Hem baixat a Vinaròs a passar el dia. I mentre voltàvem pel Carrefour i fèiem la compra al Lidl, ens han passat tres fets relacionats amb l'idioma. Al Carrefour, una noia se m'adreça, en castellà, per a vendre'ns la targeta Carrefour Pass. Li contesto en català, i automàticament ella em respon, ara si, en català. El mateix em passa al Lidl, on per dues vegades, les caixeres em parlen primer en castellà, i en veure que els contesto en català, elles automàticament continuen parlant en català.
Els límits del domini lingüístic són molt més amplis que no pas ho són els límits administratius de Catalunya. A voltes se'ns oblida. Però en unes terres de frontera, com ho són les Terres de l'Ebre i el Baix Maestrat, això ho tenim ben present. Més enllà del riu Sènia, tenim uns cosins germans castellonencs, valencians i alacantins amb els quals compartim un mateix idioma i una mateixa manera de veure i entendre el món. Cal que ho tinguem present. M'he marcat com a norma que mentre no surti del domini lingüístic, no canviaré d'idioma i sempre, sempre, enraonaré en català. I quasi bé sempre, m'emporto sorpreses molt agradables. Tant de bo tothom mantingués sempre l'idioma.
Avui, estimats lectors, els explicaré una petita historieta d'aires pastorals. Diu així:
Hi havia una vegada un catalanet (o una catalaneta, que pel cas és el mateix), bonhomiós, dolç i ingenu, molt enfeinat, això si, que un bon dia, mentre cuidava el seu ramat de cabres del Port, va decidir començar a publicar continguts en això que en dèien internet, i que va dir tot cofoi: “Començaré a escriure i a penjar vídeos a Youtube i a fer Stories a Instagram i piulades a Twitter, que tinc moltes coses a dir, i ho faré en castellà, que així el meu missatge arribarà a molta més gent, i tindré més públic”. En sentir aquesta afirmació, un pèrfid homenot castellà que restava amagat rere un arbust atent a qualsevol missatge relacionat amb la llengua, va sortir immediatament, i alegre i satisfet, li va a dir al nostre angelical catalanet: “Muy bien hecho, claro que si. Con esta lengua provinciana de segunda no se va a ningún sitio y no sirve para nada. Si de verdad quieres comunicar bien, lo tienes que hacer en castellano, que así te entienden.”
Ja fa dies que cueja l'enèsima polèmica audiovisual entorn del català. Bé, de fet, hi ha alguna setmana que no en patim alguna, de polèmica lingüística? Potser és que ens deu agradar, i tot, i és que sembla que no hi hagi setmana on aparegui alguna notícia sobre el català que es sent (o segons com, s'escolta) a les pantalles d'aquest món que ja és en si mateix una enorme pantalla. Ben bé hom podria dir que, des de ja massa anys, el català audiovisual sobreviu i malviu sempre envoltat de la polèmica sobre el seu ús... o millor sobre el seu mal ús, sobre la seua presència, etc... Se n'ha parlat molt, potser massa, potser se n'ha fet un drama i se l'ha comparat massa sovint amb altres idiomes que no necessiten cap mena de protecció i que ja van sols. Potser totes aquestes polèmiques s'han visualitzat només des de l'òptica de la variant barcelocèntrica -bandejant, una vegada més (i d'això no se'n fa polèmica, és clar que no, la visió enriquidora d'altres parts de Catalunya on la realitat lingüística és ben diferent; serà que servidor de vostès no deu xerrar pas en català-... hi ha de ben segur massa “potsers”, però el que tinc clar és que sempre s'usa la llengua com a arma llancívola. I això és lleig, molt lleig. Escoltin, amb les coses de menjar no s'hi juga. I el català n'és una i de molt important. Tant, que ens serveix per a veure i interpretar i entendre d'una manera única aquest món nostre, i transmetre'l a la nostra tropa, a les nostres bestioletes que porten els nostres gens. Poca broma. I mentre executem aquesta trasmissió que per a massa gent deu resultar subversiva i adoctrinadora (o en el millor dels casos simpàtica i folclòrica), doncs mentrestant mengem, dormin, somniem, riem, plorem i estimem en català. I de tant en tant també ens n'anem al llit amb qui ens deixa, i també ho fem en català.