Daniel Gil

I és que cal tenir present que les biblioteques garantitzen que la cultura —en totes les seves manifestacions— sigui també un bé comú. I és deure de tothom assegurar que això continua sent així durant moltes generacions.

Les biblioteques són, sense cap mena de dubte, el principal equipament cultural de què disposa el país. Tenim biblioteques escampades per tota Catalunya —la llei hi obliga—, i tot municipi de més de 3.000 habitants en té una. En una cerca ràpida al Cercador de Biblioteques de la Generalitat veurem que s'hi comptabilitzen fins a 945 biblioteques de qualsevol tipologia, públiques, universitàries, especialitzades... Cap equipament cultural està tant estès com ho estan les #biblioteques, especialment les públiques. I és que malgrat algunes mancances més tècniques, es tracta d'un servei de qualitat, gestionat i liderat per professionals altament capacitats. I això es nota... i la ciutadania hi respon. Tothom té ja molt assumit i interioritzat que les biblioteques són, primer de tot, un equipament que democratitza i universalitza l'accés igualitari i equitatiu a la cultura, que la redistribueix i en garantitza que tothom, sense cap mena de distinció ni de discriminació, pugui gaudir de qualsevol mena de manifestació cultural i pugui adquirir tot el coneixement que hi ve associat.

Així que si al final he de visitar el Parc de Nadal de Tortosa, i portar a la tropa menuda per a que s'esbravi, pagaré religiosament la meva entrada. Però tinguin present que llavors seré el primer en saltar pels inflables, escalar el rocòdrom, fer arbres de Nadal amb cartrons de paper higiènic o pintar dibuixos de Frozen... i portaré tot cofoi i ensenyaré orgullós a la meva santa esposa, que em mirarà tot fent una caiguda d'ulls Mare de Déu quin home que m'ha tocat i fent un sospir fondo i profund... Hi tindré tot el dret.

Quan era menut, recordo perfectament que en els períodes de vacances la meva ciutat, que en aquells anys era Santa Coloma de Gramenet, esdevenia un enorme pati, un immens parc a l'aire lliure, on amb els companys i les companyes de classe passàvem hores i hores fora de casa, explorant la ciutat i els seus carres i les seves places —sempre, és clar, que no fossis de les famílies que marxaven al pueblo o de vacances—. No hi havia mai lloc a l'avorriment... diria, és més, que aquesta paraula no entrava dins dels nostres encara petits diccionaris en construcció, on, això si, s'hi acumulaven enormes dosis d'imaginació i creativitat. Això passava fa uns 30 anys i escaig. I evidentment, tot ha canviat, i molt. Ha canviat, el que no sé és —ni segurament sabré mai— si a millor o a pitjor.

I és que penso que els bibliotecaris i les bibliotecàries tenim una enorme responsabilitat social, moral i ètica, i que passa per garantir l'accés i l'ús lliure, obert i en condicions d'igualtat, a la informació així com també a les eines de gestió i de comunicació que compleixin i incorporin tots aquests valors. Malgrat que no ho sembli, la nostra és una professió que comporta d'assumpció de profundes conviccions, així com la promoció d'una sèrie de valors, i que junts conformen la genètica bàsica de la nostra professió.

Els bibliotecaris i bibliotecàries sempre hem estat unes persones inquietes, uns autèntics culs d'en Jaumet que ens hem caracteritzat per ser un early adopters d'una multitud innumerable de tecnologies de la informació i de la comunicació. Des de programari de gestió i catalogació, passant per xarxes socials, serveis al núvol o wikis —només cal veure la implicació del col·lectiu amb la Viquipèdia— i bases de dades diverses, entre moltes altres eines, el col·lectiu sempre s'ha mostrat predisposat a esdevenir l'avantguarda en l'ús, la promoció i la difusió de tota tecnologia que fos susceptible d'incorporar-se a les #biblioteques i al mateix temps que fos útil als seus usuaris. Sempre hem estat, i continuem sent, un col·lectiu professional inquiet, amb ganes, afany i plenament capacitat per a tafanejar i esdevenir líders. Nosaltres ho sabem, i per sort, cada cop hi ha més persones fora del nostre entorn laboral i professional que també ho sap i que ens té en compte.

Y es que pienso que los bibliotecarios y las bibliotecarias tenemos una enorme responsabilidad social, moral y ética, y que pasa por garantizar el acceso y el uso libre, abierto y en condiciones de igualdad, a la información así como a las herramientas de gestión y comunicación que cumplan e incorporen todos estos valores. Aunque no lo parezca, la nuestra es una profesión que requiere asumir y actuar según unas profundas convicciones y que implica la promoción de una serie de valores, aspectos que unidos conforman la esencia básica de nuestra profesión.

Los bibliotecarios y bibliotecarias hemos sido siempre personas inquietas. Nos caracterizamos por ser early adopters de una cantidad innumerable de tecnologías de la información y de la comunicación, como por ejemplo: el software para la gestión y la catalogación, redes sociales, servicios en la nube o wikis —sólo hay que ver la implicación del colectivo con la Viquipèdia— y bases de datos diversas, entre otras muchas herramientas. El colectivo siempre ha mostrado predisposición a convertirse en la vanguardia en el uso, la promoción y la difusión de toda tecnología que fuera susceptible de incorporarse a las #bibliotecas y al mismo tiempo que fuera útil para los usuarios. Siempre hemos sido, y seguimos siendo, un colectivo profesional inquieto, curioso, con ganas, afán, y plenamente capacitado para convertirnos en líderes. Desde el colectivo lo sabemos, y por suerte, cada vez hay más personas fuera de nuestro entorno laboral y profesional que también lo saben y que nos tienen en cuenta.

Els 141 capítols de la sèrie estan plens de moments memorables, d'una quotidianitat brutalment moderna, i amb la que s'hi poden sentir identificades quasi totes les famílies; o penso que s'hi haurien de sentit. Les situacions que he descrit més amunt són un petit tast d'aquest món ple de vida que apareix reflectit a la sèrie. Qui no s'hi vegi reflectit, és que senzillament no ha viscut, ni viu i ni és capaç de compartir la vida amb els seves filles.

A casa, com m'imagino que passa a quasi totes les famílies que tenim mainada, tenim la televisió segrestada les 24h, i per la pantalla desfilen tota mena de dibuixos animats, sèries, pel·lícules... tant infantils com juvenils. Aconseguir veure algun programa adult, o senzillament les notícies, sol ser quasi una missió impossible, a l'abast només d'intrèpids i audaços aventurers capaços d'aguantar desperts fins més enllà de les 21.30h del vespre. Els qui tingueu quitxalla a casa segurament us sentireu identificats... És una batalla que sincerament els adults de casa ja donem per perduda, i hem optat per entretindre'ns a través d'altres canals. Però no obstant això, hi ha una sèrie que vam descobrir fa un parell d'hiverns, i que he de reconèixer que ens agrada a tota la tropa amb la que comparteixo l'existència i les alegries. Aquesta sèrie és Bluey.

S'ha d'evitar, doncs, la bronca permanent, perquè estar-se cridant i insultant tot el dia no és ni sa ni bo, però sobretot no és ni correcte ni educat. Perquè així no es crea comunitat i ni encara menys es dialoga i es conversa, que serien les finalitats últimes de qualsevol xarxa social.

Fa escassament un mes que l'administrador de la instància Mastodont.cat va demanar als més vells de la contrada que si algú volia esdevenir moderador. Estàvem en plena onada de nouvinguts, les tasques de manteniment cada cop eren més feixugues i fins i tot es va arribar a fer una migració a un nou servidor que fos capaç d'aguantar un degoteig constant de nous registres. Sense pensar-m'ho massa, vaig demanar d'entrar com a moderador, i em van acceptar, juntament amb tres vellets més i l'administrador de la nostra residència.

Que si, que efectivament, que si s'aconsegueixen aquests trens Avant, la mobilitat ferroviària d'una petita part de la població ebrenca millorarà, d'això no en tinc cap dubte. Però també cal dir l'altra veritat, que no és altra que aquests trens seran l'excusa perfecta per a destruïr la mobilitat (i de passada també les oportunitats i el futur) de bona part de la població ebrenca.

Durant pràcticament tot el 2022, i especialment aquests últims mesos, a l'Ebre estem ben distrets amb tot de notícies relacionades amb el tren, la majoria de les quals ens ensenyen un futur ferroviari optimista i feliç per aquest sud llunyà i mig abandonat —només mig, no siguem massa catastrofistes— i que malda per ser igual que qualsevol altre territori català, per allò segurament de la discriminació positiva... Algunes notícies ja les he anat comentant en aquest blog: ja el passat mes de febrer el hàmster ferroviari ebrenc es va posar a rodar; posteriorment, el segon episodi fou una gimcana barcelonina pel Parlament del nostre país menut, el mes de setembre; per a finalment acabar aquest mes de desembre, que està ben farcit, demanant un Avant que sembla que salvarà per sempre més totes les mancances en mobilitat eco-sostenible dels pobrissons ebrencs, que són uns dolentots que van tot el sant dia amb el cul plantat al cotxe. La última notícia és d'ahir mateix: pel que sembla, l'exalcalde tortosí Ferran Bel ha arrencat un compromís del Congreso que ens hem donat entre tots i totes per a recuperar els trens #Avant entre #Tortosa i #Barcelona. Llegeixo a la notícia: “Ferran Bel, ha aconseguit que la comissió de Transports del Congrés dels Diputats haja aprovat la implementació de vuit trens Avant entre Terres de l’Ebre i Barcelona. En concret, la comissió insta el govern de l’Estat a “restaurar de forma immediata el servei Avant entre Tortosa i Barcelona” i a “establir, en un termini de sis mesos, tres serveis addicionals Avant diaris d’anada i tres de tornada, tal i com s’havien compromès”.

El micròfon era fred i llargarut. Premé un botó i els altaveus es queixaren amargament. Tot plegat, va pensar, resultava fàcil i fins i tot divertit. Cavil·là que, ben mirat, aquesta vida li agradava realment, que no calia autoenganyar-se més. I tot deslliurant-se de qualsevol lligam sentimental d'un passat que volia oblidar i superar, resolgué en un instant abandonar les teories del seu esperit perillosament rebel. Les aparences, remugà inaudiblement amb una barreja de frivolitat i realisme aclaparadors, són l'únic motor de la condició humana.

I arribà el moment: el primer premi del Joan Santamaria de conte de 2019. El seu subconscient se sabia guanyador, només faltaria; la seva indecent i malcarada modèstia li ho deia constantment, col·locant-lo així un esglaó més amunt que la resta de participants. Però en percebre lleument que el jurat es disposava a pronunciar el nom del guanyador, una estranya sensació d'inseguretat i d'oblit s'apoderà d'ell. I notà fred, un fred corrosiu i autoritari i intens, ben viu; un fred, però d'allò més diferent al que ell mostrava habitualment en les seues relacions socials i personals: i és que el seu n'era un d'agradable, de fred. Pura façana. Tot en ell destil·lava un perfum sumptuós i meravellós, que deixava extasiats, en ple nirvana transcendent, a tota la seva legió de fidels admiradors que el consideraven poc més que un déu menor. Ara, però, se sentia profundament sol, i sense ningú que mirés; el fred que sentien els seus ossos el transportava fins la soledat més sòrdida. Rebre premis ho havia considerat com un assumpte vital per a sobreviure; i no guanyar aquest premi -bé, no guanyar-ne cap- tan important representaria no ésser aplaudit i reconegut ja de forma definitiva per tot el món de les lletres d'aquest petit país. Per a ell seria un fracàs de magnituds enormes, desastroses; significaria una greu crisi psicològica i personal de la qual no se'n sortiria mai, sens dubte. Durant tota la seva carrera com a escriptor professional havia caminat al costat d'un abisme, i ho sabia; fins i tot li agradava. Sabia jugar amb els sentiments que mostrava cap a l'exterior, ja que s'havia forjat una imatge (sense que ell hi estigués gens en contra, val a dir) i aquesta era la imatge que venia, i venia molt. Però els seus sentiments interiors s'agitaven per tot el seu cor desitjosos d'esclatar en qualsevol moment. I per més que ho intentava, aquests era una força indomable de tal magnitud que amb prou feines no aconseguia dominar.