El micròfon era fred i llargarut. Premé un botó i els altaveus es queixaren amargament. Tot plegat, va pensar, resultava fàcil i fins i tot divertit. Cavil·là que, ben mirat, aquesta vida li agradava realment, que no calia autoenganyar-se més. I tot deslliurant-se de qualsevol lligam sentimental d'un passat que volia oblidar i superar, resolgué en un instant abandonar les teories del seu esperit perillosament rebel. Les aparences, remugà inaudiblement amb una barreja de frivolitat i realisme aclaparadors, són l'únic motor de la condició humana.
I arribà el moment: el primer premi del Joan Santamaria de conte de 2019. El seu subconscient se sabia guanyador, només faltaria; la seva indecent i malcarada modèstia li ho deia constantment, col·locant-lo així un esglaó més amunt que la resta de participants. Però en percebre lleument que el jurat es disposava a pronunciar el nom del guanyador, una estranya sensació d'inseguretat i d'oblit s'apoderà d'ell. I notà fred, un fred corrosiu i autoritari i intens, ben viu; un fred, però d'allò més diferent al que ell mostrava habitualment en les seues relacions socials i personals: i és que el seu n'era un d'agradable, de fred. Pura façana. Tot en ell destil·lava un perfum sumptuós i meravellós, que deixava extasiats, en ple nirvana transcendent, a tota la seva legió de fidels admiradors que el consideraven poc més que un déu menor. Ara, però, se sentia profundament sol, i sense ningú que mirés; el fred que sentien els seus ossos el transportava fins la soledat més sòrdida. Rebre premis ho havia considerat com un assumpte vital per a sobreviure; i no guanyar aquest premi -bé, no guanyar-ne cap- tan important representaria no ésser aplaudit i reconegut ja de forma definitiva per tot el món de les lletres d'aquest petit país. Per a ell seria un fracàs de magnituds enormes, desastroses; significaria una greu crisi psicològica i personal de la qual no se'n sortiria mai, sens dubte. Durant tota la seva carrera com a escriptor professional havia caminat al costat d'un abisme, i ho sabia; fins i tot li agradava. Sabia jugar amb els sentiments que mostrava cap a l'exterior, ja que s'havia forjat una imatge (sense que ell hi estigués gens en contra, val a dir) i aquesta era la imatge que venia, i venia molt. Però els seus sentiments interiors s'agitaven per tot el seu cor desitjosos d'esclatar en qualsevol moment. I per més que ho intentava, aquests era una força indomable de tal magnitud que amb prou feines no aconseguia dominar.
Fa la pinta que Hem perdut lo tren és només una campanya per a cobrir unes certes necessitats de mobilitat del tot minoritàries, de professionals liberals que han emigrat principalment a Barcelona i que volen venir els caps de setmana a la casa del poble en una hora i mitja
Hom sol dir que un dels factors principals per a mesurar la maduresa d’una societat és la implicació i la participació directa i activa d’aquesta en els assumptes del que podríem dir la cosa pública. Se suposa —en principi, se suposa— que com més implicació de la ciutadania en la millora col·lectiva de les seves pròpies condicions de vida, augmenta la seva presa de consciència i en conseqüència augmenta també el seu nivell de maduresa. Això, com a mínim, seria la teoria. Quan això passa, apareixen en escena el que anomenem amb l’anglicisme lobby… o també en podríem grups de pressió. Si ho focalitzem en les Terres de l’Ebre, en els últims anys hi ha hagut com a mínim tres grups de pressió impulsats des de la ciutadania que han aconseguit —directa o indirectament, en l’anàlisi exhaustiva dels seus mèrits ja no hi entro— èxits importants i que han aconseguit aglutinar i cohesionar la societat ebrenca en l’assoliment d’objectius sectorials concrets. Aquests tres serien, sobretot, la Plataforma en Defensa de l’Ebre, i en menor mesura la Plataforma Trens Dignes (fa més de dos anys que no publiquen res al seu web) i la plataforma que lluitava per la gratuïtat de l’AP7 (i de la qual no he estat capaç de trobar-ne cap pàgina web). També hi podriem posar el nostre sempre poc estimat IDECE, el famosíssim Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre… que se suposa que hi és però ningú el coneix massa bé ni tampoc sap ben bé a què es dedica. A sus labores, possiblement, mentre serveix de menjadora i pagueta a velles glòries políticoebrenques… Però vaja, que l’IDECE és estructura del nostre govern petit, i per tant no l’ha impulsat la ciutadania. I segurament, ni ganes.
Llegeixo que a Suïssa, entre les mesures que implantaran per a reduïr el consum energètic està la de prohibir la recàrrega dels vehicles híbrids, i limitar la càrrega dels purament elètrics per als desplaçaments que siguin estrictament necessaris, com ara la feina o per emergències mèdiques. I és que penso que la mandanga dels cotxes elèctrics ha estat la última enganyifa que se'ns ha venut, i en la que molts hi han caigut de quatre grapes i a més per una picossada. El cotxe elèctric no resol la ocupació i l'ús de l'espai públic ni a les ciutats ni tampoc a fora d'elles, a carreteres i autopistes. Objectivament, en aquests aspectes, el cotxe de combustió i l'elèctric són la mateixa merda sovint conduïda per una única persona. Amb l'afegit, a més, de què tots dos, òbviament, necessiten energia per a moure's: petroli d'una banda, i electricitat per l'altra. I és que el fons de la qüestió és precisament aquest, l'energia. Del que s'està parlant és d'una crisi energètica, i de que caldrà repensar com usem i l'energia disponible. I és clar, 100.000 cotxes elèctrics particulars endollats carregant les bateris són totalment prescindibles.
Per diferents fets de la meva història familiar, vaig rebre una herència de ma iaia biològica de ben jove, amb 18, i que vaig anar invertint. Amb els anys, també per diferents fets i circumstàncies vitals, vaig haver de menester d'aquesta herència... Resumint, vaig passar de ser propietari a no disposar de cap propietat. Potser es podria dir que ho vaig gestionar tot malament, que s'hauria pogut fer d'una altra manera, i segurament si, sigui cert. Però vaja, fuetejar-se amb els fets del passat pot arribar a ser depriment. El que està fet, ja està fet, i no cal lamentar-se'n... per pura higiene mental. En aquells moments ens va servir per a poder superar males etapes que vam patir. I és clar, tot té conseqüències: la més clara i evident, que no podré deixar en herència res a mes filles. He de reconèixer que durant un temps aquest fet em va angoixar, i pensava que havia fallat a mes filles, que no havia estat un bon pare, i era un autèntic drama personal i familiar que això fos així. Amb els anys, però, aquests sentiments s'esvaeixen, o si més no es matisen i agafen tonalitats de grisos. No és cap drama —a més, per part de sa mare si que rebran propietats en herència— no deixar res a tes filles. Penso que la cultura llatina de tradició catòlica en la que vivim ens marca a foc en el nostre ADN que sempre hem de deixar quelcom a la nostra descendència, i que no fer-ho és un deshonra, un estigma, i que et fa baixar de categoria. Sincerament, és molt patològic que una societat pensi i actuï així. No és sempre imprescindible deixar propietats i béns materials a la teva descendència. Ningú t'hi obliga, i ni en absolut el no fer-ho t'ha de marcar i definir com a un bon pare o una bona mare. Penso que hi ha altres valors, altres intangibles, que s'han de tenir presents en el moment de llegar a les filles. Els valors, la cultura, els llibres o l'escriptura també et defineixen i segurament acaben dient moltes més coses positives que no pas un grapat de propietats.
Deia Frankl que durant la seva estada als camps de concentració nazis, l'única cosa que mai li van arrabassar fou la seva llibertat última de decidir com afrontar la vida. Malgrat la pèrdua absoluta de la seva dignitat com a ésser humà, Frankl va aconseguir sobreviure gràcies precisament a aquesta llibertat que ni els criminals nazis van ser capaços de prendre-li. I és que és precisament la nostra llibertat última la que és més valuosa, i és aquella que ens permet afrontar d'una determinada manera tots els obstacles que se'ns aniran presentant a la vida. Perquè se'ns presentaran obstacles; creure que no és directament d'imbècils —òbviament, no seran obstacles com els camps nazis, però seran pedres que haurem d'anar carregant—. Usar aquesta llibertat última depèn exclusivament de natros mateixos: si la usem per a intoxicar a tothom qui ens envolten, o si la usem per a recolzar-nos fratenalment i per a donar-nos suport mutu amb un somriure a la cara. Diuen que les penes en companyia es passen millor, oi? I no em mal interpretin: ni es tracta ni de compassió cristiana ni d'una flagel·lació malaltissa, no. Penso que es tracta, simplement, d'entendre que no cal que ens ajudem a afonar-nos, perquè això demostraria que no ens estimem el més mínim. A natros, i ni sobretot a les persones amb qui compartim la vida, les persones que ens estimen i que estimem. Exercir aquesta llibertat última que tots tenim és sempre un exercici d'amor. I l'amor ens salva de la barbàrie.
A #Tortosa avui ja s'ha inaugurat de forma oficial la temporada de #Nadal. I malgrat tot, es continua fent el mateix de cada any: encesa de llums, fires, atraccions, pista de gel... Som animals de rutines, i excepte guerres, ens movem per hàbits. No vull ser aixafa-guitarres, però amb la situació econòmica i social que estem vivint, amb una inflació desbocada, uns sous congelats i una pobresa que ja és estructural i enquistada, em sembla greu que es continuï fent el mateix de sempre, ben bé com si no estigui passant res. Entenc que per a una ciutat, qualsevol ciutat, deixar de fer les coses que s'han fet sempre i a les que ja hi estem avesats, hagi de ser dur i complicat; no posar les llums, per exemple, pot comportar que els comercials entrin en còlera. Però és que ja hauriem de començar a pensar que res és ni serà com sempre, i que estem entrant en un canvi disruptiu de les nostres vides i la nostra manera de veure el món; i cal que ens hi adaptem. És pura supervivència. Per desgràcia, els qui ens governen no demostren cap mena de valentia, i mai faran cap acte, cap acció impopular que els suposi perdre vots a les següents eleccions. Tenim un elefant al menjador, però fem com si no el veiem. Cal urgentment que els estaments públics exerceixin de líders, i executin les mesures que calgui, sense temors. M'agradaria saber, per exemple, quin cost tindran les llums de Nadal repartides per la ciutat, o mantenir una pista de gel del 2 de desembre fins a Reis.
Necessites escriure un article científic, un treball acadèmic o qualsevol altre escrit de no ficció? T'han demanat un discurs i t'has quedat en blanc? No saps per on començar ni de què escriure? Estigues tranquil. Estigues tranquil·la. Et puc ajudar. Has vingut al lloc adient.
Porto des del 2004 escrivint de forma regular en revistes acadèmiques del meu àmbit professional. He publicat un parell de llibres d'assaig i també col·laboro amb digitals de cultura i d'informació general, com Marfanta.com o TarragonaDigital. Sé de què parlo... o millor dit, sé de què escric. I et vull ajudar a que per a tu, també, escriure no tingui secrets.
Això és el que t'ofereixo.
Escriptura acadèmica i de no ficció
Hores
Intro Aprendràs a escriure assaig de no ficció, àdhuc abans que t'hagis de posar a escriure. En tot el cicle. Perquè escriure no ficció és molt més que això.
Mòdul 1 : Abans d'escriure Ep! No corris, no hi ha pressa. Abans d'enfrontar-te al full en blanc (digital o de paper, és ben igual), cal que abans facis algunes accions de preparació. Abans cal calentar i fer estiraments! En aquest mòdul t'ensenyaré fonts d'informació on podràs anar per a documentar-te i informar-te sobre el tema que vols escriure.
1 hora
Mòdul 2 : eines de suport La xarxa és plena d'eines de suport que t'ajudaran a aconseguir un producte pulcre, amb estil impecable, amb una ortografia de manual i una gramàtica àgil i correcta. Te les ensenyo! Veure'm diccionaris, eines de consulta de dubtes, traductors, etc.
1 hora
Mòdul 3 : ara si, escriu És el moment d'escriure. Dividirem aquest mòdul en tres apartats, d'una hora de durada cada un:
1. L'article científic i el treball acadèmic; 2. L'article d'opinió; 3. Les cites i les referències.
En cada un dels dos primers t'explicaré les diferents parts de cada tipologia de publicació, com començar i plantejar una hipòtesi de treball, com desenvolupar-la i finalment com redactar les conclusions. Finalment també t'ensenyaré que sempre cal citar les fonts en les quals et bases per a redactar els teus textos.
3 hores
Mòdul 4 : és hora de difondre el que has escrit Bé, ara ja has aconseguit escriure el teu primer article. Ha quedat força bé, no en tens cap dubte. Però, què en faig? De ben segur que vols que més gent el llegeixi, oi? T'ensenyaré com pots expandir el teu treball, presentant-lo a les publicacions més adients per a cada especialitat. Pensa que també les xarxes socials són un excel·lent aliat; t'ensenyaré com usar-les per a donar a conèixer el teu treball.
La família que et ve donada quan neixes no la tries, te la trobes. Segurament les meues filles deuen pensar el mateix de la família que s'han trobat, que el penso jo de la família que em vaig trobar. L'estructura familiar llatina en forma d'una xarxa extensa i densa de familiars, tot sovint serveix com a xarxa de suport i quasi sempre és el primer àmbit de socialització, interaccions i aprenentatges. Però també, amb els anys i a mesura que hom creix, aquesta xarxa pot acabar esdevenint una presó, amb certes dosis de màfia, que castra i anihila el desenvolupament i les creences úniques i intransferibles de cada membre, de cada persona. En un moment de la meua vida, doncs, vaig decidir que calia sortir d'aquesta xarxa pel simple fet de poder satisfer els meus anhels de llibertat, i també perquè ja intuïa l'anorreament al qual se'm sotmetria. En efecte, l'opció de la llibertat i la independència, l'opció de seguir el camí que se m'havia marcat i que s'esperava que seguís, no va sentar gens malament. I encara ara continua sense sentar bé, i sense acceptar-se ni entendre's. És la seva decisió... jo vaig prendre la meua, i amb totes les conseqüències. Com per exemple, la falta de xarxa. Però això també m'ha servit per a estar absolutament satisfet amb mi mateix i amb la família que hem aconseguit crear. Ens ho hem guanyat tot amb el nostre esforç. Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, i ningú ens hi ha ajudat.
L'últim cap de setmana de novembre coincideixen dos esdeveniments totalment antagònics, però que són el resultat del capitalisme més salvatge i nihilista i anorreador que ens ha tocat viure. D'una banda, fa dies —sinó setmanes—, que estem patint el bombardeig continuat i sistemàtic del Black Friday, amb ofertes i descomptes agressius en quasi tots els àmbits. I de l'altra, també té lloc el Gran Recapte, que busca poder omplir la nevera a les famílies més vulnerables, amb ben pocs ingressos i que pateixen una realitat d'exclusió social en tota regla. En un anunci a la televisió ens poden oferir un descompte d'un 50%... i que a l'anunci següent aparegui el del Gran Recapte i un plat buit a taula. És significatiu, que totes dues accions tinguin lloc els mateixos dies. Són les dues cares de la mateixa moneda: un sistema que t'incita a consumir sense fre, però que també t'exclou sense cap mena de pietat. I enguany, amb l'ambient d'empobriment generalitzat, tot això és molt més feridor. Divendres passat vaig poder posar a la bossa del Gran Recapte quatre pots mal comptats de llegum i arròs. Enguany no podem més... i tampoc és cap consol pensar que sempre hi ha famílies que estan pitjor que la nostra.
Hem baixat a Vinaròs a passar el dia. I mentre voltàvem pel Carrefour i fèiem la compra al Lidl, ens han passat tres fets relacionats amb l'idioma. Al Carrefour, una noia se m'adreça, en castellà, per a vendre'ns la targeta Carrefour Pass. Li contesto en català, i automàticament ella em respon, ara si, en català. El mateix em passa al Lidl, on per dues vegades, les caixeres em parlen primer en castellà, i en veure que els contesto en català, elles automàticament continuen parlant en català.
Els límits del domini lingüístic són molt més amplis que no pas ho són els límits administratius de Catalunya. A voltes se'ns oblida. Però en unes terres de frontera, com ho són les Terres de l'Ebre i el Baix Maestrat, això ho tenim ben present. Més enllà del riu Sènia, tenim uns cosins germans castellonencs, valencians i alacantins amb els quals compartim un mateix idioma i una mateixa manera de veure i entendre el món. Cal que ho tinguem present. M'he marcat com a norma que mentre no surti del domini lingüístic, no canviaré d'idioma i sempre, sempre, enraonaré en català. I quasi bé sempre, m'emporto sorpreses molt agradables. Tant de bo tothom mantingués sempre l'idioma.