A les biblioteques —en qualsevol de les diverses tipologies de l’ecosistema de biblioteques que tenim escampades pel país— treballem i existim gràcies a tres matèries sensibles: en primer lloc, la humana, ja que sempre hem estat, som i serem un servei fet de i per a les persones, i on el tracte humà i de proximitat és bàsic i indispensable (malgrat els gurús que periòdicament pronostiquen la desaparició física de les biblioteques). En segon lloc, l’altra matèria sensible és la del coneixement, i és que les biblioteques continuem essent, malgrat tot, una de les principals institucions receptores i preservadores —juntament amb els arxius i museus— del coneixement humà; un coneixement que, altra volta malgrat el que diguin i pensin els gurús, continua existint majoritàriament, i ho continuarà fent durant molt anys, en format físic… és a dir, que es pot tocar i palpar, sentir i abraçar i olorar. El que segons les RDA vindria a ser “sense mediació”. I aquest coneixement físic que acumulem, gestionem, classifiquem, conservem i donem accés a les biblioteques em porta directament, i de fet hi està íntimament relacionat, a la tercera matèria sensible amb què treballem: l’espai.
El 18 de juny de 2015 va aparèixer publicada l’encíclica del Papa FrancescLaudato si’.[1] Fou la seva segona encíclica, després de la Lumen fidei, malgrat que aquesta fou redactada en gran part pel seu predecessor, Benet XVI. Així, es pot considerar que la Laudato si’ és la primera encíclica redactada en la seva totalitat per Francesc.
Així, en l’encíclica:
Francesc descriu una explotació implacable i destrucció del medi ambient i en culpa l'apatia, la cerca temerària de beneficis econòmics, una fe excessiva en la tecnologia i que els polítics siguin curts de mires. Declara que el “canvi climàtic és un problema global amb implicacions greus: mediambientals, socials, econòmiques, polítiques i per la distribució de béns. Representa un dels reptes principals que ha d'afrontar la humanitat dels nostres dies” i adverteix que s'està vivint una “destrucció d'ecosistemes sense precedents, amb serioses conseqüències per a tots” si no es prenen mesures per atenuar el canvi climàtic.[2]
És també significatiu el subtítol de l’encíclica, la cura de la casa de tots, aspecte que incideix en la necessitat de concebre el món com una casa comuna, com la famosa metàfora del llogarret global, que incideix en què les nostres accions locals influeixen i afecten a nivell global, malgrat que aquestes es trobin a milers de quilòmetres de distància. I es tracta de la casa comuna, tant a nivell personal i de les accions individuals en la nostra esfera privada, com també en la nostra esfera laboral. I evidentment, les nostres accions que prenem en la nostra tasca diària a les biblioteques locals que gestionem, també tenen un impacte global; i es tracta d’un impacte molt més gran del que ens pensem.
Del 23 al 25 de març de 2022 es van celebrar a la Universitat Pontificia de Salamanca les XIV Jornades Tècniques d’ABIE, l’Associació de Bibliotecaris de l’Església a Espanya. Enguany, la conferència inaugural va anar a càrrec de la Glòria Pérez Salmerón, expresidenta de l’IFLA, i portava el títol de Bibliotecas y ODS : Objetivo del Desarrollo Sostenible.
Segueixo amb la meua anàlisi particular de les XIV Jornades de l’ABIE, celebrades a Salamanca entre el 23 i el 25 de març de 2022. El matí del dia 24 va estar dedicat a la presentació de diferents projectes i experiències de digitalització de diferents institucions i en diferents àmbits. Hi van intervenir Laura Guindal Martínez, del Consejo de Cooperación Bibliotecaria; Margarita Becedas González, de la Biblioteca General Històrica de la Universitat de Salamanca; Elena Sánchez Nogales, de la Biblioteca Nacional d’Espanya; i Almudena Caballos Villar, de la Universitat Complutense de Madrid.
El passat 5 de febrer d’enguany vaig acabar una nova participació en la campanya #1Lib1Ref, que cada any impulsa la Viquipèdia, i que anima a millorar amb referències bibliogràfiques els articles que podem trobar en aquesta enciclopèdia lliure, oberta i col·laborativa. Iniciatives com aquestes són importants, i ho són per diferents motius. Intentaré resumir-los breument.
En primer lloc, perquè es tracta d’una campanya pensada i impulsada des de l’àmbit bibliotecari català, i que s’insereix en el projecte Bibliowikis:
La Viquipèdia i les Biblioteques tenen la mateixa missió: facilitar l'accés al coneixement. El Viquiprojecte Bibliowikis és una iniciativa d'Amical Wikimedia que, juntament amb el Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i d'altres xarxes de biblioteques dels països catalans, vol apropar la Viquipèdia i els seus projectes germans a la ciutadania i als professionals de les biblioteques. El projecte va començar el 2012 i ja hi ha més de 200 biblioteques actives a la Viquipèdia.
Les darreres notícies de concentració empresarial en l’àmbit de la biblioteconomia, la informació i la documentació són, sota el meu parer, com a mínim, preocupants. D’una banda, ProQuest (EbookCentral, entre molts altres) és la matriu d’ExLibris, empresa que gestiona el SGBI (Sistema de Gestió Integrada de Biblioteques) Alma, que recentment s'ha implantat en totes les biblioteques del CSUC (Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya). De l’altra banda, al seu torn, el passat mes de gener de 2020 ExLibris va comprar Innovative, l’empresa que gestiona Sierra, el SGBI que s’empra al Sistema de Lectura Pública de Catalunya. Finalment, aquest mes de maig de 2021, l’empresa Clarivate va comprar ProQuest, amb la qual cosa es va quedar d’una tacada amb Alma i Sierra, els dos principals sistemes de gestió de biblioteques que s’usen actualment a quasi totes les biblioteques catalanes. I dic que és preocupant perquè tot apunta, i els fets són els que són, que caminem cap a diguem-ne un empobriment de l’ecosistema tecnològic en l’àmbit de la biblioteconomia, la informació i la documentació. Per dir-ho suaument, bo i usant un bonic subterfugi, un excels recargolament del llenguatge, que tant de moda estan en aquests estranys i convulsos temps líquids postmoderns que ens ha tocat viure. I per no usar la paraula, més contundent i sonora, més directa, que segur que molts de vostès, intel·ligents lectors, estaran pensant. I és que sense haver-m’hi posat, només que esmunyi una mica les neurones, i fent números rodons, pel cap baix un 60% de les 958 biblioteques que tenim a Catalunya usen un dels dos programaris que abans he mencionat, i que a data d’avui són de la mateixa companyia. Vaja, que en qualsevol altre sector aquest empobriment ja hauria fet saltar totes les alarmes… En qualsevol altre sector, és clar. Ja tenim en marxa el nostre propi #GAFAM sectorial i distòpic, què més volem!
En aquest article analitzarem el llibre Las bibliotecas populares y parroquiales, una obra del Pare Antoni Maria Claret, publicada a Madrid el 1864 a Madrid per l'Impremta i Llibreria d'Eusebio Aguado [1], i que serà d'on referenciaré les cites textuals que inclouré en aquest article. El llibre descriu, d'una forma molt breu i manera senzilla, i amb un to molt didàctic, l'organització i el funcionament que han de tenir aquestes biblioteques. Així, en el llibre, es descriuen aspectes com el del personal, la gestió, l'espai físic o la col·lecció, entre d'altres. Fins i tot amb l'evident i clara vocació de pastoral cristiana (seria absurd negar aquest aspecte, doncs forma part nuclear del projecte i és impossible deslligar-lo del projecte de biblioteques) que impregna tot aquesta iniciativa bibliotecària, tots aquests aspectes abans mencionats representen un esquema molt primitiu d'una xarxa de biblioteques de gran valor, amb una clara vocació global que s'emmarca en un projecte molt més ampli de promoure la lectura i l'alfabetització de les classes populars que dirigeix la Librería Religiosa, i que sense dubte són una gran novetat en ple segle XIX. I és que malgrat les distàncies, es pot afirmar que la iniciativa del Pare Claret s'avança en mig segle als primers plans de xarxes de biblioteques promogudes en l'àmbit civil des de la Mancomunitat de Catalunya.
Va, anem a fer un exercici de recerca empírica per a demostrar, amb fets, palpables, demostrables, i no amb el fum de la paraula vague, que als partits polítics que concorren a les eleccions al parlament de Catalunya d'aquest 2021 les biblioteques els importen més aviat gens. O directament els la bufa, i directament es passen el primer equipament cultural del país per l'entrecuix impúdicament. O pornogràficament, ja posats. A més, que el tren hi passo unes cinc hores diàries, i alguna cosa de profit he de fer. Servei públic, en diuen. Així que comencem aquest article dels despropòsits polítics, que ja se sap que en campanya tot s'hi val. Llegeixin i decideixin. Que jo ja ho he fet. El panorama, creguin-me, fa bastanta vergonyeta aliena. Comencem.
Poc a poc anem veient com la denominada #novanormalitat es va extenent per tots els àmbits de la nostra vida diària i les nostres accions quotidianes. Ho condiciona tot, ho impregna tot. Ho limita tot. I mentrestant, estem vigilant que aquesta #novanormalitat no erosioni encara més les nostres fràgils democràcies modernes, i ens aboqui a un feliç control poblacional i a un orwellià 1984, doncs “la creació de la por és el millor mecanisme polític per l’obediència social, però també el major destructor de la democràcia i els seus drets.” (Robert Òdena, 2020).
Veiem ja que res és igual que abans, i molt probablement no ho torni a ser mai més: mascaretes omnipresents, cues per a entrar als comerços, i un llarg etcètera que ara no detallaré per excessiu, conegut i també trist i preocupant, també val a dir-ho. I a tot això, òbviament les biblioteques no n'han quedat al marge, i també s'han hagut d'adaptar, sovint sense un Pla B en l'horitzó i sense saber massa bé què calia fer. En aquest sentit, i per a donar una mica de llum a aquest panorama incert, Anthony W. Marx, president de la Biblioteca Pública de Nova York exposa en un article al New York Times, que les biblioteques han de canviar, i que aquest canvi passa necessàriament per oferir molts més serveis digitals. I afegeixo i preciso: més i millors, i que aquests serveis no siguin només una part de l'estratègia i la política (parcials) de les biblioteques, sinó que aquest serveis suposin una transformació estructural, orgànica, de les mateixes. Un canvi disruptiu. És significatiu un paràgraf de l'article de Marx que subscric plenament: This experience has made it clear to us that libraries must invest — or continue to invest — in digital and virtual technologies and expertise. There is so much more we can do. Every library should aspire to provide the broadest possible digital access to all books and the world’s accumulated knowledge, not just the snippets now available on the web. The digital public library is a piece of necessary public infrastructure that must be built with the same care, collaboration, and adherence to values — including privacy — that we have used to build and run our branches. (Marx, 2020)
The Librarian’s Guide to Citizen Science: Understanding, planning, and sustaining ongoing engagement in citizen science at your library.* (2019). Editors: Darlene Cavalier, Caroline Nickerson, Robin Salthouse, Dan Stanton. School for the Future of Innovation in Society, Arizona State University. 43 pàgines. Disponible a: https://s3-us-west-2.amazonaws.com/orrery-media/misc/CitSci_Librarians_Guide_02_22_r1.pdf [Consulta: 22/10/2020]**
Fa uns mesos, en aquesta mateixa publicació, ja vaig publicar una ressenya de l'informe Ciència ciutadana a les biblioteques: observa, analitza, crea i participa en què exposava que “La idea de fons és que tot ciutadà pot generar dades científiques, i les biblioteques públiques són les principals institucions que poden subministrar les eines necessàries per canalitzar, validar i donar forma a aquestes dades”. Aquesta idea de fons es repeteix en aquest nou informe, aquesta vegada editat als Estats Units d'Amèrica per la School for the Future of Innovation in Society, de la Arizona State University, i que és a més la impulsora des del 2014 del portal SciStarter, on es poden trobar multitud de projectes de ciència oberta i ciutadana que les biblioteques poden incorporar als seus plans d'actuació. I malgrat ser un informe sobre la realitat i les experiències en ciència ciutadana a les biblioteques dels Estats Units, penso que és clarament extrapolable a la nostra realitat bibliotecària.