Amarga resignació
Soc al jardí de casa, estirada al sol. Em rosteixo lentament, com un pollastre a l'ast. Que és exactament el meu esperit animal aquests dies. Tinc una panxota... Capcinejo a estones, i somiejo que el nadó que creix dintre meu es cou i se solidifica com un ou dur.
Recupero la consciència quan l'ou que se'm cou a la panxa en fa saber d'una puntada de peu que encara no s'ha solidificat del tot. I que no li agrada la idea. O així decideixo interpretar-ho. Somric a les abelles i les mosques. Serà el meu fill un digne successor de la seva mare?
Tant de bo no ho sigui.
Tant de bo les puntades de peu que de vegades em clava no siguin la profecia dels cops que clavarà quan surti de mi i creixi prou per donar guerra. Jo vaig començar a donar guerra ja de ben petita...
Quan devia començar? Potser durant la famosa etapa de les enrabiades per les quals passa tota la canalla? Potser durant un d'aquells esclats de violenta emoció vaig descobrir la satisfacció i la glòria de destruir. Potser devia trencar un conte, o un peluix. O un full de paper, canalitzant així a l'exterior el que sigui que bullís dintre meu.
La majoria de les criatures superen progressivament això de les enrabiades, i van guanyant més i més autocontrol a mesura que creixen. A l'adolescència alguns tornen parcialment a èpoques més primitives. Més salvatges i agressives que els darrers anys de la infància. Molts ofeguen en substàncies amb efectes sobre l'estat d'ànim la tempesta interior. Per a uns quants, ni totes les substàncies del món serien suficients per apagar la tempesta. I tronen i llampeguegen, i els llamps impacten els coixins, la taula del menjador, la tele. El company de classe que no sap defensar-se. Aquell desvergonyit que li ha tirat els trastos a la xicota. I aquells llamps tan lluminosos, tan satisfactoris, no és gens difícil que esdevinguin una addició.
I així, la tempesta deixa d'anar i venir, provocada per les circumstàncies del mar exterior per ser quelcom buscat amb ànsies de drogoaddicte. Aquestes persones descobreixen que la tempesta els agrada; els llampecs els fan sentir poderosos. I miren per tot mitjà d'invocar-les. Sovint, els addictes a la violència se'n desenganxen amb l'edat. Sovint, els llamps els fulminen. La tempesta els consumeix. Sovint, la tempesta els acompanya durant molt de temps.
Com vaig jo tornar-me una addicta a la violència? Potser quan, de nena, els nens que baixaven al parc feien equip contra mi pel sol fet de ser nena i em perseguien amb pals? En aquelles edats, les nenes solen ser més altes, i la diferència de força inexistent. Una un, podia tombar-los a tots. Tots alhora, m'espantava i entrava en una mena d'estat primitiu de bestiola acorralada. No els deixava a tots K.O., és clar. Però amb què n'atonyinés dos o tres els altres s'ho pensaven prou com perquè jo pogués fugir. Passava una por... però és estrany: m'agradava. I al cap d'uns dies ja hi tornàvem.
Potser al pati de l'escola, quan, en algun moment vaig agafar el costum d'agredir altres criatures –gairebé sempre més petites que jo– si feien coses que no m'agradaven. I llavors jo em disculpava i els feia creure que havia estat un accident. A ells i a tothom que hi pogués haver al voltant.
Les ments de la gent eren per a mi com la plastilina. Els podies donar la forma que volguessis fàcilment. I no, no pensava que estigués malament. Senzillament, estava deixant clar que amb mi s'hi jugava. Si em tocaven allò que no sonava, se la carregarien. Ui, si se la carregarien! Esgarrapava, fotia cops de puny, empentes, puntades de peu. Feria amb les paraules els companys fins que esclataven en plors. Era una abusananos, i m'agradava ser-ho.
Ja en els primers anys de l'adolescència, no recordo com, alguns vam agafar l'hàbit de fer guerres de pinyes als afores del poble. Acabava plena de cops i feridetes, però m'ho passava teta. Un cop vaig obrir-li la cella a un noi amb un projectil especialment ben dirigit. La sang rajava i rajava. Em vaig disculpar, vaig ajudar-lo a parar l'hemorràgia i a trucar la seva mare. Però amb prou feines podia contenir el somriure que em tibava els llavis.
A casa, malgrat que m'estimaven molt i mai m'han mancat els límits ferms, no vaig ser mai gaire diferent de com era a l'escola. Una tempesta. A la meva germana petita, pobreta, li feia de tot. No li volia deixar re meu, i quan ella em prenia coses, jo la picava. Els pares no em veien gairebé mai, i quan la Mireia anava a queixar-se, jo deia que havia estat un accident. I que em sabia greu. Era un monstre en petit, jo. Als meus pobres pares, que van adoptar-me amb tres setmanes de vida, els feia cada una... Quan era petita, abans que adoptessin la Mireia, i pintaven la casa a l'estiu, tan es valia els cops que em diguessin que no ho fes, tan bon punt es giraven jo ja estava passant els dits per la pintura fresca de cantonada a cantonada.
Un cop vaig fondre unes vambes dintre el forn. Mai m'ha agradat dur sabates.
Ja d'adolescent, un Nadal, el segon que ja no vam celebrar-lo a cals avis, estava emprenyada perquè a la Mireia i als cosins els farien cagar el Tió, però a mi m'havien dit que jo ja era gran. De bon matí vaig agafar un torró de xocolata i un de Xixona, tots dos per encetar, vaig dur-los al garatge, els vaig embolicar amb una tovallola, i vaig mig moldre'ls amb un martell. I llavors, mentre fèiem el pica-pica, vaig esquitllar-me a la cuina i vaig dissoldre els torrons a la sopa. El pare Marc, que havia fet la sopa i s'havia passat la tarda anterior cuinant, va emprenyar-se tant amb mi que va llançar-me una cadira al cap. I això que mai li havia agradat gens ni mica exercir la violència.
Encara que en el moment em sentís genial i en la més alta glòria, quan les emocions passaven, i veia el pare Marc plorar dolgut per la sopa que vam haver de llençar, o el pare Dani devastat per l'atonyinada que els havia fotut als seus rosers durant una tempesta, o la mirada ardent de la Mireia quan a mi se m'escapava la mà i li fotia una estirada de cabells quan ja érem massa grans perquè aquelles coses quedessin oblidades al cap de mitja hora, em sentia malament.
Una mala filla. Una mala germana gran.
I deia ho sento, intentaré amb totes les meves forces no fer-ho més. No tinc més recursos en aquests moments. Em sap greu.
Però l'escena es repetia.
Era com una alcohòlica que jura a la veïna que no tornarà a veure amb un cartó de vi a la bossa de la compra que du penjada a l'espatlla. Oh, com intentava mantenir la tempesta a ratlla! Oh, com intentava que els llamps no rostissin ningú que jo estimés! Però la tempesta sempre acabava esclatant. I els llampecs estan encegats per la seva pròpia llum. No poden veure el que rosteixen.
-Aixa! –em crida el Gerard traient el cap per la finestra del seu estudi-. Ja he acabat. Dinem? –resta un parell de segons en silenci, observant-me-. Demanem pollastre a l'ast?
A l'instant tinc una rèplica a punt. Però em mossego la llengua.
-Ajuda'm a aixecar-me, si us plau.
-Vinc.
Normalment, quan li demano aquesta mena de coses es posa a riure. Però avui ni tan sols somriu. Tampoc quan surt al jardí i jo li somric a ell.
Amb cura, agafa la mà que jo estiro cap a ell, em passa un braç per sota les espatlles i m'incorpora.
-Gràcies –li agraeixo un cop finalitzada l'operació “posar dret el pollastre a l'ast.” Sento l'impuls d'abraçar-lo, però dubto.
És ben plantat, el meu home. El Gerard té la pell clara i els cabells, llargs i despentinats, negres com l'ala d'un corb. I uns ulls grans i foscos. Dolços; d'animal de presa. I el rostre bell, les faccions suaument cisellades. Un rostre bell avui macat per un blau a la galta esquerra.
Amb molta, moltíssima cura li acarono la galta masegada.
-T'estimo –dic mirant-lo als ulls d'animal ferit.
I és una veritat profunda i completa. Però ni tot el meu amor, ni tot l'amor d'aquest món poden esborrar que ha estat la meva mà la que ha fet florir el blau a la seva galta. Vaig ser jo qui va fotre-li l'hòstia que ha provocat aquell blau.
-Jo també –sospira-. Et perdono, amor. Sempre et perdono –afegeix baixet, amb un punt d'amarga resignació.
Somric.