caelumtangi

Capítol 10.

La temperatura de l'aigua puja. La Sabina és envoltada per un animal marí amb ulls de mirall on s´hi veu reflectida. Del cos lleuger es despleguen tentacles i ella, es queda enredada per un niu d' algues exòtiques. És una medusa enorme. El cor se li accelera al contemplar tot un banc de meduses de diverses mides amb els mateixos ulls. L’ atrapen i l’estiren cap el forat de l'eix de la capa terrestre on els llops l' abandonen pel camí.

Pel forat de la Terra, surt tot el banc de meduses i vola cap a l'espai. S'esfondra perquè pensa que ja no pot tornar enrere. Pronuncia el nom del seu home i el crida altra vegada amb totes les seves forces orbitant per l'espai. Arriba la fi, el moment del seu descans.

Disminueix el ritme de vol i observa un forat que apareix en el no-res. Entren per uns túnels recoberts de miralls fins que arriba en un cel com el de la Terra.

Li recorda la primera vegada que amb el seu home, de ben jovenets la va portar en un laberint de miralls. Amb el reflex de la seves siluetes que es deformaven i es fragmentaven en bocins o inclús, es repetien fins l’infinit. Infinit l’amor que es tenien l’un a l'altre. Infinitats de Sabines que es repetien. Ara, en aquesta capa no terrenal, es repeteixen infinitats d' “adéus” que s'han quedat atrapats, en una altra dimensió, dins del mirall de casa seva. Allà el seu home, li va fer el primer petó. Un petó que els llavis li cremaven de passió. I recorda que de joves i esvelts es veien reflectits en tots aquells miralls esfèrics.

-Les seves llengües s'entrellacen amb el símbol de l'infinit i surten d'allà esperitats d´alè de feromones. Arriben a la seva salvació, una habitació d'un Hostal. Tanquen la porta i floten d'amor i de l'amor passen al sexe i del sexe a la capa més profunda de l'ésser humà. Com animals sense pell, sense pensar en un endemà i alimentats pel zel. Tots dos gemegant. Trobats per fornicar com si fos un combat amb els seus cossos units al buit, suats i llepats com feres amb set de supervivència, regalimen d'èxtasis. Expulsen tots els seus líquids que no deixen de ser les seves pors. La Sabina, per primera vegada veu reflectit el seu propi jo conjuntament amb el jo del seu home. Un tot i un res alhora. Els seus dos “jo” queden atrapats en aquell mirall invertit per sempre més dins de l'habitació, com un secret inconfessable de parella-. Recorda ella.

Amb el pas del temps, carregava tots els tentacles de la seva pròpia família. Caminava tancada, aliè per no saber-li dir al seu home de tornar obrir la porta oblidada d'aquella habitació. Enyorava lo més obscur de l'ànima, la baixesa, la degradació com a persona i la part més carnal.

Però sobretot, lo més brut.