Lector

Vista la pel·lícula Oppenheimer, el creador de la bomba atòmica, realment va ser com Prometeu que va lliurar el foc als humans, però igual que ell, va ser castigat pel pecat del orgull i la supèrbia (l'ubris dels grecs) de creure que era ell el cridat a fer-ho. El seu càstig (la seva nèmesis) va ser veure com l'eina que havia produït, la fissió nuclear, era utilitzat per a fer el mal en lloc d'un bé a la humanitat.

Prometeu és una divinitat grega que va tornar als homes el foc que Zeus els hi havia tret, motiu per el que va ser castigat a romandre encadenat a una roca on cada matí un àguila li menjaria el fetge. El pecat de l'orgull i la supèrbia de creure que ell era el cridat a tornar als homes, els quals eren una creació seva, el foc va suposar el càstig ordit per Zeus.

Oppenheimer va pecar en creure que era ell la persona indicada per dirigir el Projecte Manhattan, ho desitjava, la seva supèrbia el fa llançar-se de cap a aconseguir, sense pensar-ho, quelcom que després no podrà controlar, quelcom que quedarà per a sobre de les seves capacitats de influir en el seu us futur. Com els hebreus, crea un Gólem que escaparà al seu control.

És molt difícil resistir-se als cants de sirena de l'orgull i la supèrbia que ens diuen que nosaltres SOM la persona destinada a passar a la història, ara mateix no em ve ningú al record que hagui sigut capaç de resistir-se, però el preu a pagar, el càstig, la nèmesis estarà a l'alçada de la nostra gesta.

Pateixo una #addicció i això m'ha portat a conèixer els programes de recuperació de dotze passos, el més conegut dels quals és el d'Alcohòlics Anònims, però n'hi ha per a qualsevol mena d'addicció. Als programes de recuperació de dotze passos es treballa amb una idea que s'anomena poder superior. El pots assimilar a Déu o al que tu vulguis, la idea important és que hi ha quelcom superior a nosaltres que ens marca el camí i a qui hem de deixar actuar.

Pot semblar una idea molt estúpida, simplista, mística potser, però no ho és. La mateixa idea apareix aquí i allà al llarg de tota la #història del pensament occidental, des d'#Aristòtil, passant per Shakespeare (#Shakespeare és molt més que un escriptor d'obres de teatre, Macbeth és una víctima del poder superior, que és el que l'autor ens vol ensenyar) fins a, sorpresa!, un #llibre que m'ha deixat una empremta profunda al pensament, “La mentalitat tràgica, sobre la por, el destí i la pesada càrrega del poder” de Robert D. Kaplan.

Aquest concepte té un problema tal i com és assumit als grup de recuperació de dotze passos, si mes no per a mi, molt influïts per les creences religioses dels seus creadors: la seva #espiritualitat, la seva identificació amb Déu, els Deus o com vulguem conceptualitzar-ho, la idea que hi ha quelcom, una cosa que existeix, metafísic, per sobre de l'ésser humà.

Per sort ha vingut el llibre de #Kaplan a ajudar-me a interpretar-ho d'una manera, diguem-ne, laica. No hi ha cap entitat metafísica per sobre nostre movent els fils a la qual hàgim de lliurar-nos, simplement passa que no podem saber-ho tot, no podem controlar-ho tot i, per tant, qualsevol pla que arrangem pot ser malbaratat per fets incontrolables, incomprensibles i inabastables per a nosaltres, el destí. I a aquest destí l'anomena, casualment, mecanisme superior.

Explicat en un ordre invers, existeix el destí pel fet que no podem saber tot el que passarà, no podem conèixer tots els factors que afecten les coses i que canviaran allò que nosaltres hem decidit. Per tant, aquest esdevenir de les coses, anomenant-lo mecanisme superior, és el destí, allò que no podem controlar.

Per altra banda, Kaplan assenyala que el mecanisme superior, el #destí, ens protegeix de l'orgull i la supèrbia de creure que estem en possessió de la veritat i tots els coneixements, i per tant ens ensenya humilitat. És el tancament del cercle: la humilitat és un altre de les principals premisses dels programes de recuperació de dotze passos.

Les grans tecnològiques creen perfils sobre nosaltres mitjançant les #dades que gratuïtament els hi proporcionem gràcies a les aplicacions que utilitzem. Aquestes dades són de tota mena, comportament, financeres, salut. Els perfils creats són després venuts a tercers que fan servir aquestes dades per oferir-nos publicitat, prendre decisions estratègiques o, directament, avaluar si som rendibles per a ells o no. Aquesta avaluació es basa en prediccions sobre el nostre comportament futur, la nostra salut econòmica i la física. Per exemple, com han tingut accés a les teves dades mèdiques poden decidir no oferir-te, o més aviat oferir-te un preu inacceptable, per una assegurança de salut, ja que hi ha antecedents de càncer de pit a la teva família. La base del mercat de les assegurances és la #incertesa, però sí aquesta desapareix gràcies als models predictius alimentats amb les nostres dades, l'assegurança no té sentit. Si una asseguradora et dona un preu raonable per una, és que saben que el més probable és que no la necessitis, per tant, puc prendre la decisió de no subscriure-la, ja que no la necessitaré. Sense incertesa, no hi ha negoci. Aquest raonament pot traslladar-se a pràcticament tots els tipus d'assegurances donat que l'abast de la recollida de dades augmenta de forma vertiginosa, per exemple amb la IoT, per alimentar uns models de predicció cada cop més complexos i acurats. Si tenim en compte que el mercat de les assegurances representa més del 7% de l'economia mundial, entendrem la magnitud de l'assumpte del qual parlem. Per què, que passa si la incertesa es redueix fins a un grau en què el mercat d'assegurança resulta inútil?, ho sabrem nosaltres o restarem sense saber-ho, però contractant assegurances, per desconeixement, sols en els casos en què l'asseguradora tingui una gran certesa en què serà rendible?

Veient el desenvolupament actual del conflicte entre #Israel i #Palestina, fa pensar de com serien podrien ser avui de diferents les coses d'haver acabat amb la cimera de Camp David l'any 2000. En línies generals, cap de les dues parts va renunciar en algun aspecte fonamental per l'altre, de manera que cap de les dues parts no va ser capaç d'assumir signar un acord en què no s'obtenien aquestes cessions per part del contrari. Els detalls exactes els desconec, però pel que vull mostrar tampoc són necessaris. Israel tenia, i té, la posició de força en aquest conflicte, es pot permetre de continuar el conflicte tant com sigui necessari. Palestina és la part dèbil, situació encara més palesa en el moment actual. Per tant, sigui just o injust, era Palestina qui no tenia més remei que acceptar de renunciar a algun d'aquests aspectes clau, per tal d'aconseguir la resta, és a dir, un estat Palestí independent i amb una continuïtat territorial viable. Però pel que sembla Iàssir Arafat no va estar a l'altura del líder tràgic que calia en aquell moment. Dic tràgic perquè la decisió a prendre era tràgica, fes el que fes en sortiria mal parat. Si acceptava, condemnava a Palestina a perdre, potser per sempre, una part del seu territori i les persones que hi vivien, i probablement seria vist com un col·laborador d'Israel per una part dels palestins, o pitjor, un traïdor. Si no acceptava condemnava al patiment als milions de palestins que encara tindrien dècades d'ocupació israeliana. Va escollir l'opció que en aquell moment semblava que salvaguardava la seva figura.

Per contraposar el paper de Iàssir Arafat a Camp David, em sembla interessat comparar-lo amb el paper de Michael Collins al tractat Angloirlandes del 1922 i que va donar lloc a una Irlanda independent, encara que mutilada per la negativa anglesa de lliurar els comptats del nord. En cert moment, la Gran Bretanya va amenaçar els negociadors irlandesos amb una “guerra immediata i terrible” en cas de no acceptar la partició l'endemà, sense que els negociadors tinguessin l'oportunitat de consultar-ho amb el parlament irlandès. L'acceptació de la partició d'Irlanda va portar a una guerra civil d'un any amb uns quatre mil morts, i la mort de Michael Collins en una emboscada per part dels contraris al partiment. Michael Collins es va trobar en la situació de prendre una decisió tràgica amb conseqüències negatives en qualsevol de les opcions que escollis, acceptar la partició d'Irlanda sota la coacció d'una guerra terrible que podia permetre's la posició de força anglesa i tornar a Irlanda com un venut o un traïdor, però amb un estat independent a la butxaca, o continuar amb qui sap quantes dècades de guerra amb la Gran Bretanya, després de segles d'ocupació i milions de morts de resultes del tracte donat als irlandesos al llarg dels temps.

Bé, crec que en veient l'actual Irlanda la resposta és clara. País independent, desenvolupat, modern, part de la UE i que no ha renunciat als comptats del nord, que per simple canvi en la composició dels seus habitants, algun dia recuperarà, és clar que Michael Collins va prendre la decisió correcta.

Quina seria la situació de Palestina avui en dia en cas que Arafat hagués acceptat els acords de Camp David?, no ho podem saber, però m'atreveixo a dir que molt millor que l'actual, i crec que amb el temps, i sense renunciar a les terres perdudes, podrien haver arribat a una mena d'entesa amb Israel que fes possible la convivència. En qualsevol cas, avui serien un estat independent que podria parlar de tu a tu amb Israel.

Michael Collins va prendre una decisió tràgica que li va costar la vida, però que va portar la llibertat i la prosperitat al seu país. Avui en dia és una figura coneguda a tot el món. Éamon de Valera, el seu adversari anti-tractat i líder del IRA que matà a Collins, es rendí al que era un fet i accepta quatre anys després la partició.

Iàssir Arafat tornà a una Palestina ocupada i uns mesos més tard tampoc va acceptar una proposta encara millor a la cimera de Taba, que un any i mig després va voler recuperar veient, suposo, de l'error comès. Israel ja no estava interessat, podia permetre's continuar en guerra amb Palestina. Iàssir morir dos anys més tard sense aconseguir l'objectiu de la seva vida, una Palestina independent, i millorar la vida de milions de palestins.

Aviso que aquest post és magufada màxima. No tinc cap coneixement ni cap dada en què basar-me. Tot són pures cabòries fruit d'una ment malalta.

He arribat a plaça Urquinaona, m'he plantat per allí en mig, per sortir a les estadístiques. Cap endavant a la dreta se sentien un grup de veus femenines cantant consignes sense parar, molt combatives, no callaven ni un moment. I aleshores ja m'he fet la pel·lícula i m'he atansat a veure si era correcte.

Sí, un grup de noies joves, la majoria amb el cap cobert, portaven la pancarta a on darrere se n'aplegaven algunes més i altres persones. La capçalera d'aquest grup la dinamitzaven 4 altaveus de mà manegats per tres noies amb el cap cobert i una que no. Després m'ha semblat sentir quelcom d'un sindicat d'estudiants. Ja podia ser per l'edat de les noies.

La dada a tindre en compte és: On cony estaven els seus germans, els seus companys d'origen universitaris, els seus amics especials?.

A la manifestació no hi eren, excepte, m'ha semblat, un que també ha utilitzat un dels altaveus de mà més endavant.

La pregunta inversa en faig, ja fa uns quants anys, quan, a la platja de l'Escala veig els nois d'origen nord-africà jugant a futbol, i no veig a les seves germanes.

Què us passa nanos!!!!, no us importa res? Calleu quan les vostres germanes s'han de quedar a casa sense anar mai a la platja amb les seves amigues de l'escola?, vosaltres no aneu a la universitat?, i si aneu, no teniu inquietuds de cap mena?

A parer meu, sembla que viviu de renda, del avantatge que la cultura, la tradició i la inèrcia us proporciona. No cal que madureu, ni que tingueu ambicions, ni que feu costat a les vostres germanes en les seves inquietuds, en cas que les tinguin. Sembla que us comporteu d'una manera infantil, esperant que el pes de la història i la tradició us faci la feina, mentre algunes de les vostres germanes estudien i lluiten al carrer per una causa justa.

Aquest és, em sembla a mi, un dels ingredients que conformen societats estancades, societats formades per persones socialment i políticament immadures i infantils que s'enfonsen en una foscor de segles. Als nens, els governen persones paternalistes que creuen que ells sí que saben els que els hi convé. Els nens ploren quan els hi roben la cartera, però es queden asseguts a terra sense saber el que fer.

Deixeu que les dones us governin, avui semblaven més madures que vosaltres.

Falestine hurra, hurra. Israel barra, barra.

Markdown?

provant markdown prova

codi

Capítol 20

Destapo el tap de la banyera.

Respirem tots junts, perquè sabem que deixem marxar la Sabina barrejada amb aigua, pedres, petxines i vidrets de colors.

Agafats els tres de la mà, contemplem com l'aigua s'escorre i el vaixell de joguina queda sense aigua, enrocat amb tota l'ornamentació recollida de la platja, de la nostra platja. Ens estrenyem les mans més fortes en veure un ocell que impacta contra el vidre de la finestra del lavabo i queda estabornit.

-S'ha mort?-pregunta el petit. -Sí.

Amb ell, despengem els dibuixos i els posem en una carpeta. El nano gran, neteja amb un líquid els seus escrits i dedicatòries de retolador permanent de les parets.

Agafo la fotografia enganxada en el mirall dels nostres ulls emmarcats i ressegueixo amb el dit el seu “adeu”.

No ens ha calgut ensenyar a la psicòloga el lavabo-altar que tan sovint ens ha demanat visitar, per saber que avui sense dir-nos res, ens hem aixecat tots del sofà i hem sabut el que havíem de fer com a família que som.

Estimar-nos, viure la nostra realitat i continuar portant la Sabina en els nostres pensaments positius. Tot el que desitjàvem d'ella estar complet. Hem passat les etapes i ara la seva presència és el nostre record per sempre.

El nano gran ens posa música i acabem abraçats, ballant i fent una rotllana dins del lavabo plorant, rient i plorant encara més. Amb “crits de guerra” sortim agafats tots amb fila pel passadís i girem cua per tornar a entrar al lavabo i abraçant-nos.

Avui ens sentim alleugerats i salvats, com un dia de mar pla i sense vent. Busquem pedres i amb un únic llançament contem qui fa més rebots damunt l'aigua abans que la pedra se submergeixi del tot i li arribi a la Sabina.

Soc al jardí de casa, estirada al sol. Em rosteixo lentament, com un pollastre a l'ast. Que és exactament el meu esperit animal aquests dies. Tinc una panxota... Capcinejo a estones, i somiejo que el nadó que creix dintre meu es cou i se solidifica com un ou dur.

Recupero la consciència quan l'ou que se'm cou a la panxa en fa saber d'una puntada de peu que encara no s'ha solidificat del tot. I que no li agrada la idea. O així decideixo interpretar-ho. Somric a les abelles i les mosques. Serà el meu fill un digne successor de la seva mare?

Tant de bo no ho sigui.

Tant de bo les puntades de peu que de vegades em clava no siguin la profecia dels cops que clavarà quan surti de mi i creixi prou per donar guerra. Jo vaig començar a donar guerra ja de ben petita...

Quan devia començar? Potser durant la famosa etapa de les enrabiades per les quals passa tota la canalla? Potser durant un d'aquells esclats de violenta emoció vaig descobrir la satisfacció i la glòria de destruir. Potser devia trencar un conte, o un peluix. O un full de paper, canalitzant així a l'exterior el que sigui que bullís dintre meu.

La majoria de les criatures superen progressivament això de les enrabiades, i van guanyant més i més autocontrol a mesura que creixen. A l'adolescència alguns tornen parcialment a èpoques més primitives. Més salvatges i agressives que els darrers anys de la infància. Molts ofeguen en substàncies amb efectes sobre l'estat d'ànim la tempesta interior. Per a uns quants, ni totes les substàncies del món serien suficients per apagar la tempesta. I tronen i llampeguegen, i els llamps impacten els coixins, la taula del menjador, la tele. El company de classe que no sap defensar-se. Aquell desvergonyit que li ha tirat els trastos a la xicota. I aquells llamps tan lluminosos, tan satisfactoris, no és gens difícil que esdevinguin una addició. 

I així, la tempesta deixa d'anar i venir, provocada per les circumstàncies del mar exterior per ser quelcom buscat amb ànsies de drogoaddicte. Aquestes persones descobreixen que la tempesta els agrada; els llampecs els fan sentir poderosos. I miren per tot mitjà d'invocar-les. Sovint, els addictes a la violència se'n desenganxen amb l'edat. Sovint, els llamps els fulminen. La tempesta els consumeix. Sovint, la tempesta els acompanya durant molt de temps.

Com vaig jo tornar-me una addicta a la violència? Potser quan, de nena, els nens que baixaven al parc feien equip contra mi pel sol fet de ser nena i em perseguien amb pals? En aquelles edats, les nenes solen ser més altes, i la diferència de força inexistent. Una un, podia tombar-los a tots. Tots alhora, m'espantava i entrava en una mena d'estat primitiu de bestiola acorralada. No els deixava a tots K.O., és clar. Però amb què n'atonyinés dos o tres els altres s'ho pensaven prou com perquè jo pogués fugir. Passava una por... però és estrany: m'agradava. I al cap d'uns dies ja hi tornàvem.

Potser al pati de l'escola, quan, en algun moment vaig agafar el costum d'agredir altres criatures –gairebé sempre més petites que jo– si feien coses que no m'agradaven. I llavors jo em disculpava i els feia creure que havia estat un accident. A ells i a tothom que hi pogués haver al voltant.

Les ments de la gent eren per a mi com la plastilina. Els podies donar la forma que volguessis fàcilment. I no, no pensava que estigués malament. Senzillament, estava deixant clar que amb mi s'hi jugava. Si em tocaven allò que no sonava, se la carregarien. Ui, si se la carregarien! Esgarrapava, fotia cops de puny, empentes, puntades de peu. Feria amb les paraules els companys fins que esclataven en plors. Era una abusananos, i m'agradava ser-ho.

Ja en els primers anys de l'adolescència, no recordo com, alguns vam agafar l'hàbit de fer guerres de pinyes als afores del poble. Acabava plena de cops i feridetes, però m'ho passava teta. Un cop vaig obrir-li la cella a un noi amb un projectil especialment ben dirigit. La sang rajava i rajava. Em vaig disculpar, vaig ajudar-lo a parar l'hemorràgia i a trucar la seva mare. Però amb prou feines podia contenir el somriure que em tibava els llavis.

A casa, malgrat que m'estimaven molt i mai m'han mancat els límits ferms, no vaig ser mai gaire diferent de com era a l'escola. Una tempesta. A la meva germana petita, pobreta, li feia de tot. No li volia deixar re meu, i quan ella em prenia coses, jo la picava. Els pares no em veien gairebé mai, i quan la Mireia anava a queixar-se, jo deia que havia estat un accident. I que em sabia greu. Era un monstre en petit, jo. Als meus pobres pares, que van adoptar-me amb tres setmanes de vida, els feia cada una... Quan era petita, abans que adoptessin la Mireia, i pintaven la casa a l'estiu, tan es valia els cops que em diguessin que no ho fes, tan bon punt es giraven jo ja estava passant els dits per la pintura fresca de cantonada a cantonada.

Un cop vaig fondre unes vambes dintre el forn. Mai m'ha agradat dur sabates.

Ja d'adolescent, un Nadal, el segon que ja no vam celebrar-lo a cals avis, estava emprenyada perquè a la Mireia i als cosins els farien cagar el Tió, però a mi m'havien dit que jo ja era gran. De bon matí vaig agafar un torró de xocolata i un de Xixona, tots dos per encetar, vaig dur-los al garatge, els vaig embolicar amb una tovallola, i vaig mig moldre'ls amb un martell. I llavors, mentre fèiem el pica-pica, vaig esquitllar-me a la cuina i vaig dissoldre els torrons a la sopa. El pare Marc, que havia fet la sopa i s'havia passat la tarda anterior cuinant, va emprenyar-se tant amb mi que va llançar-me una cadira al cap. I això que mai li havia agradat gens ni mica exercir la violència.

Encara que en el moment em sentís genial i en la més alta glòria, quan les emocions passaven, i veia el pare Marc plorar dolgut per la sopa que vam haver de llençar, o el pare Dani devastat per l'atonyinada que els havia fotut als seus rosers durant una tempesta, o la mirada ardent de la Mireia quan a mi se m'escapava la mà i li fotia una estirada de cabells quan ja érem massa grans perquè aquelles coses quedessin oblidades al cap de mitja hora, em sentia malament.

Una mala filla. Una mala germana gran.

I deia ho sento, intentaré amb totes les meves forces no fer-ho més. No tinc més recursos en aquests moments. Em sap greu.

Però l'escena es repetia.

Era com una alcohòlica que jura a la veïna que no tornarà a veure amb un cartó de vi a la bossa de la compra que du penjada a l'espatlla. Oh, com intentava mantenir la tempesta a ratlla! Oh, com intentava que els llamps no rostissin ningú que jo estimés! Però la tempesta sempre acabava esclatant. I els llampecs estan encegats per la seva pròpia llum. No poden veure el que rosteixen.

-Aixa! –em crida el Gerard traient el cap per la finestra del seu estudi-. Ja he acabat. Dinem? –resta un parell de segons en silenci, observant-me-. Demanem pollastre a l'ast?

A l'instant tinc una rèplica a punt. Però em mossego la llengua.

-Ajuda'm a aixecar-me, si us plau.

-Vinc.

Normalment, quan li demano aquesta mena de coses es posa a riure. Però avui ni tan sols somriu. Tampoc quan surt al jardí i jo li somric a ell.

Amb cura, agafa la mà que jo estiro cap a ell, em passa un braç per sota les espatlles i m'incorpora.

-Gràcies –li agraeixo un cop finalitzada l'operació “posar dret el pollastre a l'ast.” Sento l'impuls d'abraçar-lo, però dubto.

És ben plantat, el meu home. El Gerard té la pell clara i els cabells, llargs i despentinats, negres com l'ala d'un corb. I uns ulls grans i foscos. Dolços; d'animal de presa. I el rostre bell, les faccions suaument cisellades. Un rostre bell avui macat per un blau a la galta esquerra.

Amb molta, moltíssima cura li acarono la galta masegada.

-T'estimo –dic mirant-lo als ulls d'animal ferit.

I és una veritat profunda i completa. Però ni tot el meu amor, ni tot l'amor d'aquest món poden esborrar que ha estat la meva mà la que ha fet florir el blau a la seva galta. Vaig ser jo qui va fotre-li l'hòstia que ha provocat aquell blau.

-Jo també –sospira-. Et perdono, amor. Sempre et perdono –afegeix baixet, amb un punt d'amarga resignació.

Somric.

Un focus rogenc il·lumina el pallasso sota seu. El silenci és dens, expectant. El pallasso avança un parell de passes en direcció al públic.

-Senyors, senyores, noietes i noiets, canalla, sigueu benvinguts! Aquesta nit quedarà per sempre en les vostres memòries! El poderós mag Paco us mostrarà meravelles que no havíeu cregut possibles! Obrin bé els ulls, perquè el que veureu no tornareu a presenciar-ho mai més! Una voluntària, si us plau.

Els focus sobre el públic van encendre's. Van passar uns instants. Se sentiren uns quants xiuxiuejos i frecs de roba. Finalment va alçar-se una noia de la segona fila. Era molt rossa, amb unes piguetes a les galtes, rodoneta. Potser una turista. Duia un vestit groc, del tipus que es posen les noies quan van a la platja. Un altre focus rogenc va seguir-la d'ençà del moment que va trepitjar la pista.

-Als seus peus... autgh! –el mag va entrebancar-se amb les seves grans sabates de pallasso, anant a petar de nassos als peus de la noia.

El públic va riure.

-Disculpi que moquegi sobre els seus peus, senyoreta! Què en sóc, de maldestre! –el pallasso va aixecar-se mirant d'arreglar-se la roba-. Si us plau, permeti que li compensi la preciosa visió de les seves calcetes. Un estampat preciós, de fet. Els ossets panda són d'allò més sexys...!

El públic va riure. Les riallades van esdevenir exclamacions quan l'autoproclamat poderós mag va treure un pal de caramel de l'escot del vestit de la muda voluntària.

-Canalla, pareu atenció a les vostres faldes! –va anunciar el mag.

Les exclamacions tingueren gust de joia aquest cop: sobre els genolls de la canalla van aparèixer pals de caramel, regalèssia i xocolatines.

-Atenció, atenció! – va reclamar el mag quan els nens van tenir les llaminadures a la boca-. Què podria fer jo perquè aquesta senyoreta oblidi el nostre desastrós començament?

-Regalar-li un ram de roses! –va cridar una veu entre el públic.

En breus instants, la voluntària va trobar-se amb un ram de roses roges a les mans.

-Què més?

-Un bronzejat de veritat, no aquell gamba guiri!

-¡marchando!

I la noia molt rossa amb piguetes, ara ja clarament sense entendre res, va esdevenir una noia molt rossa amb pell de bronze.

Els oooooooh i els aaaaaaaahs ompliren la carpa.

-Què més?

-Una cintura més estilitzada!

-Un 90-60-90! –Van cridar un parell de llestos que creien que així posarien el mag en una situació difícil, fent-lo quedar com el pallasso ridícul que simulava ser.

Els que van sentir-se ridículs per creure's intel·ligents van ser ells quan, en petar els dits el mag, la voluntària molt rossa, de pell de bronze, rodoneta, va esdevenir davant els seus ulls meravellats una noia molt rossa, de pell de bronze, estilitzada.

-Molt bé, molt bé: ja no sembla una vaca d'aquelles del nord d'Europa, però quina prova tenim que ara tingui un 90-60-90, eh?

El mag va tornar a fer petar els dits, i un metre va aparèixer a les seves mans.

-Algun voluntari que em faci el favor de comprovar les mides de la senyoreta?

Tres nois van alçar-se.

-Ui, sense empentes, eh. En fila, cadascun mesurarà una cosa. Tu, el primer, sí, tu, començà per dalt.

El primer dels nois va agafar el metre que el mag li atansava, i va estirar-lo per sobre la davantera de la voluntària, que no va reaccionar.

-Noranta! –va anunciar el noi, posant el metre en mans del segon.

-Seixanta! –va exclamar aquest.

El públic va contenir l'alè a l'espera del veredicte del tercer noi.

-Noranta!

El públic va començar a aplaudir bojament, extasiat amb la meravella.

-Podeu tornar als vostres llocs, nois. I noia. Gràcies per tot.

I amb aquesta humil mostra de les meves habilitats, senyors i senyores, noiets i noietes, canalla... els deixo! –i el mag va desaparèixer.

Els llums van encendre's. La funció havia tocat a la seva fi.

El públic va abandonar la carpa sense presses, comentant encara la meravella observada. L'última d'anar-se'n fou una noia molt rossa, pell de bronze i un 90-60-90 exacte. La noia va sortir de la carpa, va deixar enrere el circ, va arribar a les primeres cases del poble costaner on estiuejava, va passar de llarg el seu hotel, va arribar a la platja, va passar vora uns nois que xerraven i bevien a la sorra.

-Quieres una birra, bombón?

-What? – va fer la noia amb el rostre inexpressiu.

-Do you want a drink, sexy girl? Va fer un amb mal anglès.

La noia va mirar-los uns segons molt quieta.

-Eres de piedra, bonita?

Llavors, la noia va esclatar en un plor amarg, desolat, dels que arriben a l'ànima i va fugir cames ajudeu-me en direcció a l'hotel.

Els nois, que s'esperaven totes les respostes menys aquesta, se'ls va glaçar l'ànima, però aviat l'alcohol i la bona companyia va fer-los oblidar la desagradable sensació. Al dia següent, encara van parlar dels pits de la noia de la platja, però cap va preguntar a l'aire el per què de les seves llàgrimes: simplement no ho recordaven.

L'ésser humà té una capacitat sobrenatural per oblidar o passar per alt el patiment d'altri. I quan aquest patiment li és posat sota els nassos, se sent avergonyit, agafat en falta, com si estigués ficant-se en terreny prohibit. Així que gira el cap, clou els ulls, es tapa les orelles i riu, intentant creure's que tot plegat no és més que una broma.

Que tot plegat no és més que el truc de màgia d'un mag.

Capítol 18

-Avui els nanos dormen a casa de la tia-.

Tanquem la campanya amb èxit. El restaurant excel·lent. Aquests de l'Alt Empordà mai fallen. Ens han posat en una saleta a part.

El cap japonès molt begut m'ensenya imatges de gats sense cua. Ens explica que un gat en quedar-se adormit al costat del foc es crema la cua i surt d'una casa disparat, on arrasa tota una ciutat provocant un incendi descomunal. De la paret de pedra de la masia del restaurant, despenja una espasa de decoració. Ens escenifica l' Emperador qui fa tallar totes les cues dels gats de la ciutat només per prevenció.

He passat un instant amb aquella sensació de riure borratxo, però en estat d'alerta, l'espasa anava a tort i a dret. Em pensava que ens escapçava a tots.

-No em barallaré amb aquest cap samurai. Quin maneig d' espasa!–.

Continua i ens diu que en aquesta ciutat cremada al llarg de la història neix el gat “bobtail japonès”, són els que tenen la cua com un conill per culpa d'un gen recessiu.

Tot el sèquit de japonesos s'aixequen beguts de les cadires, es posen les mans al cap, les mouen com si fossin les orelles d'un gat i remenen el cul. Ara mateix em creuria això del gen recessiu, però no dels gats sinó d'ells, si no fos perquè són més llestos que nosaltres.

-Estic molt begut, però ells a part de borratxos estan sonadíssims, són d'una altra galàxia!–.

Sort de la tramuntana daliniana que ens hem airejat tots una mica en sortir.

Em veig a mi mateix desenfocat. Després de molts anys, reconec que estic begut igual com quan et menges la nit de jove. Sobrepasso aquella línia de content sense topall. Necessito saltar-me les normes, perdre les formes i que em toquin. Necessito prémer la tecla de fornicar i deixar enrere la paraula de l'Emperador, la de PREVENCIÓ.

Necessito fer la postura sexual “mantis religiosa” amb orgasmes combinats. Una explosió en tots els sentits.

Avui intento no pensar en la Sabina. Necessito una noia al meu llit i que la meva ment no em representi la meva dona. No vull autoengany ni confusió. Anhelo veure la cara i el cos nu d' una desconeguda.

La Sabina ja no és aquí. La Sabina em va abandonar. Se'n va anar per sempre més. Ara, després d'un any, ho puc dir en veu alta; es va suïcidar.

Pugem a l'habitació d'un bar de l'Hotel a prop del restaurant, el just temps d'empassar-me d'un glop la copa. Mirades, també se sent sola, ens sentim sols i no cal més explicacions.

No vull saber res d'ella i ella tampoc de mi. Hi ha química i feromones, no ens cal omplir l'espai que queda entremig amb paraules buides que no ens serviran de res l'endemà. Per això, ja existeixen les xarxes socials; per xerrar.

Sabem tots dos el que desitgem; follar. Així de simple. Una nit mútua d'alè d'alcohol etílic, com quan dues persones es troben, es volen i es consenten. No hi ha més. Cardar en un estat ebri i oblidar-nos de qui som.

Ens estirem al llit i contemplo a la paret damunt del capçal un quadre del gat daurat de la sort, Maneki Neko.

-Casualitat, acabo de deixar els japonesos-.

La noia despullada té els fèmurs llargs, igual que les potes del davant de la mantis religiosa, que les plega davant del seu cap quan resta immòbil damunt d'una flor com si resés.

La bellesa de la noia és pacient i fa bona olor. Li obro les cames i els meus llavis humits toquen els seus, mentre li introdueixo la llengua i sense pausa li llepo el clítoris. S'excita i estar molt mullada, l'agafo fort i la giro. Ella, espera atentament els meus moviments, està a l'aguait per a quan la vulgui pol·linitzar. L' estiro amb força cap avall del llit i la incorporo amb les natges cap amunt. A peu dret, la penetro, entro i surto sense esforç perquè la noto molt excitada. L'envolto amb els meus braços i li estiro la cadena que porta d' escanyament de mugrons. Aquesta cadena s'uneix amb una anella a cada mugró i en sentir el dolor d'ella quan li estiro encara m'excita més, i me la menjo a petons pel darrere de l'esquena. No paro de follar-la. En unes altres circumstàncies ja m'hauria corregut, però vaig tant alcoholitzat que em costa i tampoc vull que s'acabi. Ella es gira, la deixo de penetrar i m'estira al llit. Es posa damunt meu, agafa la seva bossa de mà de la tauleta de nit, i escampa tot el que hi porta dins. Amb una mà no deixa de masturbar-me i amb l'altra agafa un sobret de sucre morè, l' estripa amb la boca i l' escampa per damunt dels meus ous. Apropa els seus llavis i me'ls xupa estirant-me la pell i fent-me xuclades. Mentre l'altra mà puja la intensitat de la masturbació. No aguanto més, estic ja a punt d'explosionar, soc la seva presa i en aquest just instant és quan la femella, insecte mantis religiosa es torna depredadora i l'acte de matar es torna sublim sexualment. Es posa asseguda damunt meu, ajuntant un peu a cada costat de la meva orella. S'impulsa per balancejar-se i l'hi agafo els genolls estirant-la cap a mi. Em folla intensament fins que els seus peus els prem amb força i em bloqueja el coll i el cap.

Em té caçat i em corro gemegant de plaer. Ella, s'apropa i em morreja amb gust de sucre mentre es corre dolçament a dins seu.

Capítol 17

La psicòloga ens insisteix que li ensenyem l'altar. -No cal, no estem preparats-.

Una cosa és anar a teràpia i que ens explori les nostres ments turmentades, una altra és la nostra privacitat porta endins.

Tanco la porta i miro tot el que els meus fills posen dins del nostre altar-lavabo. El gran escriu amb retolador -directe a les parets enrajolades-, un diari del seu dia a dia, els seus alts i baixos, les bones notes, els seus enamoraments, l'enyor, la ràbia del perquè ens va abandonar, i sempre ho acaba amb un #MamaPerdonaAlTeuFill. L' últim WhatsApp que li va enviar a la Sabina per la “moguda” del tanatori i no es treu la culpabilitat. El petit, enganxa dibuixos i manualitats que fa a l' escola.

Veig que s'ha omplert la banyera d'aigua, unes espelmes floten amb llum. Al fons, sorra i petxines de la platja amb un vaixell que flota de joguina. La “nostra” platja i el “nostre” mar com sempre ens recalcava ella.

Em miro el mirall i em trec les ulleres, observo els meus ulls marrons que ella insistia a fotografiar-los.

-Els tinc normals, deixa-ho córrer, ni bonics ni lletjos-.

Em somreia, me'ls enfocava amb la càmera i em deia que jo portava al damunt el color més evocador de la primavera d' hivern.

-Per mi són art. Quan te'ls miro, els dies s'escurcen i les nits s'allarguen i es diu que “els fruits estan en el seu punt òptim”–. Recordo la seva resposta i ploro desconsoladament davant del mirall.

He perdut cabell, i el poc que em queda és canós. En el mirall hi ha enganxada una fotografia que enquadra els nostres ulls de quant érem joves i feliços, just, al costat de l'adéu de la Sabina. Aquest adéu que el va escriure amb el baf i el meu fill gran, el va resseguir amb un retolador permanent.

Com es pot oblidar una persona quan no l'has deixat d' estimar durant 30 anys de la teva vida? Com ens va poder fer això? Per què a nosaltres?

Em sento mort en vida i desolat, no puc parar de plorar.

NOTA IMPORTANT DE L'AUTORA: Aquest relat inclou alguns diàlegs escrits segons la proposta ortogràfica d'EPA (Er Pinçipito Andalûh) per a l'escriptura de l'andalús parlat (necessari, per exemple, a l'hora d'escriure teatre). Jo he fet us d'aquesta ortografia com a homenatge al gran nombre de persones de procedència andalusa que van establir-se a Catalunya, com els meus avis. La proposta ortogràfica d'EPA és molt intuïtiva, però recomano llegir breument com funciona al següent enllaç abans de llegir. https://andaluhepa.files.wordpress.com/2019/10/propuesta-de-ortografc3ada-andaluza-epa-actualizada-2019-docx.pdf

L'Antonio roncava davant la tele. A la seva edat, i després de tota una vida de pencar de valent, es mereixia el descans. Tenia ja més de vuitanta anys.

El Ramon va veure l'asfalt a tocar. Dolor...

La Neus va veure una fulla que voleiava en el vent a través de la finestra. va somriure lànguidament. La infermera va entrar a l'habitació per administrar-li una nova dosi de morfina.

El Mohamed premia la ferida a la cuixa. El maleït panchito li havia clavat una ganiveta-da a la cama i ara no podia aixecar-se. I si trucava a emergències, acabaria a la presó...

...I llavors va arribar la foscor. Per a tots ells. O ells van arribar a la foscor... I aquella foscor era una foscor fosca, densa i enganxifosa. L'un rere l'altre, en moments no gaire llunyes en el temps ni en l'espai, van mirar al seu voltant van girar sobre ells mateixos, i van començar a avançar cap enlloc.

Després d'un temps que se'ls va fer etern a tots, però que va ser més llarg per als uns que per als altres, el Mohamed, a qui l'actual “feina” i els seus riscos havien esmolat els sentits, li va semblar escoltar alguna cosa. Després d'un instant de dubte va decidir anar cap allà. N'estava segur; aquell soroll era una respiració. Li va semblar veure quelcom que es movia.

Un Braç, una mà, un home d'uns trenta anys. Cabells curts, excepte per unes quantes rastes que li queien per darrere les orelles, rebentades amb una munió d'arracades i dilatacions. La camisa de lli de coloraines li penjava rebregada per sobre dels texans estripats. En veure el Mohamed, l'home va fer un salt enrere, espantat.

-Aaah... -va fer, com si volgués dir alguna cosa, però no sabés què.

-¿Tú también muerrto? –va preguntar el Mohamed amb el seu millor castellà, que era encara molt millorable.

-¿Muerto? Sí home, i què més? Jo només m'he equivocat de carrer! És que vaig una mica col·locat –va passar-se la mà amb un símbol de la pau tatuat per la cara.

-Esto no es calle–va fer-li notar l'altre-. Yo estoy muerrto. Tú estás muerrto.

-¿Y ellos están muertos, no? –va continuar el Ramon pronunciant la doble ela d'ellos a la catalana.

-Único qui no entiendo is porqui's negro aquí. Pero no muy negro. ¿Cómu is qui no estoy en Jannà? ¿Dónde están las mujeres? ¿Y cumida? ¿Galletas?

-Mira, nano, jo no sé què collons t'empatolles, però allà en tens una, de dona.

El Mohamed va girar-se, i va veure que l'ellos también están muertos del català no havia estat una mofa, sinó una pregunta sincera.

La Neus ajudava com podia l'Antonio a avançar, però l'home havia criat una senyora panxa després de jubilar-se. L'havia trobat en la penombra, que primerament havia cregut que era foscor -però s'havia vist a ella mateixa tota l'estona. La foscor era la suma de penombra superposada-, ranquejant, sense poder caminar endavant, i sense poder seure a terra perquè els ossos ja no li ho permetien. Li recordava al seu pare. De fet, el més probable era que el fos. La morfina li provocava al·lucinacions d'allò més estrambòtiques. Com ara aquella del dinosaure. Segurament, en realitat era ajaguda al llit de l'hospital, sedada, amb els ulls preocupats del seu pare sobre seu. No li havien dit, i ella no havia preguntat per estalviar-los el tràngol d'haver-li-ho de dir a la cara que s'estava morint. Que el mal dolent se l'estava menjant per dintre i ben aviat la devoraria.

Poc després que recollís l'Antonio, la Neus va sentir veus d'home, i va informar-ne el company, l'oïda del qual no era tan fina com havia estat. L'Antonio va dir-li que anessin cap a les veus. La Neus no les tenia totes: ja tenia quaranta anys, però abans del càncer havia estat força atractiva, i havia viscut més d'una i de dues situacions tenses amb homes com per estar tranquil·la. Però, què més podien fer si no? Això és una il·lusió –va recordar-se quan els dos desconeguts començaven a ser distingibles en la penombra.

-No esa mujerr –va respondre el marroquí.

La dona en qüestió era calba com un ou i estava pàl·lida i demacrada com un fantasma.

-Guita! Finalment una morta que sembla morta de debò! –va exclamar el Ramon a tall de salutació.

-Molt graciós –va contestar la dona amb tota la fila que qui no troba re graciós-. Em sap greu, però encara no. Aviat, això sí...

-Ell diu que estem morts. Jo estic segur que només estic col·locadíssim i sou una al·lucinació. I tu?

-Jo també estic col·locada fins a les celles de morfina.

-Er árabe tiene raçón.

-Árrabi no. Marruquí.

-¡Eço êh mu largo, quiyo! ¡Lo que yo no entiendo êh qué ago en er infiênno en compañía de infielê y pecadorê!

-Cómu dicis? ¿Infiel? ¡Infiel tú!

-Em sap molt de greu ser la que us informi d'això, però l'infern no existeix. El cel menys encara, i de Déu no cal ni parlar-ne. Per això sé que el càncer encara no m'ha derrotat. Quan sigui morta, morta seré. Ja no tindré consciència. No existeix la vida després de la mort.

-I això tu com ho saps, eh? Som energia. L'energia no mor, només es transforma –va contradir-la el Ramon.

-I ara em diràs que creus en la reencarnació i en les vides passades, oi? –va etzibar-li la dona amb ironia.El Ramon va encongir-se d'espatlles. Va adonar-se que, a la seva manera fantasmal i mancada de cabellera, la dona era bonica.

-Així que has mort de càncer, oi? Les meves condolences –va burxar-la-. No pateixis, aviat reencarnarem. Suposo que som a la sala d'espera... de quina Jana parlaves abans? –va preguntar girant-se cap al marroquí.

-Jannà. Il lugar nosotros vamos después di morrirr. Hay cumida, galletas, pasteles, mujirres guapas. No esta –va assenyalar la dona, que va mirar-lo malament.

-És que no una no pot deslliurar-se del masclisme ni a dintre del seu propi cap, no? Doncs així posats, jo també vull un actor porno perquè m'alegri la vida després de la mort! I no ets tu, noi; per algú que va queixant-se de l'aspecte d'altri, tu sembles un mussol sense plomes!

-Quii? –va preguntar el Mohamed completament perdut.

-¡Qué te la pique un poyo, quiyo! –va traduir l'Antonio-. La berdá iha yo tampoco te eentendío der tó, pero mâh que er árabe çí.

El Ramon i la Neus van fer alhora gest de fastig que un bon català catalanista de soca-rel fa quan fins i tot l'immigrant que fa seixanta anys que viu a Catalunya no entén una frase bàsica en català.

-Escolta, actor porno no ho soc pas, però si vols que t'alegri la vida entre vides, jo encantat –la calba desagraïda va mirar-lo de cap a peus amb un gest de fastig.

-Els hippies okupes no són el meu tipus.

-¿Padre nuêttro que êttâh en lô çielô, qué e exo yo pa acabâh en er infiênno?

-Ser infiel –va aventurar el Mohamed.

-Sant tornem-hi, que no ha estat res... –va mastegar la Neus entre dents tot posant els ulls en blanc.

-Er infiêh erê tú, y çi êttoy en er infiênno êh porque a abío un errôh. Boçotrô que çoî hóbenê irô pa ayá dâh una buerta y a bêh çi encontráî argien. Digo yo que argien tiene que arreglâh êtto y mandarme ar çielo de una bêh. Que quiero bêh ya a mi primera muhêh, que açe muxo que no la beo.

-Li fem cas? –va preguntar el Ramon.

-Vosaltres sí. Jo m'he de quedar a aguantar-lo.

-Tu i jo anem a buscar més gent –va informar el Ramon al Mohamed, intuint que al jove li calia una estructura més curta i senzilla.

Al cap d'una estona van trobar una petita llibreta a terra, que, òbviament, també era fosc.un parell de metres més enllà es retallava clarament la silueta d'una dona jova feta una bola en una butaca. Semblava estar profundament concentrada en alguna cosa que tenia a la falda i que ells no podien veure.

Van decidir tornar amb la dona i el vell per senyes després d'uns minuts de confusió.

-Al final hem trobat la dona dels teus somnis –va comentar el Ramon mentre voltaven perduts en la foscor fosca.

-¡Ya era ora, qué çe me êttán carçificando lâ rodiyâ!

El Ramon va parlar-los de la noia i molt, molt lentament, van anar cap allà. Obviarem els temps que van trigar a tornar-la a trobar.

Van acostar-se-li per darrere la butaca, i van descobrir què era el que la mantenia tan absorta: escrivia compulsivament en una llibreta el següent:

-Hola? -va preguntar la Neus fent la volta a la butaca per quedar cara a cara amb l'altra dona.

-Escric les vostres vides entre la vida i la mort –va contestar de viva veu i escriure alhora.

El Ramon va saltar enrere, garratibat. La dona va riure, i aleshores va escriure I llavors la foscor fosca va tancar-se sobre les seves consciències i van deixar d'existir.

Capítol 16

Aquests japonesos toquen tots els “pals”, també tenen una empresa d'investigació científica de “testicles de gats”.

-No m'ho vull ni imaginar, és més, ho suprimiré del meu cervell-.

Parla el cap japonès, ens felicita a tot l'equip, el pinso vitamínic per gats és supervendes al Japó, inclús a les xarxes socials els japonesos busquen per fer-se el test psicològic del nostre anunci. Ha calat fort.

-Ja s'encarreguen ells de fer els nanos superdotats, si els hi fan estudiar 12 hores cada dia...– penso.

El meu fill gran li dic que estudiï 12 hores diàries obligatòries i em denuncia. En fi, una altra cultura...

En Neko es porta de meravella, la poltrona encoixinada li agrada. El traductor comença una breu introducció del guió. El cap japonès es nota que no li interessa en absolut i està més per en Neko. Ens demana amb quina història d'amor ens hem inspirat del seu país per fer aquesta nova campanya publicitària.

-Silenci total!–.

Recordo la història real que em va explicar la Sabina, el dia que em van operar de la pròstata, un 18 de maig. Un mal horrorós.

Resulta que la tenia més grossa del que suposadament el metge m'havia dit molt abans d'entrar a quiròfan. L' expressió textual amb sorna, quan encara intentava sortir dels efectes de l' anestèsia, va ser:

-La tenies més gran que la d' un elefant-.

Cap gràcia em va fer el seu comentari, estava agonitzant de dolor al llit de l'hospital i la “meva” Sabina es va voler quedar al meu costat tota la nit.

Com que no podíem dormir cap dels dos, jo pel dolor, i ella per incomoditat em va dir:

-T'explicaré la història més increïble d' amor de dos amants japonesos, que just avui, es celebra els seus 86 anys del succés –.

Segons ella, una història fascinant. Segons el meu parer, a dia d'avui macabra.

Era així, el que un li pot passar desapercebut de la vida, ella s'ho mirava amb delicadesa i omplia aquest buit amb una intensitat desmesurada de passió.

-Dos amants que per circumstàncies culturals no podien deixar les seves respectives parelles i s'entregaven el seu amor d' amagat, en una habitació d'un Hostal. Tots dos tenien en comú la mateixa pràctica sexual eròtica i cap d'ells l'havia compartit amb les seves respectives parelles. Un joc sexual perillós. Tancaven la porta i allà es despullaven sense preàmbuls perquè el que sí que anhelaven era arribar a l'orgasme, però hi volien arribar junts i amb unes circumstàncies diferents de les que practicaven a casa seva. El ritual sempre era el mateix, es deixaven caure damunt del llit i ell amb la seva punta de la llengua la feia córrer amb moviments circulars fins a xupar-li un mugró. Amb una sola mà i amb força li ajuntava els pits per poder posar-se els dos mugrons dins la seva boca i jugar salivant amb la llengua. Al mateix temps, li introduïa el dit que ella abans li havia xupat, fins que li endinsava un altre segons la seva dilatació. Després ella es posava damunt seu de genolls per masturbar-lo i parar-se en sec en aquell “punt dolç”, perquè així ell la penetrés. Sabien que per arribar a l'orgasme necessitaven sentir més plaer, i només podia ser si un dels dos agafava el coixí o estrangulava a l'altre amb les seves pròpies mans just al moment del coit. Com que tenien estipulat d'anar-se alternant a cada cita, aquell dia li tocava a ella. Però no va ser com totes les altres vegades, perquè per ella era un coit molt especial. El 18 de maig era l' aniversari d'ell. Deliberadament el va estrangular quan es corrien junts fins que ell va quedar mort al llit. La policia en la seva línia d' investigació va descobrir l'amant i, en inspeccionar casa seva, dins de la seva bossa de mà van trobar els genitals embolicats amb cura amb paper de diari, que cada dia ella, els portava per anar a la feina. Li va tallar els genitals per assegurar-se el seu amor i el record d'estar units per sempre més un cop mort-.

-Estic ben marejat, crec que em moro i toco el timbre per avisar la infermera. Veig la Sabina doble-.

Capítol 15

La secretària ens porta en Neko i tots comencem a entrar a la sala de reunions. -No m'ho puc creure. El cap japonès s'ha fet enviar una poltrona encoixinada i feta a mida per en Neko. Comencem que hi ha feina i és per avui-.

Fa un any que no utilitzem aquest lavabo de casa. Un any que el petit, enganxa tots els seus dibuixos per les parets de la banyera. Un any que el gran s'hi tanca i li explica coses davant del mirall amb la paraula que ens va deixar escrita; “adeu”. Només una vegada m'ha demanat permís perquè entrés també el seu nòvio per presentar-li a la seva mare.

-No cal ni que m'ho preguntis fill- li vaig respondre.

Fa un any que tota la família anem al psicòleg perquè encara no en sabem prou i no en sabrem mai i quan ens arribi l'hora, morirem tots amb això ben endins. Un any que quan estic saturat i em sento tant sol em tanco i ploro sense que els nens em vegin. Un any que el nostre lavabo familiar l'hem convertit en un altar. L' altar sagrat per la meva dona Sabina.

El sentiment de pèrdua és tan profund que el cor es torna de marbre. La seva porositat lentament absorbeix la pena fins a enquistar-la. El cor, em bomba sang de dolor perquè et converteixes en un ésser buit, fred i aliè a tot.

Ens va deixar la Sabina i en Neko va entrar per quedar-se amb nosaltres. No el vaig poder enviar al dilluns a Ucraïna perquè els nanos s'hi van aferrar molt fort, estaven desolats i no vaig atrevir-me que sentissin una altra pèrdua. La família d'Ucraïna va comprendre la situació. La Sabina li hauria agradat. De jove a casa seva, en tenien de gats.

Neko ve amb mi a la feina cada dia. Ja és de l'empresa i de tothom. Ha passat per tots els despatxos i quan vol sortir va per lliure, tenim una terrasseta i sovint està allà dormint.

Les bones relacions amb els japonesos quan ens visiten per feina sempre l' hi porten regals exclusius, només per ell. A totes les reunions ens demanen que hi sigui present. -Què haig de dir, que no?–.

Ara ens arriba el gran cap de l'empresa japonesa, mai l' hem arribat a conèixer en persona, només per telèfon. Es presenta formalment i acaba amb un -Douzo yoroshiku onegaishimasu-. Sí, igual que ell encantat de conèixer-lo i li desitjo que entre nosaltres hi hagi una bona cordialitat i amistat per sempre.

El traductor m'explica la situació; avui al Japó celebren el dia del Gat. – No li penso regalar en Neko si va per aquí la cosa!–.

Diu que Neko és com el gat Nitama. El president de l'empresa de ferrocarrils Mitsunobu Kohima ha fet Sacerdot el seu gat Nitama. -No puc riure, però em “descollono” per dins-.

Amb el seu nomenament, diu que aporta pau i llum per tota la foscor que ha envaït el món per culpa del coronavirus.

-Estic perplex, si em punxen no trec sang. I aquests japonesos són cracks amb la indústria electrònica –.

Nitama serà pluriempleat; Sacerdot Principal del Santuari de Tama, més supervisor de l'estació de trens. El cap m'ensenya vídeos d'en Nitama vestit com si fos el Papa de Roma. En aquest instant, després de tants anys sense fumar, necessito una cigarreta i just m' apreta el botó del coll de la camisa. -Me'n fumaria dos a la vegada. Crec que em ve ansietat-. El meu cervell ha visualitzat com sortia la “fumata negra” de l' Estat Papal i ha fet una associació d'idees.

-Què li dic? Que aquí a Catalunya, ens sembla sospitosa i sonada una persona així?-

La seva empresa ens aporta la major part de la facturació del meu departament. Sense aquesta, es queda a l' atur tot el meu equip. El meu ascens no haurà servit de res.

Adorem el Sacerdot gat Nitama, adorem en Neko i adorem tots els gats del món pluriempleats. Però el que més adorem és no trencar la relació comercial. Som així aquí dins, uns mercenaris que no ens diem la veritat perquè si nó arribaríem a les mans, necessitem molts diners per sobreviure bé. Si ell, fos el cap de la màfia yakuza de tot Japó i m' haguéssin de tallar els dos dits de la mà, també em deixaria per deslleial. Perquè sóc un “pringat”, amb títol a la porta, però no deixo de ser un “pringat”, i sobretot corromput.