Magufades

Jo no tinc els coneixements per a saber el que de la tercera pista de l'aeroport del Prat, però veig i llegeixo prou per a tindre una opinió magufa.

Aquesta foto l'he pres aquest matí al tram final del riu Llobregat, flamencs a menys de 10km en línia recta de la Plaça Catalunya. Ara pensem en com era aquesta zona abans de la construcció de l'aeroport del Prat a inicis del segle passat. Sí, és un anacronisme perquè la sensibilitat per aquest tipus d'espai natural, i per la natura en general era molt diferent de l'actual. Els #aiguamolls eren zones malsanes que no es podien aprofitar per a conrear, excepte l'arròs, i font de malària. Així que si necessites trobar un espai prou gran per a encabir-hi un aeroport prop de Barcelona, a on el construiràs? Al Prat. Al Maresme no hi cap, cap a Sant Boi, Viladecans i Gavà hi ha de les millors terres de conreu de Catalunya, i al Vallès conreu de cereals. La solució era evident. Després es va anar ampliant i menjant més àrees d'aiguamoll.

Ha passat més d'un segle de la primera fase de l'aeroport i tot ha canviat força per continuar vessant més ciment sense pensar-hi més.

La sensibilitat vers la natura i la protecció dels espais natural està molt més desenvolupada. L'emergència climàtica ens avisa que no podem anar destruint la natura sense conseqüències. La velocitat a la qual ens podem moure i la disponibilitat de mitjans per a fer-ho, fa que ja no sigui necessari que els #aeroports estiguin tan a prop de les grans ciutats, distàncies de més de 50 km són raonables. I finalment, el creixement de l'àrea metropolitana fa que aquesta #infraestructura resulti molesta.

Destrossar més aquest espai natural, important no per estar prop de Barcelona, sinó per se, és una barbaritat. Fer una tercera pista sobre el mar, una opció que ja va ser proposada per un prestigiós arquitecte fa molts anys, tampoc és innòcua. Malmetrà, encara més, els corrents marins que porten la sorra de les nostres platges, van de nord a sud, i crec que seria una sentència de mort per les platges de Castelldefels i Gavà.

Si escoltem els experts en aquests temes, per exemple Germà Bel, la solució no passa per a fer més gran l'aeroport del Prat, la solució passa per Girona. Està en una zona sense massa valor natural, ni paisatgístic ni econòmic, no massa lluny de #Barcelona, un tren hi podria arribar, des de la sagrera, en menys de 45 minuts. I es podria ampliar, crec, si és això el que es vol, ad infinitum. O bé crear un hub de tres aeroports, #Girona, #Reus, #Igualada. Crec que d'aquesta opció se'n parla a un llibre anomenat Catalunya serà logística o no serà que tinc per llegir.

En definitiva, sí, com deia més amunt, els processos de presa de decisions fossin altres, no crec que és trigues massa a arribar a la conclusió que el millor seria desmantellar l'actual aeroport, naturalitzar l'espai i fer-lo un lloc gairebé únic a Europa per la seva proximitat a una gran ciutat, i emportar-se l'aeroport fora de l'àrea metropolitana, si pot ser mitjançant un hub d'infraestructures no massa monstruoses.

Temps al temps.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Llegeixo un tut de la CUP on diuen que [no ens tindran ni captius ni desarmats] (@cupnacional@xarxa.cloud/109829452095560874) que incorpora un vídeo d'una intervenció d'Albert Boltran al “parlamento”... en castellà.

El grau d'incoherència entre el que es diu i el que es fa és tan gran que no puc creure que no en siguin conscients. Per tant, estem davant d'una tragicomèdia.

Si no es tractés d'una tragicomèdia, d'un espectacle de cara a la galeria, d'un acte de teatre per al consum dels ja convençuts, vas al “parlamento” i fas el discurs en català. I si, et trauran la paraula. I és que d'això es tracta, de forçar-los que, en un parlament, et retirin la paraula per parlar en el teu idioma. I així una vegada i una altra fins a forçar-los a aplicar el reglament del “parlamento” i si cal que t'expulsin i, el que seria encara millor, et retirin l'acta de diputat. Aleshores sí que demostraràs, als teus i a tot el món, que no et tenen captiu ni desarmat. La resta, com diu la cançó, és “puro teatro”.

Jo no m'imagino a la Rosa Parks asseguda als seients dels negres reclamant que pot asseure's als seients dels blancs.

I això val per a tots als que van al “parlamento” a dir que són molt independentistes mentre es donen cops al pit i ploren que els maltracten, ells i elles, els d'unes sigles i les altres. No sou creïbles.

I parlo de tragicomèdia, però també podria parlar de menjadores, finançament, etc.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Robert Wright explica quelcom molt interessant al seu llibre “Ningú perd” sobre el #masclisme implícit a la teoria de l’evolució.

Les cèl·lules procariotes estan formades per diferents òrgans, però no comparteixen un nucli que organitza la divisió del treball. Les cèl·lules eucariotes estan formades per un nucli i diferents òrgans, el nucli conté l’adn i organitza la feina dels altres òrgans. En l’augment de la #complexitat en el pas de les cèl·lules procariotes a les eucariotes està la base del desenvolupament posterior a l’esser pluricel·lular. Sense aquest pas, la vida es veuria reduïda a bacteris. El tema és: com es produeix l’evolució de les cèl·lules procariotes (sense nucli) les eucariotes (amb nucli)? La majoria dels biòlegs (que acostumen a ser homes) creuen que la cèl·lula eucariota va fagocitar els altres òrgans en una lluita competitiva, passant a ser explotats pel nucli al qual estan supeditats. Lynn Margulis, biòloga, creu que certs òrgans, com són les mitocòndries i els cloroplasts, provenen d’avantpassats que vivien sols però que es van unir de forma simbiòtica amb altres òrgans per a formar les cèl·lules, delegant posteriorment les funcions de coordinació al nucli. Això és una visió més en línia de la #cooperació que no pas la #competició. És coneguda com a teoria endosimbiòtica.

L’acceptació, o no, de l’endosimbiosi té implicacions transcendentals a l’hora d’explicar la força conductora de l’evolució; competència o cooperació?

Els biòlegs masculins, és a dir, la immensa majoria dels biòlegs, creuen per naturalesa en la competència com la força conductora. Però, i si hi hagués moltes més dones biòlogues?, i si Darwin hagués estat una dona? Les dones tenen una major tendència que els homes a crear xarxes per a col·laborar. L'ethos femení és d'una naturalesa més col-laborativa mentres que el masculí és més competitiu, la conciliadora versus el guerrer, en una simplificació simplista, si és que això existeix.

La magufada ve ara: De la mateixa manera que Max Weber va ensenyar-nos la influència del calvinisme a la gènesi del #capitalisme, quina podria haver estat la influència d’una visió molt més encarada a la cooperació en la concepció de la teoria de l’evolució?. Les derivades són immenses i és un tema que centra la meva curiositat. Caldrà desenvolupar-lo.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Durant una temporada vaig estar meditant en què es pot fer per disminuir l’incivisme. En faig vell i cada vegada soc més perepunyetes. Em debatia si la solució hauria de ser més educativa o més coercitiva. Ara per ara ja tinc clar que l’educació NO ens farà millors ciutadans. Per molta educació que es rebi, es dintre l’esperit humà cometre faltes amb plena consciència del que estem fent, per interès, per comoditat o pel que sigui. També per maldat, però això és un altre tema. Sols cal veure que fem quan, darrere de l’anonimat que ens proporciona internet, insultem, ataquem, assetgem i més, coses que probablement no fem cara a cara al carrer. Està demostrat que amb l’anonimat augmenta el nivell de comportament incívic a internet. És a dir, quan ningú ens coneix ni sap qui som, ens permetem actituds i comportaments que d’altra manera no gosariem a permetre’ns. Per tant, l’educació, malauradament, no és la solució.

Queda el càstig. Però quin tipus de càstig? La multa és una solució, tots frenem el vehícle quan sabem d’un radar a la carretera, però les multes no serveixen per a tots els casos. Hi han comportament que no són fàcils de multar o fàcils de perseguir: tirar papers o burilles a terra, circular amb bicicleta o patí per la vorera, deixar la merda del gos sense recollir… multem a qui deixi al seu gos orinar al portal de casa teva? O a qui embruta els carrers amb pa humit per als coloms? A Singapur ho tenen clar, si llences una burilla a terra pots ser multat amb 500.000 $. I comportaments que no es poden multar, però que cada cop més podrien ser censurables? Conduir per ciutat un enorme 4×4 que crema litres i litres de benzina, malbaratar l’aigua, llençar menjar… ser indecentment ric o tindre immensos beneficis gràcies al BOE.

Avui crec que la millor solució és un càstig, però no, o no solament, un càstig de tipus monetari. El càstig que ens fa més mal és el càstig a la nostra reputació, la bona reputació, és clar. Avui he vist un cotxe (un 4×4 enorme, per cert) que s’havia equivocat anant fins al fons de la Meridiana arribant a la plaça de Glòries de Barcelona, i ha passat per sobre de la zona de vianants central per fer un canvi de sentit. Si aquesta persona tingués la certesa que els vianants li recriminarien la seva actitud, no ho faria pas. Si tingués la certesa que algú li farà una foto que l’identifiqui clarament, i que es publicarà a una pantalla gegant al mig de Plaça Catalunya, no ho faria pas. Si tingués la certesa que li restarien dos punts al seu carnet de carisma, públic i fàcilment consultable, no ho faria pas. A Nova York es va fer, a finals del 2022, una proposta per permetre als ciutadans de prendre imatges de cotxes mal aparcats per a enviar a l'ajuntament i que siguin multats. A més, el denunciant rebría el 25% de l'import de la multa com a incentiu. No se si s'ha portat a terme o no, pero ja us dic que de ser-ho, s'acabarien els cotxes mal aparcats en una setmana.

Però aquí arribem a l’antic debat sobre els límits de la llibertat personal. Que volem? El Gran Germà com a Singapur amb un terra per a menjar-hi sopes, o millor un “laissez faire” i viure més amples.

Ja no parlem del sistema de crédit social a la Xina, la mare de tots els possibles abusos.

Personalment, crec que tots hauríem d’exigir activament, al carrer, més civisme als nostres conciutadans i demanar-los que es compleixin unes normes mínimes, ja que arribar al carnet públic de carisma no és desitjable, però avui ja és quelcom tecnològicament possible.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Avui he teletreballat. M'està sortint un refredat i no cal passar-lo als companys i companyes. He enviat un missatge a la responsable de departament explicant la situació i demanant conformació. Els companys, crec, ho fan de la mateixa manera, envien un missatge per comunicar, o demanar, de teletreballar. Però no hi ha cap protocol o instruccions per tal d'aclarir quines són les circumstàncies i la manera de demanar per teletreballar. De fet, feia setmanes (que ...) pensant si ho preguntava, en veure que, sovint, faltava gent que després anunciava que estava a casa. No ho vaig preguntar perquè sempre sóc el torracollons que pregunta aquestes coses. Avui, però, crec que pel fet de trobar-me en la situació me'n ha fet adonar del perquè no hi ha instruccions ni res. Si no hi ha protocol o una directiva clara, el fet de poder, o no, teletreballar s'esdevé alguna cosa discrecional, és a dir, està a les mans de qui té el poder de decidir. No hi ha normes a les quals recórrer, depens d'algú que té el poder de donar o denegar. Depens del seu favor. Està clar que, aleshores, no interessa a ningú que disposi d'aquest poder definir els supòsits en els quals es pot demanar quelcom, ja que de fer-ho, perdrà aquest poder discrecional, que es pot fer servir per a premiar o castigar a la teva voluntat. Bé, el mateix pot passar a qualsevol mena d'organització. Als estats, també. Regular, que no vol dir fer lleis per a tot, posa sobre paper les normes del joc. És una manera d'assegurar que els drets, normes, peticions, no queden a la discrecionalitat d'algú que podria abusar d'aquesta avantatge. #teletreball

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.