Escrits magufos

Magufo: que pretén ser científic sense ser-ho. Magufada: acció pròpia d'un magufo

Fa un temps que intueixo que la idea del suport mutu està sent redescoberta i que està guanyant força per tot arreu. M'explico.

El #suportmutu, el concepte d'ajudar-nos l'un a l'altre és quelcom que ha estat present al llarg de tota la història, sobretot entre les classes més humils, és a dir, la immensa majoria de la gent. L'#anarquisme va agafar el concepte a finals del segle XIX i el va transformar en una eina revolucionària, en una època en què la industrialització i les migracions internes per motius econòmics ja havien destruït les xarxes de suport mutu que havien existit entre les comunitats més petites, però que l'establiment dels estats del benestar, van anar fent obsoleta. És per això que es tracta d'una redescoberta.

Què ha passat perquè el suport mutu estigui, crec jo, sent redescobert?

En la meva magufa opinió es tracta d'una cadena d'esdeveniments. Aquesta setmana en vaig començar a filar la idea en llegir un impressionant article del CREAF que cal llegir.Per explicar-ho utilitzaré una idea de l'argument de la sèrie “El perifèric”, així que ve un...

SPOILER. Simplificant molt, els protagonistes poden traslladar-se al futur, que ha patit una apocalipsi que anomenen el *jackpot*. Aquest jackpot no té un inici o final, és una cadena d'esdeveniments que van portar al món i a la humanitat a un desastre ecològic, econòmic, social, humà i polític del qual, convulsivament, han eixit uns estats més autoritaris encara en reconstrucció, i on el nombre de població mundial ha caigut dràsticament. FI DEL SPOILER

Bé, en llegir l'article en va vindre al cap la idea del jackpot per conceptualitzar el temps que estem vivint i que intuïtivament molta gent, és la meva opinió gens científica, comença a copsar. La cadena d'esdeveniments del nostre jackpot ja ha començat.

Són tres els esdeveniments en què he pensat jo; Potser una altra persona en podria suggerir altres de diferents, afegir-ne, argumentar que cert esdeveniment no ho és.

Un esdeveniment és la destrucció de la confiança en la justícia del sistema econòmic com a resultat del rescat públic dels bancs a la crisi del 2008 (aquest esdeveniment és collita de l'article del CREAF, jo no l'havia tingut en compte fins a llegir-lo). Un segon esdeveniment és la destrucció de la confiança en la capacitat dels governs per prendre mesures enèrgiques davant el canvi climàtic. Fa anys que tots sabem el que passarà, que els fòssils s'esgoten, però els governs han sigut incapaços de prendre les mesures necessàries per no arribar al que ara ja és una emergència climàtica i un canvi de model de societat absolutament imprescindible, i seguim en la mateixa tònica. I un tercer esdeveniment ha sigut la destrucció de la confiança en la capacitat dels governs en assistir-nos, provocada per la crisi del COVID19, en què molta gent va veure que els nostres estats i sistemes de salut no podien atendre'ns a tots i va caldre decidir qui vivia, i qui no.

No és importat si aquests esdeveniments s'ajusten a la idea del jackpot o no, tan sols és un concepte del qual em serveixo per explicar el que, crec, molta gent està percebent. I és que ens hem d'arremangar les mànigues i treballar els uns amb els altres, prenent la iniciativa, per construir allò que ha estat destruït i impulsar allò que cal fer. Els estats no ho faran o no poden fer-ho i, per tant, o hem de fer nosaltres.

I és que el suport mutu és molt més que ajudar la veïna o el veí en dificultats, és crear idea de comunitat, de bé comú, que en allò que és de tots, planeta inclòs, hi hem de treballar, participar i dir la nostra tots. I això és el que em sembla que estem redescobrint. L'estat del benestar ha millorat el nivell de vida de molta gent, però ha tingut, crec, un cantó obscur. Ha comportat la destrucció de les xarxes de suport mutu i ens ha fet ciutadans dependents de l'estat i de la seva iniciativa, com persones immadures que són incapaces de fer res sense la guia del pare o mare. I això a l'estat, a l'estat en la concepció de leviatan, ja li està bé. No proposo cap teoria conspiro paranoica, tan sols constato una dinàmica de poder que es genera de forma més o menys lògica.

L'estat modern es va anar transformant el segle XX en el leviatan que menciono abans, i en un matrimoni entre l'estructura de l'estat i el complex militar-industrial del que Dwight D. Eisenhower ja va advertir en el seu famós discurs de comiat com a president dels EUA, complex transformat actualment en les grans empreses transnacionals, matrimoni que influeix més que les persones en les polítiques dels governs. Al leviatan ja li va bé que estem estabornits esperant les seves directrius, el leviatan vol manegar ell l'agenda, no que estigui en les nostres mans.

Per tant, al leviatan s'hi està contraposant l'anarquisme, el suport mutu, la iniciativa de les persones, els projectes col·laboratius al marge de les institucions o, de vegades, amb les institucions(ja veurem com funciona aquest projecte, a mi em sembla que, com deien els marxistes, caurà víctima de les seves contradiccions).

Tot això no es fa de forma conscient per la majoria de la gent, ni tan sols ho fa una majoria de gent, és una intuïció, és un “run run” de fons, un caldo de percepcions i idees inconnexes al nostre voltant que, em sembla, va creixent. O potser és tan sols un desig meu.

M'agradaria molt llegir els vostres comentaris en el tut.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Aquest matí, abans de les 09h30, m'ha aturat la urbana. Jo anava en motocicleta i estava aturat al semàfor i la motocicleta de la policia municipal s'ha aturat just darrere meu pràcticament en perpendicular (és una informació necessària per comprendre els fets). Al cap d'uns 20 o 30 segons s'ha atansat a mi m'ha demanat que m'aturés a un gual que m'ha assenyalat, també li ha demanat a un altre motorista a la meva esquerra que fes el mateix. Ens hem aturat on ens ha indicat i en baixar de la moto m'ha demanat, era castellanoparlant, i per tant, ha utilitzat el castellà i sospito que no dominava massa el català, pel DNI. Jo li he contestat, soc catalanoparlant, i per tant, he fet servir el català, que no el portava i que tampoc el feia servir. Ha marxat a parlar amb el seu company, que al cap d'una estoneta ha vingut, catalanoparlant amb dicció de castellanoparlant, i m'ha demanat el DNI, li he contestat el mateix i aleshores m'ha demanat el número del DNI i li he tornat a dir que no el feia servir. Aleshores és quan ha entès la meva posició. Mentrestant, el company castellanoparlant tractava amb l'altre motociclista sobre que si la moto feia massa soroll, no sé com a acabat aquest tema.

El municipal catalanoparlant m'ha informat, tot molt correcte, que ell m'havia d'identificar i m'ha demanat el permís de circulació, que no portava, o qualsevol document amb fotografia i el número de DNI. No en tinc cap amb aquestes característiques. Aleshores m'ha informat, jo no ho sabia, que el número del permís de circulació és el mateix que el del DNI i, per tant, l'hi he donat el número del permís. Resulta que fa mesos que el tinc caducat i no me n'havia adonat.

En aquest punt m'he cagat, m'he traït a mi mateix i, en conseqüència, he fet un pas en fals vergonyós que ha malbaratat tota la meva posició de desobediència civil.

Ho explico. El dimecres de la setmana que ve, a primera hora, marxava en moto a Versailles, tot ja està pagat. Quan m'ha comunicat que tenia el carnet caducat he vist, a la meva ment, la moto immobilitzada i el viatge en orris. Aquí és on m'he cagat. Aleshores he decidit que la fotografia del DNI que m'havia suggerit el municipal i que li he dit que no, sí que la tenia i li donaria. Aquí és on m'he traït. Per justificar-me he anat i li he dit, que bueno, que ells són municipals (en contraposició a la nacional o la guàrdia civil) i que sí que portava una fotografia del DNI. Aquí és on he fet un pas en fals vergonyós.

El municipal catalanoparlant m'ha dit, amb molt bon criteri, que les coses no és fan així, que ells són policies com qualsevol altre i que si hom pren una decisió es manté, amb totes les conseqüències. M'he volgut fondre.

M'han multat per anar indocumentat, per tindre el permís de circulació caducat i per no haver passat la ITV (juro que pensava demanar hora avui mateix per tindre-la abans de marxar a França).

El policia castellanoparlant, en un moment de la conversa sobre la documentació i tot plegat, li ha insistit al seu company que em digués que no podia anar amb l'adhesiu CAT, que és quan els hi he informat que l'adhesiu no era contrari a la llei. Per l'adhesiu no m'han multat i em sembla que el municipal catalanoparlant, que des del principi ha intentat donar-me totes les sortides imaginables, no en tenia gaire interès.

L'únic motiu evident per aturar-me, per part del municipal castellanoparlant, és l'adhesiu CAT, l'adhesiu de la ITV era impossible, en la posició perpendicular en la qual estava, que el veies. El tema del permís i la ITV han anat sortint després, un cop m'han pogut identificar mitjançant el número del permís. Fins aquell moment cap dels dos n'ha fet esment. A l'altre motorista li ha tocat el rebre, per a dissimular una mica.

Tots hem sigut molt correctes i educats.

Dos aprenentatges: Primer, si prens la decisió de fer desobediència, es manté fins al final i t'estalvies de fer el ridícul com jo. Segon, en tot moment els dos urbans ha intentat que no fos evident el que a mi em sembla que ho era i no s'han volgut embrutar les mans i anar més enllà. Perfectament, podrien haver-me detingut per tot plegat, no identificar-me, el permís, però aleshores ells també haurien de donar explicacions.

editat Un tercer aprenentatge, si vols practicar la desobediència civil, porta tot la resta en regla.

Bola extra: En acabar tot, he anat a casa i he demanat cita per la ITV i immediatament després a renovar el permís de conduir. Per raons mèdiques, que no venen al cas, he de presentar un informe mèdic que no tindré fins dimecres a les 10h00, per tant, ara mateix tinc el permís de conduir temporalment suspès i no puc sortir cap a Versailles dimecres a primera hora.

Segona bola extra: Tinc hora per anar aquesta tarda a fer la ITV, no els hi digueu als municipals. editat Ja tinc la ITV.

Tercera bola extra: En el moment que m'han aturat anava a casa per recollir... el DNI. Impossible de substituir per un altre document per a recollir un embalum a Correos.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Aprofitant el 2 de maig, llegint un llibre sobre les guerres napoleòniques, sembla que per l'època de la invasió d'España, el personatge de l'Emperador Napoleó ja s'havia menjat en Bonaparte, ja creia més en el personatge que no pas en l'home. No és d'estranyar, havia conquerit gairebé tota Europa i la resta dels països, excepte Gran Bretanya, feien el que ell volia, però es nota que en el tracte amb la península Ibèrica ja no tenia la paciència per tractar els adversaris que resultaven incomprensibles per a ell. Clarament, pensava que l'actitud del govern espanyol, i la d'altres països, era irracional en rebutjar la influència o l'ocupació francesa que portava mesures modernitzadores per l'administració, l'economia, la llei i l'educació. El personatge ja no estava per perdre temps en les meravelloses maniobres de la campanya italiana, quan sols era un general del Directori, i en arribar a Somosierra llença la cavalleria lleugera polonesa en una famosa càrrega contra els canons que barraven el pas a Madrid, sense importar-li la vida dels seus homes. Més endavant actuarà de la mateixa manera a la campanya de Rússia, per exemple a Borodinó, on va llançar el seu exèrcit camp amunt en un atac frontal contra les defenses russes que pretenien evitar la captura de Moscou pels francesos, i guanyà la batalla a costa de perdre un terç del seu exèrcit.

Per altra banda, per entendre l'èpica i la llegenda de l'aixecament popular del 2 de maig a Madrid, cal contraposar-la al paper vergonyós de la dinastia Borbó i el govern de Godoy en els seus tractes amb Napoleó. Pare i fill, Carlos IV i Fernando VII, conspirant l'un contra l'altre i rebaixant el preu de venda de la monarquia, ni tan sols davant Napoleó, sinó al general Murat, que clarament els tractà amb menyspreu. Tots tres, Carlos, Fernando i Godoy van córrer a Baionako (Baiona) a fer el redenz-vous a l'emperador, que en un dinar els va comunicar que havia decidit substituir la monarquia Borbònica per la seva pròpia, instal·lant al seu germà Joseph i els obligà a abdicar.

España ha d'enaltir l'aixecament popular per salvar la cara dels Borbons i el seu paper a la història, altre cop.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

No cal donar més voltes al que van fer, fan o faran els polítics o líders de la societat civil. Un dels motius és que nosaltres els hem posat on són. Un altre, que els hi vam encarregar quelcom que havíem d'haver fet nosaltres mateixos. Els hi vam cedir el lideratge per, crec, la comoditat de pensar que un procés ordenat era possible, i així no haver de pagar preus personals massa alts com, per exemple, un Euromaidan amb 104 morts i 3 mesos de protestes. Aquesta fase ha acabat i ja no es pot esprémer més, és tot buit. Tot.

Si jo vull la #independència hauré de fer quelcom per aconseguir-la sense esperar les instruccions de ningú, i l'única eina a les mans de les persones comunes és la desobediència civil, per tant, si vull ser coherent, hauré de començar a desobeir. Sé que John Rawls va definir, o redefinir, la desobediència civil, tinc el llibre per casa, però encara sense llegir, així que he buscat els punts importants: “Un acte públic, no violent, conscient i polític, contrari a la llei, comés habitualment amb l'objectiu de provocar un canvi.” Públic en el sentit de no amagar-se'n o fer-ho en privat. No violent, no cal explicar-ho, però matisaré que tampoc cal buscar l'enfrontament personal amb ningú. Si topes amb un funcionari de l'estat, no cal ser desagradable, la majoria fan la seva feina i prou. Conscient i polític, ho fas amb tot el coneixement de què estàs, i perquè ho estàs fent. Contrari a la llei, i accepta'n les conseqüències. Comes habitualment, no val amb fer-ho una vegada i després complir la llei les següents vegades.

Afegiré que, tal com estan els nivells de confiança per aquí ara mateix, ha de ser genuí, o com a mínim ha de ser percebut com a genuí. Res organitzat per partit, associació, etc., com per exemple “no vull pagar”, funcionarà.

Començaré, de fet ja vaig començar, amb coses senzilles, que no sóc un heroi ni cal immolar-se per a cap causa. No provocaré activament de desobeir. Passarà en algun moment com a conseqüència d'alguna desconnexió de l'estat espanyol. De moment ni porto el DNI ni el permís de conduir, i si me'l demanen no els hi donaré el número, ni el nom de fet. Als Mossos el nom sí, que és meu, no espanyol. Ara mateix no se m'acut res més, ja ho pensaré.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Bé, aleshores, si com comentava en una entrada anterior, a les societats preestatals o amb una presència dèbil de l'estat la violència és present, sí que cal un contracte social en què cedim part de la nostra #llibertat a favor d'uns drets, com el de no ser assassinats.

A partir d'aquí, el tema important és qui vetlla per aquests #drets.

Una de les teories clàssiques sobre l'aparició de l'estat i el seu propòsit és precisament vetllar per aquests drets. És una explicació força intuïtiva, però si tenim en compte, primer, que els #estats van aparèixer, per dir-ho d'alguna manera, a l'últim minut de la #història de la #humanitat, i que segon, la majoria de la humanitat no ha estat sota el control d'un estat fins fa pocs segles, l'argument falla. Es pot argüir, amb certa raó, que fins a l'augment de la #complexitat de les societats humanes no va caldre un estat per a vetllar pel contracte social, però és que un cop arribats a aquest nivell de complexitat i amb estats en funcionament, es pot dir que fins a la Revolució Francesa la funció de l'estat ha sigut vetllar pels interessos d'una classe privilegiada, amb deures i drets molt diferents que els de la resta de súbdits.

Si l'estat no ha estat present a la majoria de les vides dels éssers humans, però, certament, les societats han hagut de vetllar d'alguna manera pel manteniment del contracte social, com s'ha fet això? Bé, tensions hi ha a totes les societats, així que algun mitjà de resoldre's ha hagut d'existir. Podria ser un savi de certa edat, un consell d'ancians, una assemblea, uns costums.

L'error, crec jo, de molts de nosaltres, per altra banda, persones que vivim en un estat, en pensar en els fonaments de les societats i els contractes socials, és: identificar exclusivament l'estat com l'en què ha garantit aquest contracte. Com deia més amunt, és un error molt comprensible, ja que hem crescut amb la idea força intuïtiva del progrés des d'unes societats #nómades i recol·lectores, a unes altres més “avançades” basades en l'agricultura i l'estat. Salvatges sense llei versus estats civilitzats. Ergo, l'estat és qui ha de vetllar per l'ordre a la societat.

Una forma molt simple, em sembla, per començar a canviar aquesta associació entre el contracte social i l'estat, és substituir la paraula estat per #institució. Un consell d'ancians és una institució, una assemblea és una institució, els costums són una institució. Començant pel paràgraf amb què obria aquesta entrada, és a les societats on les institucions, que no exclusivament els estats, no funcionen bé, o no hi són presents, les tensions és més fàcil que es resolguin amb #violencia.

Tot aquest argument grinyola, però, per un motiu: no hi ha cap exemple de societat amb un grau de complexitat similar a les societats estatals, sense estat. Aleshores, les societats complexes estàn determinades a viure sota un estat?

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Com aquesta setmana serà el primer aniversari, i espero que l'últim, de la #guerra a Ucraïna i tothom ja s'ha llençat a escriure sobre el tema, em posaré frivolón i escriuré avui per no ser l'últim. A més, demà en Vincenç Partal farà la seva pissarreta amb la seva previsió pel futur i em xafaria la guitarra si no m'avanço.

Bé, a hores d'ara està clar que #Russia no guanyarà la guerra aviat, #Ucraïna a mostrat voluntat de resistir i Rússia, sorprenentment, no té prou força per imposar-se ràpidament. Per altra banda, està clar que Rússia no pot perdre. Militarment, no perdrà a mans d'Ucraïna, però a més, no pot perdre perquè, com a potència, no s'ho pot permetre si vol continuar mantenint la seva influència a la regió, per no dir a la resta del món. Així que si cal, continuarà una guerra de desgast el temps que faci falta. Per altra banda, Ucraïna militarment no té prou força per imposar-se a Rússia. Així que arribats a aquest punt, la sortida de la guerra serà negociada. Tot el que facin les dues parts a partir d'ara serà per a seure a la taula de negociacions en les millors condicions possibles.

Quines són les opcions de Rússia? Engegar una nova ofensiva a l'est d'Ucraïna aquesta primavera i ocupar com més territori millor. D'aquesta manera podria intentar de quedar-se els territoris conquerits a les negociacions de pau.

Quines són les opcions d'Ucraïna? Aquí la cosa és més interessant. Ucraïna podria optar per resistir l'ofensiva Russa a l'est, i després llançar un contraatac per mirar de recuperar els territoris conquerits per Rússia. L'inconvenient d'aquesta opció és que l'obligaria a llençar atacs gairebé frontals contra les posicions russes, amb un cost de vides i material molt gran, i sense garanties d'èxit. La zona de l'est està a tocar de Rússia i li és fàcil de subministrar homes i material per a resistir els ucraïnesos. Una segona opció és atacar en direcció #Crimea. Els avantatges d'aquesta opció són que Rússia o té molt més difícil per enviar homes i material a la zona, sobretot després de la destrucció del pont i ferrocarril de l'estret de Kertch i la pèrdua de Kersow. El terreny entre Kersow i l'istme de Perekop, que és la petita franja de terreny que uneix Ucraïna amb Crimea, és pla, no hi ha rius ni cap defensa natural que els russos puguin aprofitar com a defensa, és a dir, poc menys de 100 km lliures d'obstacles fins a entrar a Crimea.

Per què Crimea?, a diferència del #Donbàss, que no val res i que la seva única funció era desestabilitzar Ucraïna, Crimea val el seu pes en or. Crimea, amb la seva base naval a Sebastòpol, és per on Rússia projecta la seva influència al Mediterrani, i sobretot sobre Turquia i l'estret del Bòsfor. Crimea és un portaavions insubmergible des d'on Rússia envia tropes i material a Síria i vaixells al Mediterrani. Des de la base naval de Sebastòpol, pot amenaçar de tancar l'estret del Bòsfor si #Turquia intenta ampliar, encara més, la seva influència al Caucas (la victòria de #Azerbaidjan contra #Armenia la va bastir Turquia). Si Ucraïna amenaça Crimea podrà seure a la taula de negociacions amb bones perspectives, si entra a Crimea, amb molt bones perspectives, si posa Sebastòpol a l'abast dels seus canons, és game over per Rússia. Amenaçar o entrar a Crimea és la millor opció per a Ucraïna, d'aquesta manera podria bescanviar els territoris perduts al Donbass pel reconeixement que Crimea és Russa (no oblidem que Crimea està ocupada il·legalment per Rússia des del 2014). Atacar en direcció Crimea és l'estratègia indirecta (sir Basil Liddell Hart dixit) d'Ucraïna per a recuperar el Donbàss. Crimea, Rússia no la cedirà mai, no és un objectiu per a si mateix.

El perill d'aquesta opció és que en veure amenaçada Crimea, i Sebastòpol, i sense gaires opcions d'itervenir a la zona, Rússia podria optar per la seva estratègia indirecta per a fer desviar recursos a Ucraïna de la zona, que és, junt amb #Bielorússia, atacar des del nord. Aquest recurs podria no resultar, ja que Ucraïna es pot permetre cedir territori al nord si amb això amenaça Crimea. Per altra banda, sobre l'entrada de Bielorússia a la guerra #Polonia en tindrà quelcom a dir.

Ja veurem com es desenvolupa tot això. De moment, el debat sobre els tancs Leopard II va en direcció a l'ofensiva d'Ucraïna contra Crimea, i #França ja ha demanat als seus ciutadans de sortir de Bielorússia.

Això sí, la guerra es decidirà aquest estiu.

PS: Afegeixo aquí un fragment de l'article d'Abel Riu publicat a naciodigital.cat per emfatitzar l'argument de la negociació.

“Aquest conflicte bèl·lic acabarà amb una negociació i un acord diplomàtic, en què el que s’acordi i decideixi vindrà determinat per la posició de força, pels recursos i capacitats disponibles i potencials, i pel territori que cadascú controli en el moment de seure a negociar. Després d’un any de guerra, qualsevol negociació és i serà una continuació de la guerra, igual que la guerra llençada per Rússia és i ha estat una continuació de la seva política per altres mitjans, en línia amb el que deixà escrit el prussià Carl von Clausewitz.”

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Llegint “Contra l'estat” de James C. Scott, proposa una lectura molt diferent de la naixença de l'estat. La lectura tradicional suggereix una evolució lògica, i desitjada, des de les societats caçadores-recol·lectores a les societats agràries i estatals. El relat que James C. Scott proposa és que aquesta evolució era tot menys natural i els que els pobles no agraris en cap cas desitjaven ser estatalitzats.

El relat de James C. Scott és atractiu, ja que, primer, posa en perspectiva la prevalença de l'organització estatal al llarg de la història dels humans, un petit percentatge de l'1% del temps, i, per altra banda, relativitza la necessitat de l'existència de l'estat per tal d'organitzar la #societat humana. Però...

Què ha esdevingut en el passat recent davant la falta de l'estat?, proposo el passat recent per sostraure a la crítica de l'avanç de la cultura encara que també en referiré a societats del s. XX que encara estaven en el #neolític.

Hi ha països on la presència de l'estat és minsa o dèbil a part del territori. El disseny institucional dels EUA fa que l'estat hagi sigut poc present a força àrees, el que ha facilitat l'aparició de poders locals. Per il·lustrar-ho de manera magufa, potser recordareu la sèrie del Equipo A. L'Equip A sempre s'enfrontava, a la seva primera època, a un malvat local que dominava tots els ressorts de poder de la zona. L'estat no existia, excepte per a perseguir a l'Equip A. Òbviament això era una ficció, però per a tindre èxit als EUA, la ficció havia de ser plausible, és a dir, la ficció havia de resultar creïble. L'absència de l'estat podia possibilitar l'aparició de cacics locals que controlaven la vida d'un indret.

Hi ha àrees de Mèxic en què l'estat ha perdut el control del territori a favor de narcotraficants, imagineu com deu ser la vida de les persones que viuen a aquests territoris. Com deia Hobbes, pobra, desgraciada, brutal i curta.

A les terres altes de Papua Nova Guinea, on fins a la primera meitat del s. XX encara vivien al neolític i l'estat no existia, la tassa de mortaldat entre els homes era elevadíssima, a causa dels assassinats, venjances, robatoris... el 2019 encara es va produir una matança tribal amb 24 víctimes, nens i dones embarassades incloses.

Fa sols 150 anys, a les planures nord-americanes, els pobles indis practicaven tots els estius una guerra de baixa intensitat contra altres tribus, per robar cavalls i per prestigi, de vegades guerra d'alta intensitat, per les terres de cacera. Igualment, no massa homes arribaven a la tercera edat.

Aleshores i tornant a Hobbes, és veritat que l'home és un llop per l'home homo homini lupus est?, no hi ha cap alternativa entre l'estat natural i l'estat?.

No vull fer l'entrada més llarga, en continuarem parlant.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Llegint l'article de Gonzalo Boye d'avui m'ha vingut aquesta derivada de l'entrada d'ahir. Parlava de la resistència al canvi del poder i l'article d'en Boye o explica molt bé.

España, les elits de Madrid, es resisteix a perdre el poder que té sobre Catalunya i els beneficis que n'extreu, així que davant d'una petició d'un referèndum i com ara ja no pot empresonar i matar uns centenars o milers de catalans com feia temps enrere, decideix aplicar la llei en lloc de la #política i jutjar des de Madrid, és a dir l'Audiencia Nacional, no sigui cas que un jutge a Catalunya sigui massa benevolent.

El tema no ha acabat aquí gràcies al fet que hi ha gent que fa cinc anys que és exiliada i han portat els seus casos a Estrasburg. Amb la sentència del 31 de gener queda clar com acabarà tot. Nul·litat de tot el procés i la bola extra del #GOI.

#Madrid mai acceptarà aquest resultat, però ja sap que no té recorregut a Europa, per tant, l'única sortida és l'autarquia, altre cop. D'aquí els titulars i declaracions, ara ja queda clar que orquestrats, sobre el que diu la sentència del 31 de gener. Ens han donat la raó i bla, bla, bla. L'objectiu d'aquests titulars és dir que aquí no ha passat res ni passarà, però el destinatari del missatge no és Catalunya, és per a consum intern. I el missatge és que nosaltres tenim el poder i no el pensem deixar anar. I ningú, dins España, dirà ni ase ni bèstia, ningú aixecarà la veu per a demanar un canvi de rumb. D'aquí el to de melancolia de l'article anterior, ja que encara que algú (un o una egòlatra) aixequés la veu per a dir que les coses han de canviar, rebria uns copets a l'esquena i, sí, molt bé, tira endavant que tens raó, però acabarà pel penya-segat com en Pablo Iglesias, cremat a la foguera de les vanitats i essent fagocitat pel poder.

#España necessita la independència de #Catalunya, necessita perdre l'última colònia per a rebre un sotrac que, a veure si així, empenyi a la gent a treure's de sobre els Marchenas, Llarenas, Casados, Garcia-Page i Ayusos. Un altre 98.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

Rumiava en els mecanismes de canvi institucional i social i m'ha sortit això.

Els canvis revolucionaris a les societats no esdevenen de manera acordada i tranquil·la, qui té el poder i els privilegis que se'n deriven no el transfereix sense més ni més. La mesura de les dificultats i tensions en els canvis són inversament proporcionals a la resistència que oposin els perdedors d'aquest canvi. A més resistència, més tensions. Com a exemple banal sols cal veure el difícil que és que dimiteixi un polític enxampat mentin o en circumstàncies poc ètiques.

Per això, pensar que des de dintre pots fer girar la roda i transformar el sistema gradual i controladament és inversemblant, qui ho cregui pateix del greu pecat de la supèrbia i la grandiositat. Supèrbia de creure que tens el poder de fer-ho, grandiositat en creure que ets la persona cridada a fer-ho.

Pensa en la trajectòria d'en Pablo Iglesias, força anys fent activisme polític, des del 2010 a La Tuerka on agafà protagonisme, i el 2014 sent escollit a Podemos com el candidat més votat. Des del gener del 2020 fins al maig del 2021 va ser viceministre del Gobierno. Quin és el seu llegat?, cap, essent cínic, una casa a Galapagar.

Mai vaig veure La Tuerka i no sé què se'n parlava exactament, però m'hi jugo un pèsol que hi havia molta teoria política, de canvi, revolucionària i bla, bla, bla. I molta gent et comença a dir, i tu i estàs d'acord, que tens bones idees i que tant de bo les poguessis posar en marxa. I esclata el 15M i tu hi participes de forma destacada i la gent et porta en una ona i tu la cavalques amb molt de gust. I al cap d'uns anys és forma Podemos, que tu has participat a bastir i creus que és possible transformar el monstre (el del qual van parlar Eisenhower i Nixon, un monstre en altres longituds i un altre idioma, però el mateix monstre), i t'hi llences, empès i aplaudit per la gent, creient que aquesta vegada sí, que amb tu de timoner i amb la força de la gent a les veles seràs l'agent transformador de la societat.

I el monstre et fagocita.

I després està la gent que no té el valor de fer res per si mateixa i t'empeny, tu que tens ganes de ser empès, perquè si, creu que les coses han de canviar, però fa massa mandra per fer-ho i t'anima que tu ho facis per ells, que així netejaràs la meva consciència i si caus pel penya-segat ja t'ho faràs, que ningú t'ha obligat, que jo tenia massa por per a fer res.

Bah!, misèries humanes.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.

A l'entrada anterior ja esmentava dues idees: la primera, no sóc cap expert en infraestructures aeroportuàries o en infraestructures logístiques (encara que per feina en sé quelcom i en tinc curiositat) així que tindre una opinió informada depèn del que diguin d'altres. La segona, el procés de presa de decisions no és ni democràtic ni porta a prendre la millor decisió per el #bécomú.

Sobre la primera problemàtica o assumpte, el meu cas és el del 99,9% de la població, i no solament en el que fa a les infraestructures logístiques, sinó en la majoria dels temes. És impossible tindre una opinió informada sobretot el que es debat, tant per falta de coneixement com per falta de temps per adquirir-los.

Sobre la segona problemàtica, és clar que votar cada quatre anys i esperar que a un parlament es debati seriosament sobre quelcom, és, avui dia, una fantasia. Els parlaments estan en mans dels partits, i els partits són organitzacions que, com totes les organitzacions, només mira per si mateix.

Com, aleshores, crear un procés de presa de decisions que sigui realment democràtic i que fomenti el debat informat?

Una resposta pot ser, en la meva opinió, la democràcia directa amb la possibilitat del vot delegat. Què és això?, bé, la #democràciadirecta s'explica per si mateixa. Poder decidir directament sobre qualsevol tema. Que vol dir vot delegat? Vol dir que, com és impossible tindre una opinió informada sobre tot, podem decidir que, per segons quin assumpte o assumptes, una persona, o grup de persones, té una opinió més informada que la meva, que aquesta m'agrada, i per tant delego el meu vot en ell/a o en el grup. La delegació podria ser per un assumpte puntual (per exemple l'ampliació de l'aeroport) o per tot un conjunt de temes relacionats (totes les decisions sobre infraestructures logístiques), i aquesta delegació ha de poder ser revocable en qualsevol moment. D'aquesta manera solucionem tots dos problemes, la inoperància dels parlaments per tal d'assolir una decisió democràtica i favorable al bé comú, i la impossibilitat de tindre una opinió informada sobre tot.

Sobre com implementar-ho i les possibles dificultats d'aquest sistema en parlaré, per no fer aquesta entrada massa llarga, aviat.

El contingut d'aquest bloc és llicenciat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada CC BY-NC-ND. És a dir, pot ser compartida i utilitzada sempre que es reconegui l'autoria, no pot ser modificada ni utilitzada comercialment.