Sang de fada

La sang de les fades és la tinta de qui escriu una història màgica

LA TRAGÈDIA INVISIBLE

Un focus rogenc il·lumina el pallasso sota seu. El silenci és dens, expectant. El pallasso avança un parell de passes en direcció al públic.

-Senyors, senyores, noietes i noiets, canalla, sigueu benvinguts! Aquesta nit quedarà per sempre en les vostres memòries! El poderós mag Paco us mostrarà meravelles que no havíeu cregut possibles! Obrin bé els ulls, perquè el que veureu no tornareu a presenciar-ho mai més! Una voluntària, si us plau.

Els focus sobre el públic van encendre's. Van passar uns instants. Se sentiren uns quants xiuxiuejos i frecs de roba. Finalment va alçar-se una noia de la segona fila. Era molt rossa, amb unes piguetes a les galtes, rodoneta. Potser una turista. Duia un vestit groc, del tipus que es posen les noies quan van a la platja. Un altre focus rogenc va seguir-la d'ençà del moment que va trepitjar la pista.

-Als seus peus... autgh! –el mag va entrebancar-se amb les seves grans sabates de pallasso, anant a petar de nassos als peus de la noia.

El públic va riure.

-Disculpi que moquegi sobre els seus peus, senyoreta! Què en sóc, de maldestre! –el pallasso va aixecar-se mirant d'arreglar-se la roba-. Si us plau, permeti que li compensi la preciosa visió de les seves calcetes. Un estampat preciós, de fet. Els ossets panda són d'allò més sexys...!

El públic va riure. Les riallades van esdevenir exclamacions quan l'autoproclamat poderós mag va treure un pal de caramel de l'escot del vestit de la muda voluntària.

-Canalla, pareu atenció a les vostres faldes! –va anunciar el mag.

Les exclamacions tingueren gust de joia aquest cop: sobre els genolls de la canalla van aparèixer pals de caramel, regalèssia i xocolatines.

-Atenció, atenció! – va reclamar el mag quan els nens van tenir les llaminadures a la boca-. Què podria fer jo perquè aquesta senyoreta oblidi el nostre desastrós començament?

-Regalar-li un ram de roses! –va cridar una veu entre el públic.

En breus instants, la voluntària va trobar-se amb un ram de roses roges a les mans.

-Què més?

-Un bronzejat de veritat, no aquell gamba guiri!

-¡marchando!

I la noia molt rossa amb piguetes, ara ja clarament sense entendre res, va esdevenir una noia molt rossa amb pell de bronze.

Els oooooooh i els aaaaaaaahs ompliren la carpa.

-Què més?

-Una cintura més estilitzada!

-Un 90-60-90! –Van cridar un parell de llestos que creien que així posarien el mag en una situació difícil, fent-lo quedar com el pallasso ridícul que simulava ser.

Els que van sentir-se ridículs per creure's intel·ligents van ser ells quan, en petar els dits el mag, la voluntària molt rossa, de pell de bronze, rodoneta, va esdevenir davant els seus ulls meravellats una noia molt rossa, de pell de bronze, estilitzada.

-Molt bé, molt bé: ja no sembla una vaca d'aquelles del nord d'Europa, però quina prova tenim que ara tingui un 90-60-90, eh?

El mag va tornar a fer petar els dits, i un metre va aparèixer a les seves mans.

-Algun voluntari que em faci el favor de comprovar les mides de la senyoreta?

Tres nois van alçar-se.

-Ui, sense empentes, eh. En fila, cadascun mesurarà una cosa. Tu, el primer, sí, tu, començà per dalt.

El primer dels nois va agafar el metre que el mag li atansava, i va estirar-lo per sobre la davantera de la voluntària, que no va reaccionar.

-Noranta! –va anunciar el noi, posant el metre en mans del segon.

-Seixanta! –va exclamar aquest.

El públic va contenir l'alè a l'espera del veredicte del tercer noi.

-Noranta!

El públic va començar a aplaudir bojament, extasiat amb la meravella.

-Podeu tornar als vostres llocs, nois. I noia. Gràcies per tot.

I amb aquesta humil mostra de les meves habilitats, senyors i senyores, noiets i noietes, canalla... els deixo! –i el mag va desaparèixer.

Els llums van encendre's. La funció havia tocat a la seva fi.

El públic va abandonar la carpa sense presses, comentant encara la meravella observada. L'última d'anar-se'n fou una noia molt rossa, pell de bronze i un 90-60-90 exacte. La noia va sortir de la carpa, va deixar enrere el circ, va arribar a les primeres cases del poble costaner on estiuejava, va passar de llarg el seu hotel, va arribar a la platja, va passar vora uns nois que xerraven i bevien a la sorra.

-Quieres una birra, bombón?

-What? – va fer la noia amb el rostre inexpressiu.

-Do you want a drink, sexy girl? Va fer un amb mal anglès.

La noia va mirar-los uns segons molt quieta.

-Eres de piedra, bonita?

Llavors, la noia va esclatar en un plor amarg, desolat, dels que arriben a l'ànima i va fugir cames ajudeu-me en direcció a l'hotel.

Els nois, que s'esperaven totes les respostes menys aquesta, se'ls va glaçar l'ànima, però aviat l'alcohol i la bona companyia va fer-los oblidar la desagradable sensació. Al dia següent, encara van parlar dels pits de la noia de la platja, però cap va preguntar a l'aire el per què de les seves llàgrimes: simplement no ho recordaven.

L'ésser humà té una capacitat sobrenatural per oblidar o passar per alt el patiment d'altri. I quan aquest patiment li és posat sota els nassos, se sent avergonyit, agafat en falta, com si estigués ficant-se en terreny prohibit. Així que gira el cap, clou els ulls, es tapa les orelles i riu, intentant creure's que tot plegat no és més que una broma.

Que tot plegat no és més que el truc de màgia d'un mag.

AIGUA I FOC

Obra guanyadora dels IV premis Contes fantàstics de la Fira Internacional de la Bruixeria de Sant Joan les Fonts.

La nit càlida i lluminosa, animada, festiva, convida a sortir de casa i alçar els ulls al cel estrellat amb un got a vessar d'alguna beguda freda. I una merda. La xafogor sufocaria fins i tot un tapir, la pol·lució emboira el cel, les mesures sanitàries l'estan fent parar boja...

La noia torna a tancar la porta rere seu i s'hi recolza. Fa més calor a fora que a dins. A més, ella no està d'humor. La roba gira dintre la rentadora. La noia aparta la vista. Una beguda certament no sobraria... El temporitzador indica que falten encara vint-i-cinc minuts. Cinc menys que quan havia començat. Sospira. Sent com algú pica al vidre rere seu. Sent com algú pica al vidre?

Es gira i obre la porta. Un noi magribí mussita el seu agraïment i entra a la bugaderia autoservei.

-És còmode, la porta? -pregunta mentre treu la roba d'una bossa d'escombraries i la va anar posant a la rentadora.

En un primer moment havia semblat que tenia els cabells rapats, però una trena llarga i gruixuda li baixa per l'esquena.

-Molt.

El noi riu i s'alça.

-És bo saber-ho... -calla a mitja paraula.

Els seus ulls queden enfosquits per la llum argentada que brolla del seu front, i el fantasma d'unes ales d'acolorides plomes emmarca la seva atractiva figura. Massa atractiva.

Els seus ulls, del color del foc, cremen. Són de foc. I no només els ulls: sota el glamur de la seva pell sorrenca dansen flames. Tot ell és una foguera sense fum.

-No sabia que les dones d'aigua rentessin la roba en bugaderies autoservei.

-No em diguis dona d'aigua, djinn.

El djinn s'acosta a la dona d'aigua.

-Series tan amable d'apartar-te? -somriu amb ironia-. No fan descompte per ser djinn.

Ella ho fa. El temporitzador de la seva rentadora indica que falten vint minuts per a que finalitzi el rentat.

-El riu està tan contaminat que amb un esquitx d'aigua que hi caigui, ja pots dir adéu a la peça-explica-. Humans de merda -va callar un moment-. I tu? Què fas tan lluny del vostre territori? No hi ha djinns en aquestes terres d'ençà de fa més de mil anys... o això creia. I per què pagues en lloc de ficar-te dins la rentadora i fer-la funcionar? Jo ho faria si pogués.

El djinn seu al costat de la dona d'aigua, ignorant, com ella, les cadires de plàstic.

-Uf, no. Em marejo -admet-. I el que faig aquí és res. Vaig venir perquè amb tants humans marxant dels nostres territoris, cada cop la competència entre nosaltres és més gran, i jo sempre acabo acomiadat. Sóc massa tou per engalipar ningú. O això és que em diuen -confessa-. Així que se'm va acudir que en una terra que ja gairebé ni ens recorda m'aniria millor. Estava pensant muntar una mena d'espectacle de màgia, però tal com estan les coses...

-A la caça d'humans frescos i baratets, doncs? Vigila, no em facis la competència.

-O què, dona d'aigua?

-Els humans no reconeixerien un djinn ni que se'ls fiqués als calçotets, però és que tampoc reconeixen una dona d'aigua quan la veuen. Ah, bons vells temps quan els joves més agosarats aguaitaven vora els estanys que nosaltres apareguéssim... que lluny queden!

-No serà tan dramàtic.

-Ho és, creu-me. I responent a la teva pregunta d'abans, el meu avi era un djinn. Ja tinc els meus segles...

-I? Les dones d'aigua només hereteu trets de les vostres avantpassades femenines. Seré tou, però no sóc tan idiota com per anar al territori d'altri sense saber un parell de coses sobre la gent que m'hi trobaré, més si són les que remenen les cireres...

-Ja saps; un bon mag mai explica els seus trucs -va fer la dona amb veu de cantarella, somrient com una guineu. I li va picar l'ullet.

El djinn sospira.

-No crec que sigui competència per a ningú, però abans no intentis apagar-me, deixa'm dir-te que no cal que pateixis: procuraré fer els meus espectacles tan a prop de bugaderies autoservei com pugui, així podràs caçar humans frescos i baratets tu també.

-Que amable.

-Sóc l'amabilitat personificada, ja t'ho he dit. No podries apagar el llum aquell del front? M'estàs enlluernant.

–... Va dir l'esperit de foc -el sarcasme flota entre tots dos mentre la dona d'aigua s'aixeca i s'allunya.

El rentat per fi s'ha acabat. Trenta minuts d'assecat i ja podrà fotre el camp.

-N'hi ha gaire més dels teus, per aquí? -a la Dama de Banyoles li agradaria saber-ho.

-Uns quants -respon el djinn després d'uns moments de dubte.

El djinn es treu el mòbil de la butxaca. Comte amb les dones d'aigua, gent. Déu n'hi do com les gasten! – informa al grup de xat dels djinns.

La dona d'aigua renega quan el vestit que estava posant a l'assecadora li va fuig de les mans.

-Tan malament van les coses? -indaga el djinn.

-Seriosament? Suposo que es pot dir que anem fent. No ens morim de gana, però... -fa un gest ample amb la mà lliure, fent notar a l'esperit de foc el lloc on es troben, el que està fent.

-Ah, l'enyorada glòria perduda! -exclama l'altre, referint-se a les paraules que la dona d'aigua no ha arribat a pronunciar-. Escolta: no tindríeu pas lloc per a una criatura exòtica com jo en el vostre selecte club de malenconioses cròniques?

Mentre parla, el seu cos sembla fondre's per uns instants, abans de tornar a solidificar-se... en una dona d'aigua morena, amb un fantasma d'ales a l'esquena i un llum argentat al front.

-Com has dit, és un club selecte. En una paraula, no. Insultar algú no és la millor manera d'aconseguir que et convidi a la seva festa.

La djinn fa un soroll com de fastig i posa els ulls en blanc. Una estona més tard, quan la dona d'aigua ja ha marxat i la djinn està a punt de ficar la roba a l'assecadora, s'adona que la dona d'aigua s'hi ha deixat alguna cosa a dintre. Una bosseta blanca. La djinn l'agafa. Un paper en sobresurt. El treu.

“Equinocci de tardor, llac de Banyoles, mitjanit en punt. Fes-nos un bon espectacle i potser et convidem a sopar algun dia. Esporàdicament. Et deixaria or però vaig escurada... Ermessenda.”

La djinn es posa a riure a la bugaderia deserta. -Dona d'aigua havies de ser! -xiuxiueja.

LA IL·LUSIÓ MOR EN AIGÜES FREDES

Aquest conte ha rebut el segon premi de la Vª edició del concurs de contes fantàstics de Sant Joan les Fonts.

El poeta va cloure els ulls i va cercar al seu interior. Els sentiments tronaven a les agitades aigües del seu cor. Com transmetre'ls a la ploma? Com transformar-los en paraules, en versos que transmetessin la magnitud de les seves emocions, la brutal punyalada del desamor, les il•lusions ofegades... Oh, sí. Ploma, tinta negra com un mal presagi...

Perquè havia estat amb tinta que havia començat. L'havia coneguda en una botiga. Ell necessitava un nou quadern per a les seves poesies, ella, tinta. Havia sentit el seu comentari a la dependenta Se m'acaba tan de pressa... és com si me la begués!, i el poeta, que portava un parell de minuts embadalit amb el seu cos perfecte i la seva fosca cabellera, va aprofitar per acostar-se, deixar el quadern al taulell perquè l'hi cobrés la dependenta, i va preguntar a la noia, que guardava la tinta, si ella també escrivia. La noia li havia somrigut i els seus voluptuosos llavis, pintats de carmesí, s'havien desclòs per respondre afirmativament. Van sortir de la botiga parlant de literatura. Els seus gustos tenien poc en comú, ella era més vulgar, però ell estava segur que podia convèncer-la perquè canviés. Quan van arribar al final del carrer i la noia va girar en direcció contrària a la seva, el poeta va girar amb ella com si ell també hagués d'anar cap on ella anava. Era tan inusual trobar algú que també escrigués...

En el temps que va trigar a acompanyar-la a casa, el poeta va sentir que aquella trobada inflamava el foc de la creativitat dins seu. Els versos van venir-li a la ment fluids com el raig de les fonts. Havia trobat la seva musa.

El poeta va anar-se'n a dormir amb la dolça veu de la seva musa encara dringant-li a les orelles, la ment plena de versos i fantasies. Era el naixement d'una gran història d'amor, n'estava segur.

Estar enamorat va donar ales a la seva creativitat. Va escriure poemes i poemes en els quals expressava els seus sentiments envers la musa que els havia inspirat.

Van decidir trobar-se. La noia va portar-lo a un petit gorg regat per un rierol. Era un lloc preciós, però la seva musa ho era més encara. Va passar-se hores llegint-li poesies, mostrant-li tot el que ell era. Ella l'havia escoltat embadalida i admirada. Era prou culta per entendre'l, però no tant com ell. Encara havia d'aprendre. Cap problema: ell li havia estat ensenyant.

Van tornar a trobar-se, tot i que els va costar; a ella li costava adaptar-se, pretenia manar. Se l'estimava, és clar, però això no volia dir que hagués de modificar la seva rutina diària per veure-la. Per senzill que fos, això a ella li costava molt entendre-ho. Abans d'acomiadar-se, el poeta va confessar-li a la seva musa que li tenia el cor robat, que si el corresponia. El cor li anava a mil. S'havia imaginat aquell moment tantes vegades... la seva reacció emocionada, afalagada. El seu primer petó.

La seva resposta -ho sento, però t'he vist un parell de cops a la vida- va ser com una espasa de glaç que va colpir-lo amb la força d'una allau. El dolor va florir al seu pit inflamat d'amor.

Atordit, havia acordat seguir sent amics. La seva trobada s'havia acabat després d'això. Ara tronava a peu al poble. Ella s'havia quedat al gorg.

-Maleïda dona d'aigua –va mastegar amb ràbia.

Per què? Per què? Per què havia fet miques el seu cor?

😭💔🖋️

El poeta no podia dormir. La llum de la lluna creixent s'escolava per la finestra i el desvetllava. Devia estar la dona d'aigua nedant ara sota aquell radiant somriure? Radiant... Nua...

Si tan sols pogués trobar la manera de convocar-la... sí, sí, ho sabia. S'havia precipitat. No es coneixien. Però l'amor està per sobre d'aquestes coses mundanes, com bé mostren les llegendes sobre les dones d'aigua deixant el gorg pels seus homes. Potser si l'hi feia veure...

Sense pensar-s'hi més, el poeta va llevar-se.

Hi havia dos camins per arribar al gorg. Un portava a la part de baix, per on podies tocar l'aigua i mullar els peus. L'altre duia a una gran roca que dominava el riu des dels seus cinc metres sobre el nivell de l'aigua. Els més valents saltaven, exhibint-se davant les femelles en un ritual que es perdia en la nit fins a temps més bestials. Això havia estat el que havia donat la idea al poeta. Va parar l'orella. No semblava que hi hagués ningú al gorg. Potser allò de fer la bugada a la llum de la lluna fos només un mite, o un costum passat de moda, i les goges actuals rentaven la roba a la rentadora, com tothom.

Era igual. Un fil de núvol va partir la lluna. El poeta caminava per la roca, i va seguir caminat quan la roca es va acabar. No va cridar quan la gravetat va sotmetre el seu cos i va enfonsarlo en les fredes aigües del gorg. El fred va colpir-lo, un abrusador impacte físic. L'aigua va pujar-li nas amunt. No se l'havia tapat en deixar-se caure. Quin sentit tenia? Va penetrar l'aigua com una llàgrima de Sant Llorenç perduda. Els seus peus calçats van tocar el fons ple d'algues suaument.

I allà van romandre.

Els segons van escolar-se sense que l'aigua l'escopís cap a la superfície. Ell tampoc va fer cap intent... en un principi. Aviat lluitava per la seva vida. Però les pedres que s'havia anat ficant a les butxaques de camí al gorg i la roba xopa foren una força en contra massa gran per albpoeta. En pocs minuts jeia –de cara a la lluna, inabastable, com l'afecte de la seva musa- amb les vies respiratòries envaïdes pel fluid de la vida, que ara la hi arrabassava. La seva visió va entelar-se, la lluna va esdevenir una llum sense forma nítida que no va trigar a apagar-se.

🌙🏞️😖

La dona d'aigua estava mig adormida quan va sentir el cos caure al gorg. Fins i tot abans de descloure els ulls ja sabia que era un home.

-I aquí tenim el o la suïcida numero fa-dos-cents-anys-que-en-vaig-perdre-el-compte! –va dir la seva amant, tota desmanegada al seu costat.

Ara que estava relaxada, després d'una llarga sessió de petons i carícies amb la goja del naixement del rierol... Però, oh, no, un humà està en aquests mateixos moments dinyant-la al fons del teu gorg. Mou el cul i treu-lo abans no faci pudor de mort... amb un gemec de fàstic, va rodolar sense presses en direcció a l'aigua. Va caure-hi de planxa, els braços mig estirats i les cames obertes en una postura gens elegant.

Definitivament indigne de la sublime musa que el poeta inconscient que va trobar-se al fons creia que era. Va sospirar pel nas, provocant dues fileres ascendents de bombolletes. Aquest noi... Va treure-li les pedres de les butxaques, va engrapar-lo pel coll de la samarreta i va dirigir-lo amunt ajudada per l'aigua. Quan van ser a la superfície va ordenar a l'aigua que sortís del seu sistema respiratori. La seva amant va ajudar-la a jaure'l a la riba.

En fer-ho van sentir un so esquerdat i dringant, com de vidres trencats. Mig esperant-s'ho, la dona d'aigua va fer-lo rodolar i va furgar-li les butxaques. Va enretirar la mà d'una estrebada tan bon punt va posar-la a la segona butxaca.

-T'has tallat?

Va assentir i va posar-se el dit a la boca. Amb cura, la seva amant va ficar la mà a la mateixa butxaca i va extreure'n una formosa ampolleta amb el coll trencat. Dintre l'ampolla hi havia un paper enrotllat.

-Anem a veure quines penes tan grans afligeixen el nostre suïcida d'avui... Ui, té una cal•ligrafia preciosament il•legible. Senyora de les cal•ligrafies illegibles, llegeixi vostè –va plantar-li el paper sota el nas.

-Senyora d'aquestes... fredes aigües, m'heu robat el cor, però quan us l'he en...tregat, voluntàriament no l'heu volgut acceptar. Entenc que dubtéssiu de la profunditat dels meus sentiments. Espero que l'entrega del meu cos i la meva ànima als vostres lànguids braços us mostri que els meus sentiments envers vós són tan... profunds com els vostres ulls. Prego que els abraceu.

Les dones d'aigua van riure, les riallades tenyides d'amarga tristor.

-Tant se val quants anys passin, eh? Dels trobadors als adolescents lletraferits del segle XXI, tots acaben fent igual... en els seus cap, som misterioses, formoses, si ens treuen del gorg ens hi casarem i serem perfectes esposes que els farem nedar en bona fortuna... No t'imagines el que m'agradaria saber qui va ser el graciós que va inventar el sant enfilall de collonades...

-Algú amb collons, això segur. Com si hagués de ser el que una altra persona necessita que sigui... No hi ha manera de tenir ni un trist amic... sempre passa igual... canviant de tema, tens gana? –l'altra va assentir i les dones d'aigua van submergir-se en les fredes aigües del gorg sense prendre's la molèstia de fer-ho amb elegància, deixant sol un poeta va recuperar la consciència amb els esquitxos.

La seva musa l'havia tornat a rebutjar, deixant-lo amb els seus versos i il•lusions ofegades.

EN LA FOSCOR FOSCA SE'N FOT DE TOTS

NOTA IMPORTANT DE L'AUTORA: Aquest relat inclou alguns diàlegs escrits segons la proposta ortogràfica d'EPA (Er Pinçipito Andalûh) per a l'escriptura de l'andalús parlat (necessari, per exemple, a l'hora d'escriure teatre). Jo he fet us d'aquesta ortografia com a homenatge al gran nombre de persones de procedència andalusa que van establir-se a Catalunya, com els meus avis. La proposta ortogràfica d'EPA és molt intuïtiva, però recomano llegir breument com funciona al següent enllaç abans de llegir. https://andaluhepa.files.wordpress.com/2019/10/propuesta-de-ortografc3ada-andaluza-epa-actualizada-2019-docx.pdf

L'Antonio roncava davant la tele. A la seva edat, i després de tota una vida de pencar de valent, es mereixia el descans. Tenia ja més de vuitanta anys.

El Ramon va veure l'asfalt a tocar. Dolor...

La Neus va veure una fulla que voleiava en el vent a través de la finestra. va somriure lànguidament. La infermera va entrar a l'habitació per administrar-li una nova dosi de morfina.

El Mohamed premia la ferida a la cuixa. El maleït panchito li havia clavat una ganiveta-da a la cama i ara no podia aixecar-se. I si trucava a emergències, acabaria a la presó...

...I llavors va arribar la foscor. Per a tots ells. O ells van arribar a la foscor... I aquella foscor era una foscor fosca, densa i enganxifosa. L'un rere l'altre, en moments no gaire llunyes en el temps ni en l'espai, van mirar al seu voltant van girar sobre ells mateixos, i van començar a avançar cap enlloc.

Després d'un temps que se'ls va fer etern a tots, però que va ser més llarg per als uns que per als altres, el Mohamed, a qui l'actual “feina” i els seus riscos havien esmolat els sentits, li va semblar escoltar alguna cosa. Després d'un instant de dubte va decidir anar cap allà. N'estava segur; aquell soroll era una respiració. Li va semblar veure quelcom que es movia.

Un Braç, una mà, un home d'uns trenta anys. Cabells curts, excepte per unes quantes rastes que li queien per darrere les orelles, rebentades amb una munió d'arracades i dilatacions. La camisa de lli de coloraines li penjava rebregada per sobre dels texans estripats. En veure el Mohamed, l'home va fer un salt enrere, espantat.

-Aaah... -va fer, com si volgués dir alguna cosa, però no sabés què.

-¿Tú también muerrto? –va preguntar el Mohamed amb el seu millor castellà, que era encara molt millorable.

-¿Muerto? Sí home, i què més? Jo només m'he equivocat de carrer! És que vaig una mica col·locat –va passar-se la mà amb un símbol de la pau tatuat per la cara.

-Esto no es calle–va fer-li notar l'altre-. Yo estoy muerrto. Tú estás muerrto.

-¿Y ellos están muertos, no? –va continuar el Ramon pronunciant la doble ela d'ellos a la catalana.

-Único qui no entiendo is porqui's negro aquí. Pero no muy negro. ¿Cómu is qui no estoy en Jannà? ¿Dónde están las mujeres? ¿Y cumida? ¿Galletas?

-Mira, nano, jo no sé què collons t'empatolles, però allà en tens una, de dona.

El Mohamed va girar-se, i va veure que l'ellos también están muertos del català no havia estat una mofa, sinó una pregunta sincera.

La Neus ajudava com podia l'Antonio a avançar, però l'home havia criat una senyora panxa després de jubilar-se. L'havia trobat en la penombra, que primerament havia cregut que era foscor -però s'havia vist a ella mateixa tota l'estona. La foscor era la suma de penombra superposada-, ranquejant, sense poder caminar endavant, i sense poder seure a terra perquè els ossos ja no li ho permetien. Li recordava al seu pare. De fet, el més probable era que el fos. La morfina li provocava al·lucinacions d'allò més estrambòtiques. Com ara aquella del dinosaure. Segurament, en realitat era ajaguda al llit de l'hospital, sedada, amb els ulls preocupats del seu pare sobre seu. No li havien dit, i ella no havia preguntat per estalviar-los el tràngol d'haver-li-ho de dir a la cara que s'estava morint. Que el mal dolent se l'estava menjant per dintre i ben aviat la devoraria.

Poc després que recollís l'Antonio, la Neus va sentir veus d'home, i va informar-ne el company, l'oïda del qual no era tan fina com havia estat. L'Antonio va dir-li que anessin cap a les veus. La Neus no les tenia totes: ja tenia quaranta anys, però abans del càncer havia estat força atractiva, i havia viscut més d'una i de dues situacions tenses amb homes com per estar tranquil·la. Però, què més podien fer si no? Això és una il·lusió –va recordar-se quan els dos desconeguts començaven a ser distingibles en la penombra.

-No esa mujerr –va respondre el marroquí.

La dona en qüestió era calba com un ou i estava pàl·lida i demacrada com un fantasma.

-Guita! Finalment una morta que sembla morta de debò! –va exclamar el Ramon a tall de salutació.

-Molt graciós –va contestar la dona amb tota la fila que qui no troba re graciós-. Em sap greu, però encara no. Aviat, això sí...

-Ell diu que estem morts. Jo estic segur que només estic col·locadíssim i sou una al·lucinació. I tu?

-Jo també estic col·locada fins a les celles de morfina.

-Er árabe tiene raçón.

-Árrabi no. Marruquí.

-¡Eço êh mu largo, quiyo! ¡Lo que yo no entiendo êh qué ago en er infiênno en compañía de infielê y pecadorê!

-Cómu dicis? ¿Infiel? ¡Infiel tú!

-Em sap molt de greu ser la que us informi d'això, però l'infern no existeix. El cel menys encara, i de Déu no cal ni parlar-ne. Per això sé que el càncer encara no m'ha derrotat. Quan sigui morta, morta seré. Ja no tindré consciència. No existeix la vida després de la mort.

-I això tu com ho saps, eh? Som energia. L'energia no mor, només es transforma –va contradir-la el Ramon.

-I ara em diràs que creus en la reencarnació i en les vides passades, oi? –va etzibar-li la dona amb ironia.El Ramon va encongir-se d'espatlles. Va adonar-se que, a la seva manera fantasmal i mancada de cabellera, la dona era bonica.

-Així que has mort de càncer, oi? Les meves condolences –va burxar-la-. No pateixis, aviat reencarnarem. Suposo que som a la sala d'espera... de quina Jana parlaves abans? –va preguntar girant-se cap al marroquí.

-Jannà. Il lugar nosotros vamos después di morrirr. Hay cumida, galletas, pasteles, mujirres guapas. No esta –va assenyalar la dona, que va mirar-lo malament.

-És que no una no pot deslliurar-se del masclisme ni a dintre del seu propi cap, no? Doncs així posats, jo també vull un actor porno perquè m'alegri la vida després de la mort! I no ets tu, noi; per algú que va queixant-se de l'aspecte d'altri, tu sembles un mussol sense plomes!

-Quii? –va preguntar el Mohamed completament perdut.

-¡Qué te la pique un poyo, quiyo! –va traduir l'Antonio-. La berdá iha yo tampoco te eentendío der tó, pero mâh que er árabe çí.

El Ramon i la Neus van fer alhora gest de fastig que un bon català catalanista de soca-rel fa quan fins i tot l'immigrant que fa seixanta anys que viu a Catalunya no entén una frase bàsica en català.

-Escolta, actor porno no ho soc pas, però si vols que t'alegri la vida entre vides, jo encantat –la calba desagraïda va mirar-lo de cap a peus amb un gest de fastig.

-Els hippies okupes no són el meu tipus.

-¿Padre nuêttro que êttâh en lô çielô, qué e exo yo pa acabâh en er infiênno?

-Ser infiel –va aventurar el Mohamed.

-Sant tornem-hi, que no ha estat res... –va mastegar la Neus entre dents tot posant els ulls en blanc.

-Er infiêh erê tú, y çi êttoy en er infiênno êh porque a abío un errôh. Boçotrô que çoî hóbenê irô pa ayá dâh una buerta y a bêh çi encontráî argien. Digo yo que argien tiene que arreglâh êtto y mandarme ar çielo de una bêh. Que quiero bêh ya a mi primera muhêh, que açe muxo que no la beo.

-Li fem cas? –va preguntar el Ramon.

-Vosaltres sí. Jo m'he de quedar a aguantar-lo.

-Tu i jo anem a buscar més gent –va informar el Ramon al Mohamed, intuint que al jove li calia una estructura més curta i senzilla.

Al cap d'una estona van trobar una petita llibreta a terra, que, òbviament, també era fosc.un parell de metres més enllà es retallava clarament la silueta d'una dona jova feta una bola en una butaca. Semblava estar profundament concentrada en alguna cosa que tenia a la falda i que ells no podien veure.

Van decidir tornar amb la dona i el vell per senyes després d'uns minuts de confusió.

-Al final hem trobat la dona dels teus somnis –va comentar el Ramon mentre voltaven perduts en la foscor fosca.

-¡Ya era ora, qué çe me êttán carçificando lâ rodiyâ!

El Ramon va parlar-los de la noia i molt, molt lentament, van anar cap allà. Obviarem els temps que van trigar a tornar-la a trobar.

Van acostar-se-li per darrere la butaca, i van descobrir què era el que la mantenia tan absorta: escrivia compulsivament en una llibreta el següent:

-Hola? -va preguntar la Neus fent la volta a la butaca per quedar cara a cara amb l'altra dona.

-Escric les vostres vides entre la vida i la mort –va contestar de viva veu i escriure alhora.

El Ramon va saltar enrere, garratibat. La dona va riure, i aleshores va escriure I llavors la foscor fosca va tancar-se sobre les seves consciències i van deixar d'existir.