Dels 16, en queden tretze. Veurem a la següent gala qui cau, però penso que el Nei és un ferm candidat a l'eliminació. El xiquet no arriba. I la Jim anirà darrera seu, amb aquesta actitud impostada de rock and roll, pura façana d'anar fotent cops de cap sense cap mena de passió ni sentiment. I malgrat que al programa no van parar de dir que el nivell és molt alt, penso que no n'hi ha per a tant. Segurament sigui més elevat que a la primera temporada, però n'hi ha uns quants que justegen, i és una prioritat de país que fotin el camp el més aviat possible. Cal fer net, i que l'espectacle adquireixi —llavors si— els nivells de qualitat musical que es mereix.
Molta merda eufòrics!!! El dia H de les nostres agendes a la fi va arribar. Aquell dia que teníem encerclat en roig a tots els calendaris de les nostres vides, i pel qual vam esgotar totes les existències de menjar brossa de la meitat de supermercats del país. En efecte, senyores, senyors, senyoros i senyoris; el passat divendres 10 de març va començar a rodar la segona edició d'#Eufòria, el talent show musical de la catalanor. I a banda de les novetats que ja vam veure en els dos programes dels càstings previs aquí i aquí, vam poder veure que la nostra estimadíssima Carol Rovira —Carol t'estimem!!!— forma part del jurat, en substitució d'en Marc Clotet, aspecte aquest que treu afectació a les deliveracions i aporta frescor. Al jurat repeteixen la Gadel, i sobretot el Lildami, amb les seues dissertacions goyesques i les seues sempre exagerades arracades. Cap novetat respecte els presentadors, més enllà de palesar el que ja va quedar palesat a la primera edició: que el Miki Núñez és un animal televisiu de primeríssima magnitud, dinàmic, espontani, divertit, irònic... i que un cop més es va menjar amb patates fregides la Torné, que no omple l'escenari, on li falta presència i caràcter.
D'aquesta segona edició destaco la incorporació de veus més alternatives, amb tonalitats molt diferents a les que vam sentir a la primera edició (que penso estaven més properes a gustos més comercials, segurament per a captar audiència). I també destaco que hi tindran cabuda gèneres també més minoritaris, i que podran tenir el seu minut de glòria al programa.
Hola Eufòrics! Després del coitus interruptus del primer programa del càsting final, segur que vau estar tota la setmana menjant-vos les ungles fins el canell i prenent-vos litres i més litres de til·la per calmar la vostra ansietat, per a saber quins serien els últims 7 participants de la segona edició d'Eufòria, i que completarien la fauna que competiria per un lloc a la glòria en l'star system de l'estrellat musical català. Aquest dia va arribar. Divendres passat va ser un nou dia de festa i xerinol·la a centenars de llars de la catalanor, que se'n van anar a dormir més tard de l'habitual, impulsades per legions d'impúbers amb el consentiment explícit de papis i mamis, els quals, digue'm-ho, també xalen. I jo el primer.
Només espero que en aquesta segona edició també es mantingui la més que notable presència de música en català. Aquests va ser, sens dubte, un dels majors encerts de la temporada passada. I juntament amb demostrar que tenim un enorme talent musical, cal que #Eufòria sigui també un altaveu de la música escrita i composada en català.
Després de l'èxit absolutament espetarrant que va tenir #Eufòria la temporada passada, i de l'encert de la #TeleTrès —cal ser justos quan l'encerten i aconsegueixen fer un producte de qualitat—, que va donar en el clau i va muntar un talent show amb gent jove que traspua i traspuava talent, i que va enganxar amb un públic jove i adolescent per als qual #LaTeva era des de ja feia massa temps més aviat #LaSeva, el passat dijous 23 de febrer va començar a rodar una nova edició d'aquest espectacle musical televisiu genuïnament català. I ho va fer amb el primer de dos programes previs, amb les últimes etapes del càsting final, en què a partir dels 25 últims finalistes (de les més de 2.300 persones que es van presentar als càsting) es van triar els 16 participants que finalment seran els que concursaran a la segona edició d'Eufòria. En aquesta nova edició m'he proposat fer articles setmanals, que aniré publicant en aquest modest blog —i també apareixeran a La Marfanta, gràcies a la complicitat del bon amic Gustau—, i que intentaran ser una crònica personal lúdico-festiva-sociològica d'aquesta troballa televisiva que palesa que als catalans ens agrada la mateixa merda que a tothom, i que en el fons no passa res.
Perquè si al final resulta que tot això no els importa, i que els és ben igual cedir totes aquestes dades a aquestes grans companyies, llavors no té cap sentit continuar fent xerrades sobre seguretat a internet. Perquè penso fermament que la seguretat a internet comença per un mateix, i per començar a estimar-nos una mica més.
... i evidentment, mai començarà per nosaltres mateixos. I és que m'assabento que a una escola de famílies que impulsa una escola de les Terres de l'Ebre —no diré quina— han programat una xerrada de seguretat a internet, i no han trobat qui millor que fer-la que els Mossos, com si no existís cap persona més a l'Ebre que n'entengui mínimament. Ep! No dubto en cap moment que els Mossos no n'entenguin de seguretat informàtica, i estic convençut que en saben un cabàs d'aquests temes, segurament molt més que jo... però hi ha coses que em grinyolen. Que una xerrada sobre seguretat te la faci la policia, per molt experta que sigui, personalment em transmet el missatge (i sense haver escoltat ni un segon de la xerrada) de què la seguretat és sempre qüestió de la policia, i que en qualsevol cas, si l'espifio, sempre hi seran. I que en qualsevol cas, el missatge que percebo és que per a protegir-nos sempre hi ha els Mossos, i no cal que la seguretat comenci per nosaltres mateixos, ni que adoptem cap actitud proactiva ni crítica. Em pregunto per exemple si a la xerrada se'l explicarà a les famílies que les seves dades, les seves fotografies i vídeos, els seus moviments geolocalitzats o les seves dades de navegació són el preu que paguen a les grans companyies del #GAFAM per tenir uns serveis suposadament gratuïts. O em pregunto també si als pares i mares se'ls explicarà que donar alegrement el teu número de telèfon a tot i a tothom per a usar serveis de missatgeria instantània potser no sigui una bona idea... O em pregunto també si els explicaran que hi ha eines alternatives lliures, descentralitzades i més ètiques, com el #Fedivers, però que és clar, usar-les suposa un aprenentatge, i que si estan disposats a fer-lo per tal de recuperar el control de la seva informació, de la seva comunicació, i al capdavall de la seva vida. I em qüestiono també si els preguntaran respecte a si tot això és important per a les famílies, per als papes i mames i també per a la seva mainada; que al final penso que és la pregunta clau, el nucli de tot plegat. Perquè si al final resulta que tot això no els importa, i que els és ben igual cedir totes aquestes dades a aquestes grans companyies, llavors no té cap sentit continuar fent xerrades sobre seguretat a internet. Perquè penso fermament que la seguretat a internet comença per un mateix, i per començar a estimar-nos una mica més.
Bona part del futur de l'idioma es juga a internet, i que molts de nosaltres creiem que una internet amb una forta presència de continguts en català és possible, és necessària i és, a més, del tot imprescindible. Internet és un espai encara sense regulacions estatals —i hem de vetllar per a que així ho continuï sent—, i on els continguts i la presència d'un idioma depèn només de la voluntat, la força i la perseverança de la comunitat humana que parla aquell idioma.
Per si no ho sabien, cada cinc anys el Ministeri de Cultura de França publica un baròmetre en què descriu quines són les llengües més influents del món. En aquest baròmetre no s'analitzen les llengües des de només la vessant del pes demogràfic que tenen, sinó que s'hi incorporen tot un ventall d'indicadors d'àmbit social, polític, cultural i d'ús, i que permeten obtenir una anàlisi holística de cada llengua, i on el volum de parlants no és necessàriament el factor més important. Així, en l'edició del 2022, i a partir d'aquesta anàlisi global de cada idioma, el #català obté una puntuació de 6,729 punts, fet que la situa en la dotzena posició d'aquest rànquing; en l'edició del 2017 es trobava en el lloc 23è, així que ha escalat onze posicions. A més, cal remarcar que el català se situa per damunt d'idiomes que tenen molts més milions de parlants que no pas el nostre, com el mandarí (que obté un 6,550) o l'indonesi (que aconsegueix un 6,462).
A més, hi ha una resposta que desmunta fàcilment aquesta manera de pensar: i si en comptes de fer sempre el mateix, som els primers a fer les coses diferents. Però és clar, aquesta és la posició dels valents, i ja se sap que la valentia és avui dia un bé escasíssim.
Fa uns dies vaig proposar a un equip de treball que féssim una cosa diferent a com la veníem fent durant una bona colla d'anys. La resposta a aquesta proposta fou que no, que aquella determinada cosa sempre s'havia fet d'una determinada manera, i que per tant no estava previst fer cap de canvi. Vaja, que sempre s'havia fet el mateix i de la mateixa manera. I que evidentment no hi havia marge ni possibilitat de fer cap mena de millora o ampliació... i encara menys fer les coses diferents.
Pren, doncs, tot el sentit, que el #1lib1ref s'emmarqui dins del #Bibliowikis, i que siguem precisament els #bibliotecaris els principals destinataris d'aquest projecte. Treballem al principal centre d'informació i coneixement de què disposa avui dia la humanitat, les #biblioteques, i som els primers que sabem i insistim en la importància de referenciar sempre tot allò que s'escriu i es publica
Ahir tot just va acabar l'edició del 2023 de la campanya #1lib1ref, emmarcada en el projecte Bibliowikis, un projecte d'abast català i que incentiva la participació de les #biblioteques i dels professionals que hi treballen en la creació de contingut de qualitat a la Viquipèdia catalana. Penso fermament que les biblioteques tenen molt a dir a la #Viquipèdia, i han i hem de ser uns dels principals generadors de continguts fiables i de qualitat, bo i aportant la nostra expertesa en la gestió de la informació. I és que crec fermament que forma part del nostre nucli dur de la professió el garantir, fomentar i difondre l'accés lliure a la informació contrastada i de qualitat.
Penso que hi ha petites bogeries diàries ens defineixen com a persones, que ens diferencien de la resta de mortals i ens treuen —ni que sigui per un fugaç moment de felicitat— d'aquest ramat uniformitzador i mediocre en què s'ha convertit la societat occidental del segle XXI. I falta ens fa, col·lectivament, però sobretot per la pròpia salut i autoestima individual, que hi hagi persones que amb les seves petites bogeries marquin nous camins i nous horitzons i noves metes on poder arribar. Sempre ens cal saber on volem arribar.
A banda de la bogeria majúscula que suposa escriure, i escriure a més en català, tinc també una petita bogeria setmanal, i que repeteixo cada dimarts. Aquest dia és l'únic dia que treballo per les tardes, fins les 20h. A #Barcelona... i visc a #Tortosa. Amb aquesta distància, hom podria suposar encertadament —sempre és clar segons el pensament de ramat— que em quedo a dormir al Cap i Casal. Seria el més sensat, en efecte, però amb els anys he après que és necessari mantenir certs nivells d'insensatesa, per equilibri emocional propi, sempre que no afecti als altres. Però no. Resulta que agafo l'últim tren de l'ínclita i nostrada línia #R16 (pensin, què seria el nostre petit país de campanar sense una línia de regionals així) i em planto a Tortosa a quarts de dotze, per a l'endemà dimecres alçar-me a les 5h. Si, certament per a molts deu ser directament una bogeria de frenopàtic. Però per a mi no. I és que entrar a l'habitació de la menuda, veure com la nostra petita dimonieta dorm plàcidament i alçar-la per a fer-li fer pipí i omplir-la a besades abans de tornar-la a ficar dins del seu llit i notar la seva escalfor, ja paga la pena de fotre'm tants quilòmetres a aquelles hores de la nit. I és que entrar a l'habitació de la gran, treure-li els cabells de la cara i besar-la fort a la galta mentre li acarono el front, ja paga la pena d'arribar mortet de son... I és que finalment entrar a l'habitació de comparteixo amb la meua dona —puc dir meua?— i posar-me al seu costat fent la cullereta, ja paga la pena per tot l'esforç i el cansament i la satisfacció de saber que malgrat tot i tothom, ens en sortim i de que som un equip.
Estem, doncs, en un atzucac, en un carreró sense sortida provocat per la connivència d'institucions tòxiques com el Banc Mundial, i amb l'ajuda de multinacionals com les petrolieres o les del sector de l'automòbil. I amb la col·laboració necessària de governs de qualsevol tendència que han assumit com a pròpies les tesis neoliberals que beneficiaven el transport per carretera, i per tant la dependència dels combustibles fòssils, i menyspreaven el desenvolupament de xarxes ferroviàries denses i potents de transport col·lectiu i de mercaderies.
Fa una temps ja vaig escriure sobre la festassa de les autopistes, una disbauixa constructora que ha portat a que hi hagi més de 12.000km de vies d'alta capacitat escampades per tota Espanya, i alguns centenars de quilòmetres també per Catalunya. Ja saben, allò de muy mucho español, i mentrestant natros a recollir les engrunes de la teca... pagant, és clar. Tot aquest sarau ja dura des de finals dels anys 60 del segle XX, quan es va fer cas a ulls clucs de les “recomanacions” del Banc Mundial, organisme paradigmàtic i tòxic d'aquest capitalisme neoliberal salvatge en el qual estem immersos, tot vivint cofois i alegres mentre les nostres vides i el nostre entorn se'n van a la merda. Però seguim creixent. Resumint, aquestes recomanacions deien que calia construir una autopista en paral·lel a la Mediterrània, i també que calia anar tancant les línies de ferrocarril que no fossin rendibles. La resta, com vós ja sabrà lector informat, o lectora informada, és història. Però aquesta història ens ha portat a la dependència total i absoluta del transport per carretera; transport que, evidentment, necessita del gasoil per a funcionar.
Avui tot just fa 4 anys que em vaig tornar del tot líquid, i un riu cabalós i calmós i fèrtil de llàgrimes em rodolava de nou galtes avall mentre veia com treia el capet la meua segona filla, l'Alba, i de nou una altra infermera s'em girava encuriosida i em tornava a preguntar si estava bé. I de nou li deia que si, que no patís, que estava molt bé, que eren tan sols —o només— llàgrimes d'una de nou immensa felicitat que ja s'ha quedat per sempre més. Ja diuen que estem fets de rutines, i aquesta nova rutina que vaig viure avui just fa 4 anys també s'em va quedar enregistrada per sempre més dins el més fondo i pregon del meu cervell i de les meues experiències que mai oblidaré. Avui just fa 4 anys va venir a compartir la nostra vida una xiqueta entremaliada i vital i que ja amb quatre anys és capaç de somriure de forma sorneguera i múrria per sota el nas, mentre t'omple de milions de besades i abraçades... perquè sap perfectament que només amb la mirada amorosa que desprèn et desarmarà i li perdonaràs totes les malifetes que pugui haver fet (que fa i que farà). Fa quatre anys va arribar de nou la felicitat a casa... una nova felicitat diferent, i potser més serena i complementària a la que vam experimentar fa 11 anys, més antropològica. Però totes dues, sens dubte, necessàries i úniques!