Daniel Gil

Intento escriure. A voltes sembla que ho aconsegueixo...

Avui tot just fa 4 anys que em vaig tornar del tot líquid, i un riu cabalós i calmós i fèrtil de llàgrimes em rodolava de nou galtes avall mentre veia com treia el capet la meua segona filla, l'Alba, i de nou una altra infermera s'em girava encuriosida i em tornava a preguntar si estava bé. I de nou li deia que si, que no patís, que estava molt bé, que eren tan sols —o només— llàgrimes d'una de nou immensa felicitat que ja s'ha quedat per sempre més. Ja diuen que estem fets de rutines, i aquesta nova rutina que vaig viure avui just fa 4 anys també s'em va quedar enregistrada per sempre més dins el més fondo i pregon del meu cervell i de les meues experiències que mai oblidaré. Avui just fa 4 anys va venir a compartir la nostra vida una xiqueta entremaliada i vital i que ja amb quatre anys és capaç de somriure de forma sorneguera i múrria per sota el nas, mentre t'omple de milions de besades i abraçades... perquè sap perfectament que només amb la mirada amorosa que desprèn et desarmarà i li perdonaràs totes les malifetes que pugui haver fet (que fa i que farà). Fa quatre anys va arribar de nou la felicitat a casa... una nova felicitat diferent, i potser més serena i complementària a la que vam experimentar fa 11 anys, més antropològica. Però totes dues, sens dubte, necessàries i úniques!

#articles

Vols apadrinar el meu primer llibre de ficció? M'ajudes?

I és que cal tenir present que les biblioteques garantitzen que la cultura —en totes les seves manifestacions— sigui també un bé comú. I és deure de tothom assegurar que això continua sent així durant moltes generacions.

Les biblioteques són, sense cap mena de dubte, el principal equipament cultural de què disposa el país. Tenim biblioteques escampades per tota Catalunya —la llei hi obliga—, i tot municipi de més de 3.000 habitants en té una. En una cerca ràpida al Cercador de Biblioteques de la Generalitat veurem que s'hi comptabilitzen fins a 945 biblioteques de qualsevol tipologia, públiques, universitàries, especialitzades... Cap equipament cultural està tant estès com ho estan les #biblioteques, especialment les públiques. I és que malgrat algunes mancances més tècniques, es tracta d'un servei de qualitat, gestionat i liderat per professionals altament capacitats. I això es nota... i la ciutadania hi respon. Tothom té ja molt assumit i interioritzat que les biblioteques són, primer de tot, un equipament que democratitza i universalitza l'accés igualitari i equitatiu a la cultura, que la redistribueix i en garantitza que tothom, sense cap mena de distinció ni de discriminació, pugui gaudir de qualsevol mena de manifestació cultural i pugui adquirir tot el coneixement que hi ve associat.

Read more...

Avui tot just fa 11 anys que vaig contemplar el brutal espectacle de com neix la vida. Avui fa tot just 11 anys que va néixer la meua primera filla, i la vida i els valors i la visió i la mirada sobre les coses i sobre tot i sobre tothom ja mai més van ser iguals... això si, des de llavors van ser millors, d'això no en tinc cap dubte. Des de llavors, tot va ser millor. Avui just fa 11 anys que gràcies a la meua dona —si, vull poder dir la meua dona— vaig poder esdevenir pare, i em va permetre poder experimentar i viure i fruir i exhalar fins allò de més fondo i pregon les meues entranyes la joia i la glòria ben certa que suposa el fet de poder donar vida. Just avui fa 11 anys que vaig contemplar i admirar i enregistrar per sempre més, i en primera persona, en els meus records i experiències i vivències, com apareixia de cop i volta la vida, una vida buscada i desitjada, mentre em capbussava en un oceà de llàgrimes, i una infermera es girava i em preguntava si em trobava bé. I avui fa tot just 11 anys que a aquesta infermera li deia que si, que no patís, que estava molt bé, que eren tan sols llàgrimes d'una immensa felicitat que ja s'ha quedat per sempre més.

#articles

Vols apadrinar el meu primer llibre de ficció? M'ajudes?

Com a pare visc amb el dubte permanent sobre si ho estaré fent bé, si estaré pujant i educant bé a mes filles. Suposo que quasi tots els pares i totes les mares tenen aquestes incerteses, aquestes temors... i a mesura que veus que la cosa més o menys va rutllant, que creixen sanes i raonablement felices i que tota la maquinària funciona més o menys bé, doncs aprens a conviure amb aquest nus a la panxa. És un nus que mai més marxarà, ho tinc clar. Com també tinc clar que em domina i em guia i em motiva una temor pregona i ancestral —que tinc clavada al més fondo de les entranyes— a no repetir amb mes filles els mateixes comportaments i les mateixes maneres que van tenir mons pares amb mi. I a no repetir, directament, les mateixes absències que van tenir ells amb mi.

En aquest llarg camí que és la paternitat, una de les coses que ens preocupen més a la meua dona i a mi és l'establiment de vincles forts i ferms entre germanes, entre l'Anna i l'Alba. I tot just ahir vam viure una situació que em fa pensar que aquests vincles ja hi són, ja s'han creat, i que comencen a ser sòlids. Ahir vam estar de canvi d'habitacions. Fins ara, elles dues dormien a la mateixa habitació, i una de les habitacions de casa ha quedat lliure, així que li vam proposar a l'Anna si la volia ocupar. La proposta, evidentment, li va semblar magnífica, i es va passar tot el dia traslladant roba i objectes a la nova habitació, i posant-s'ho tot al seu gust. L'Alba, la menuda, per la seva banda, viu enjugassada... Però l'assumpte va venir a l'hora de gitar-se. L'Alba se'n va anar a dormir sense cap problema, després de llegir una estona. I amb l'Anna vaig fer el mateix, i després es va quedar una estona més llegint sola. Però al cap de mitja hora de suposadament dormir, surt al menjador amb mala cara, i dient que li feia mal el cap, que tenia mal cos... Li diem que torni a intentar adormir-se, que llegeixi una mica més, que miri de relaxar-se. Però res, amb cap de deu minuts més torna a sortir i ens explica els mateixos símptomes. En aquesta ocasió li diem que si vol es giti al llit de sa germana; l'acompanyo, moc la menuda cap a una banda de llit, i les deixo totes dues juntes.

Efectivament, l'Anna va acabar adormint-se, plàcidament... vull pensar que gràcies al contacte i a l'escalfor de sa germana. Vull pensar que saber-se al costat de sa germana la va calmar... Diuen que el llit familiar enforteix molt els vincles entre pares i filles. Potser, segurament també enforteixi els vincles entre germanes. Aquesta situació em va fer palesar que si, que efectivament el vincle hi és, que s'ha creat i que és ben viu. El vincle entre mares i filles ve de sèrie, és genètica, és ADN, és antropologia ancestral. En el vincle entre pares i filles ja som els papis els qui hem de posar-hi de la nostra part, però potser vindria a ser una cosa similar com l'empremta. Però el vincle entre germanes no existeix si no es fomenta, si no s'enriqueix i no se l'alimenta. I pel que sembla l'hem alimentat bé. I ho continuarem fent, sens dubte. Dins les nostres imperfeccions, potser no ho debem estar fent del tot malament.

#articles #paternitat #any2023

Vols apadrinar el meu primer llibre de ficció? M'ajudes?

Així que si al final he de visitar el Parc de Nadal de Tortosa, i portar a la tropa menuda per a que s'esbravi, pagaré religiosament la meva entrada. Però tinguin present que llavors seré el primer en saltar pels inflables, escalar el rocòdrom, fer arbres de Nadal amb cartrons de paper higiènic o pintar dibuixos de Frozen... i portaré tot cofoi i ensenyaré orgullós a la meva santa esposa, que em mirarà tot fent una caiguda d'ulls Mare de Déu quin home que m'ha tocat i fent un sospir fondo i profund... Hi tindré tot el dret.

Quan era menut, recordo perfectament que en els períodes de vacances la meva ciutat, que en aquells anys era Santa Coloma de Gramenet, esdevenia un enorme pati, un immens parc a l'aire lliure, on amb els companys i les companyes de classe passàvem hores i hores fora de casa, explorant la ciutat i els seus carres i les seves places —sempre, és clar, que no fossis de les famílies que marxaven al pueblo o de vacances—. No hi havia mai lloc a l'avorriment... diria, és més, que aquesta paraula no entrava dins dels nostres encara petits diccionaris en construcció, on, això si, s'hi acumulaven enormes dosis d'imaginació i creativitat. Això passava fa uns 30 anys i escaig. I evidentment, tot ha canviat, i molt. Ha canviat, el que no sé és —ni segurament sabré mai— si a millor o a pitjor.

Read more...

I és que penso que els bibliotecaris i les bibliotecàries tenim una enorme responsabilitat social, moral i ètica, i que passa per garantir l'accés i l'ús lliure, obert i en condicions d'igualtat, a la informació així com també a les eines de gestió i de comunicació que compleixin i incorporin tots aquests valors. Malgrat que no ho sembli, la nostra és una professió que comporta d'assumpció de profundes conviccions, així com la promoció d'una sèrie de valors, i que junts conformen la genètica bàsica de la nostra professió.

Els bibliotecaris i bibliotecàries sempre hem estat unes persones inquietes, uns autèntics culs d'en Jaumet que ens hem caracteritzat per ser un early adopters d'una multitud innumerable de tecnologies de la informació i de la comunicació. Des de programari de gestió i catalogació, passant per xarxes socials, serveis al núvol o wikis —només cal veure la implicació del col·lectiu amb la Viquipèdia— i bases de dades diverses, entre moltes altres eines, el col·lectiu sempre s'ha mostrat predisposat a esdevenir l'avantguarda en l'ús, la promoció i la difusió de tota tecnologia que fos susceptible d'incorporar-se a les #biblioteques i al mateix temps que fos útil als seus usuaris. Sempre hem estat, i continuem sent, un col·lectiu professional inquiet, amb ganes, afany i plenament capacitat per a tafanejar i esdevenir líders. Nosaltres ho sabem, i per sort, cada cop hi ha més persones fora del nostre entorn laboral i professional que també ho sap i que ens té en compte.

Read more...

Y es que pienso que los bibliotecarios y las bibliotecarias tenemos una enorme responsabilidad social, moral y ética, y que pasa por garantizar el acceso y el uso libre, abierto y en condiciones de igualdad, a la información así como a las herramientas de gestión y comunicación que cumplan e incorporen todos estos valores. Aunque no lo parezca, la nuestra es una profesión que requiere asumir y actuar según unas profundas convicciones y que implica la promoción de una serie de valores, aspectos que unidos conforman la esencia básica de nuestra profesión.

Los bibliotecarios y bibliotecarias hemos sido siempre personas inquietas. Nos caracterizamos por ser early adopters de una cantidad innumerable de tecnologías de la información y de la comunicación, como por ejemplo: el software para la gestión y la catalogación, redes sociales, servicios en la nube o wikis —sólo hay que ver la implicación del colectivo con la Viquipèdia— y bases de datos diversas, entre otras muchas herramientas. El colectivo siempre ha mostrado predisposición a convertirse en la vanguardia en el uso, la promoción y la difusión de toda tecnología que fuera susceptible de incorporarse a las #bibliotecas y al mismo tiempo que fuera útil para los usuarios. Siempre hemos sido, y seguimos siendo, un colectivo profesional inquieto, curioso, con ganas, afán, y plenamente capacitado para convertirnos en líderes. Desde el colectivo lo sabemos, y por suerte, cada vez hay más personas fuera de nuestro entorno laboral y profesional que también lo saben y que nos tienen en cuenta.

Read more...

Els 141 capítols de la sèrie estan plens de moments memorables, d'una quotidianitat brutalment moderna, i amb la que s'hi poden sentir identificades quasi totes les famílies; o penso que s'hi haurien de sentit. Les situacions que he descrit més amunt són un petit tast d'aquest món ple de vida que apareix reflectit a la sèrie. Qui no s'hi vegi reflectit, és que senzillament no ha viscut, ni viu i ni és capaç de compartir la vida amb els seves filles.

A casa, com m'imagino que passa a quasi totes les famílies que tenim mainada, tenim la televisió segrestada les 24h, i per la pantalla desfilen tota mena de dibuixos animats, sèries, pel·lícules... tant infantils com juvenils. Aconseguir veure algun programa adult, o senzillament les notícies, sol ser quasi una missió impossible, a l'abast només d'intrèpids i audaços aventurers capaços d'aguantar desperts fins més enllà de les 21.30h del vespre. Els qui tingueu quitxalla a casa segurament us sentireu identificats... És una batalla que sincerament els adults de casa ja donem per perduda, i hem optat per entretindre'ns a través d'altres canals. Però no obstant això, hi ha una sèrie que vam descobrir fa un parell d'hiverns, i que he de reconèixer que ens agrada a tota la tropa amb la que comparteixo l'existència i les alegries. Aquesta sèrie és Bluey.

Read more...

S'ha d'evitar, doncs, la bronca permanent, perquè estar-se cridant i insultant tot el dia no és ni sa ni bo, però sobretot no és ni correcte ni educat. Perquè així no es crea comunitat i ni encara menys es dialoga i es conversa, que serien les finalitats últimes de qualsevol xarxa social.

Fa escassament un mes que l'administrador de la instància Mastodont.cat va demanar als més vells de la contrada que si algú volia esdevenir moderador. Estàvem en plena onada de nouvinguts, les tasques de manteniment cada cop eren més feixugues i fins i tot es va arribar a fer una migració a un nou servidor que fos capaç d'aguantar un degoteig constant de nous registres. Sense pensar-m'ho massa, vaig demanar d'entrar com a moderador, i em van acceptar, juntament amb tres vellets més i l'administrador de la nostra residència.

Read more...

Que si, que efectivament, que si s'aconsegueixen aquests trens Avant, la mobilitat ferroviària d'una petita part de la població ebrenca millorarà, d'això no en tinc cap dubte. Però també cal dir l'altra veritat, que no és altra que aquests trens seran l'excusa perfecta per a destruïr la mobilitat (i de passada també les oportunitats i el futur) de bona part de la població ebrenca.

Durant pràcticament tot el 2022, i especialment aquests últims mesos, a l'Ebre estem ben distrets amb tot de notícies relacionades amb el tren, la majoria de les quals ens ensenyen un futur ferroviari optimista i feliç per aquest sud llunyà i mig abandonat —només mig, no siguem massa catastrofistes— i que malda per ser igual que qualsevol altre territori català, per allò segurament de la discriminació positiva... Algunes notícies ja les he anat comentant en aquest blog: ja el passat mes de febrer el hàmster ferroviari ebrenc es va posar a rodar; posteriorment, el segon episodi fou una gimcana barcelonina pel Parlament del nostre país menut, el mes de setembre; per a finalment acabar aquest mes de desembre, que està ben farcit, demanant un Avant que sembla que salvarà per sempre més totes les mancances en mobilitat eco-sostenible dels pobrissons ebrencs, que són uns dolentots que van tot el sant dia amb el cul plantat al cotxe. La última notícia és d'ahir mateix: pel que sembla, l'exalcalde tortosí Ferran Bel ha arrencat un compromís del Congreso que ens hem donat entre tots i totes per a recuperar els trens #Avant entre #Tortosa i #Barcelona. Llegeixo a la notícia: “Ferran Bel, ha aconseguit que la comissió de Transports del Congrés dels Diputats haja aprovat la implementació de vuit trens Avant entre Terres de l’Ebre i Barcelona. En concret, la comissió insta el govern de l’Estat a “restaurar de forma immediata el servei Avant entre Tortosa i Barcelona” i a “establir, en un termini de sis mesos, tres serveis addicionals Avant diaris d’anada i tres de tornada, tal i com s’havien compromès”.

Read more...