterns i llargaruts, he estat capaç de desenvolupar fins al paroxisme les meues dots antisocials, que anirien des d’ocupar de forma totalment voluntària dos seients —en un hi planto el meu cos de dos metres, i en l’altre hi escampo les andròmines que carrego—, a posar-me música i aïllar-me amb tota la intenció de tot i de tothom qui m’envolta amb la claríssima intenció de no mantenir amb ningú cap mena de diàleg i encara menys conversa.

De debò, el tren no és lloc per a vomitar tot allò que et passa pel cap sense solta ni volta, i fotre la xapa durant més de dues hores al teu veï de seient amb assumptes que més aviat li importen una puta merda, i que l’únic que desitja és continuar clapant sense que ni tan sols el revisor el molesti o fins que es desperti com a únic supervivent d’un holocaust termo-caníbal-nuclear d’abast mundial. Al tren calleu, o com a mínim apreneu a xiuxiuejar; si és que sou capaços de pronunciar a la primera aquest verb tan bell. I més encara si és a les sis de matinada o a les quatre de la tarda, en aquella hora absurda on t’envaïx la nyonya i t’adorms com un bebè tan bon punt fots el cul al seient i comences a notar i sentir el so càlid i constant i amorós del passar de les travesses de la via. Calleu, i aneu a omplir les vostres temors a una altra banda, però no al tren. Em sembla perfecte que no volgueu descansar i que tingueu la necessitat permanent de parlar pels descosits per acabar no dient absolutament res. La resta volem descansar i gaudir d’un viatge el més tranquil possible. De debò, no us envejo. Més aviat us planyo.

#articles #TarragonaDigital

Ara que Twitter torna a ser notícia i ja hi ha previsions sobre en què es podria acabar convertint aquesta xarxa social, voldria recordar altra volta un aspecte que considero que és fonamental en el món actual i en com ens relacionem amb ell i l’entenem —o com a mínim ho intentem—. I és que Twitter ha estat el responsable (o culpable) principal de fomentar i consolidar aquest discurs, aquest diàleg segmentat en petites píndoles de 240 caràcters que ha acabat triomfant i que tothom ha acabat acceptant de forma entusiasta i també de forma segurament un xic acrítica. Realment no sé en quin tèrbol moment vam decidir deixar d'escriure articles llargs en blogs o pàgines web, i passar a fer-ho de forma fragmentada en fils eterns en xarxes socials. Però sobretot, pensar que aquesta era una forma vàlida de comunicar, dialogar i emetre opinions fonamentades i ben argumentades entre persones.

Twitter va donar l’eina tecnològica per a fer-ho, i tothom ho ha acabat considerant com a vàlid, molt probablement amb l’argument de què era precisament a les xarxes socials on hi havia més interacció entre persones, i on allò que volies comunicar i emetre podria arribar a més gent. És a dir, que s’han posat per davant els condicionants tecnològics de la plataforma respecte allò realment important que no és altra cosa que el discurs i el relat. I és que Twitter ha ajudat a fer vàlid un discurs fragmentat que triomfa i que aquesta manera d’emetre relats hagi acabat esdevenint la més popular i acceptada. En conseqüència, una immensa majoria de la societat percep la realitat quotidiana i que l’envolta en forma de petites píndoles de consum ràpid, on argumentar és extremadament difícil i on només es poden emetre sentències que tot sovint polaritzen. La fluïdesa, la immediatesa i la captació de l’atenció han matat el discurs lent, el text llarg, dens i on poder exposar sense pressa tots els matisos de la realitat i de la vida. Els fils de Twitter són el reflex diabòlic i pervers de la societat en què ens hem convertit, i segurament també diu molt del nostre nivell cultural.

Les xarxes socials per si mateixes, com a eina tecnològica, són absolutament neutres. I com tota eina, depenen de l’ús que es fa d’elles i de les finalitats i objectius que busquem. No es pensin pas que estic en contra de xarxes socials, les uso habitualment: de fet, són una gran eina per a un diàleg planer, per a una conversa de taverna i sense massa pretensions més. Xalar, xerrar, emetre alguns comentaris, i compartir informació que es va trobant per internet; i massa cosa més. Ara bé, incorporar-hi amb calçador discursos, arguments i reflexions molt més llargs com podria ser aquest article, i haver-lo de segmentar en desenes de petits fragments, és pervertir greument l’eina i usar-la per a una finalitat per a que penso no va ser creada. És fer passar bou per bèstia grossa. Però sobretot, i això si que és molt més greu, és que precisament aquest ús pervers s’ha acabat considerant com a vàlid, i ha portat en conseqüència que bona part de la població sigui incapaç de llegir de forma habitual textos de més de 500 paraules —que ja són considerats com a llargs— que evidentment requereixen d’un nivell d’atenció i de reflexió que actualment ja no tenim. I és que el món s’interpreta i s’entén amb temps i reflexió, llegint amb calma tot l’ampli ventall de matisos que conforma la nostra realitat; i mai podrà ser entès amb tota la seva complexitat a partir del fluir líquid i constant de petites càpsules on es impossible l’argument i que es perden al cap de poc segons.

Article publicat també a Tarragona Digital el dia 3 de novembre de 2022

#articles #TarragonaDigital

Ja fa un mes i mig de la posada en funcionament dels abonaments gratuïts per a Rodalies i Regionals, i penso que és un bon moment per a fer-ne un primer balanç. Bé, un primer balanç completament empíric i sense dades ni xifres exactes d’ús, que per a fer aquestes tasques de ben segur que hi ha persones molt més preparades que no pas jo. Aquest cronista del sud, que de ben segur llegeixen intermitentment, és d’aquells paios als que els agrada xafar el terreny, i veure les coses amb els propis ulls.

I és precisament amb aquests ulls, curulls de son i cansament que ja mai més recuperarà, que qui escriu porta veient des de fa quasi set anys el dia a dia de l’R16. Aquella línia que relliga i cus un sud de Catalunya mig abandonat a la seva sort. Aquella línia que s’havia de salvar gràcies a la variant de Vandellòs… I si, amics, aquella línia que va fruir de l’efímer privilegi de que hi circulés l’Avant i que ara les patums ebrenques emigrades malden per a que torni del seu exili pandèmic. Aquella línia, però, que tot just sembla que ha reviscolat, i que viu una bella segona primavera des del setembre d’enguany, amb la implantació dels abonaments recorrents gratuïts. L’augment d’usuaris des del primer de setembre de 2022 ha estat més que evident. Al matí —bé, de matinada— abans d’aquella data, erem quatre mal comptats els valents (o bojos) que agafaven el primer tren cap a Barcelona. Des de llavors, que el tren ja surt de Tortosa amb possiblement una trentena llarga de passatgers. I de tornada els números es multipliquen exponencialment, i podem arribar a la metròpolis ebrenca ben bé un centenar de persones cada tarda. Evidentment, no tots els qui marxen o tornen estan de frenopàtic com jo, que es fot quasi 400km tots els dies, però molt probablement hagi augmentat el trànsit de passatgers entre Tortosa i Tarragona. De fet, per poc que t’hi fixis —i si no m’he clapat, que és el que em passa la majoria de dies— hom veurà a Tarragona baixa molta gent que ha pujat a Tortosa… i a l’inrevés, que a Tarragona hi pugen molts passatgers que acabaran arribant a Tortosa.

Per tant, la conclusió agosarada que en trec de tot plegat és que, malgrat que l’R16 continua funcionant amb el cul i que això només s’arregla amb una bomba nuclear, que faci net i sant tornem-hi de cap i de nou amb cotxe de línia amb matxos —que potser trigaríem menys que ara—, s’ha palesat ben clarament que l’estat ruïnós de la línia no és el problema. Ni ha estat El Problema… com a mínim per a la major part de la ciutadania. Ans al contrari: el problema, la barrera que de debò frenava l’ús del tren no era altra que el preu. Quasi 30€ anar i tornar, per persona, de Tortosa a Barcelona és una barrera. Quan aquesta barrera s’ha eliminat, l’ús del tren ha augmentat de forma ben significativa.

I aquest augment d’usuaris és una molt bona notícia. Per a tothom. Per ecologia, però també perquè posa de manifest que una percentatge molt elevant de la ciutadania creu en el transport públic i l’usa massivament quan les circumstàncies li són favorables. Les circumstàncies econòmiques, és clar. “És l’economia, imbècil!”, que diria aquella. Això, és clar, ho paguem entre tothom amb impostos; però mirin, a mi ja em sembla molt bé que una part dels impostos que em treuen de la nòmina ja es dediqui a això. Sincerament, penso que ens n’hem d’alegrar tots que aquesta mesura s’allargui durant tot el 2023. Cal que això ja sigui estructural, i no fruit d’una conjuntura excepcional.

Article publicat també a La Marfanta el 23 d’octubre de 2022

#articles #Marfanta