11-Raó de pes
Capítol 11.
S' abracen fort. Floten. Li descorda la roba molt lentament. La Sabina respira fort per alleugerir el dolor perquè així es sent més viva.
Es besen com tantes vegades es van somiar desperts. I és feliç perquè tot allò desitjable es dibuixa com quan el sol s'alça en un mar poderós. Es regalen tots els amagatalls dels seus cossos nuus. S'entreguen totes les seves vergonyes inculcades. Tot és per ell i tot per ella.
I ara, la Sabina volant per l'espai sideral, recorda que el patiment del llarg dels anys, és el monstre que es va descobrir dins seu. Atrapada, reconeix que perd el compte de tots els seus errors comesos, però el silenci condueix engrandir la pena que habita dins d'ella. No la deixa encara ser feliç.
No es recorda de somriure, els seus records li tornen la tristor, no veu el dia del canvi. Només són petits intents, però els guarda en silenci, i tot li queda lluny. El tot de les coses llunyanes que van ser i ara no són.
En aquell camp de blat, corrents, la tramuntana l' empeny pel darrera. El blat no la contempla previnguda sinó com una bèstia en la recerca de menjar. La Sabina ho prefereix. Prefereix provocar i que tots els porus de la seva pell s'obrin sense haver de pensar com la veuen, com la noia previnguda que mai ha sigut.
Aquell dia rebentava d'amor, rebentava d 'energia. El blat li va fer l'amor i es sentí especial per tots i cadascun dels seus racons. La Naturalesa la va seduir i la va fer sentir viva. I, al mig del camp, per uns segons va poder trobar la diferència. Va sentir dins seu l'autoestima perduda, i canvià tot lo perdut per lo guanyat.
El camp li va mostrar la intensitat de la vida. La Sabina va acceptar que havia de passar en un altre pla, en una capa més estèril, més amunt que els núvols. Sentí com la felicitat la penetrava fins arribar dins al seu cor.
S'havia de desfer; de la realitat, de la família, dels lligams, del seu propi jo, anhelava la llibertat pura. Volia que el seu cor ballés amb ella i l'acompanyés fins a la mort. Amb un pensament de raó de pes va decidir al seu propi suïcidi. Entre mig del blat, va perdre les carícies d'ell, del seu home i no va veure el temps de tornar a recuperar tot allò viscut. Ella, va decidir la seva mort, una mort feliç però fent-se un regal a ella mateixa, dedicant-li al seu mar.
Era cert que encara volia estimar el seu home, però aquell dia només desitjava ballar amb ell, en silenci, sobretot en aquell camp i deixar-se endur pel vent. Sense vergonya entre els seus braços i fondre's per acabar essent un. El que desitjava més del món era posseir-lo, però tot es va quedar en un intent. El seu home va decidir anar a treballar en el seu dia de festa. I ella, en canvi, va preferir agafar-se a la vida i aferrar-se en el blat, perquè sabia que no hi hauria volta enrera. Amb un somriure el va veure marxar amb cotxe, deixant-la enrera ben lluny dins d' aquell camp de blat. I plena de valor va decidir deixar anar el seu amor per ell només donant-li les gràcies en silenci. Ell, es va perdre la fragilitat, la bellesa sublim de l'amor que arriba quan menys t'ho esperes. En canvi la Sabina, en el seu punt més àlgid de lucidesa mental, descobrí que ja no hi havia res del que desitjava d' ell. Només pretenia ser més lliure.