caelumtangi

Capítol 9.

Construït pels àngels extraterrestres perquè nosaltres, els HV, no perdem l 'equilibri i sobrevivim dins del seu planeta. Aquestes Papallones -Robot estàn configurades perquè poguem establir una conexió amb el passat, son descarregadores d' impulsos elèctrics. Si intentem escapar-nos, alhora de recordar al passat, som eliminats. -Vaja, que aquests capullos ens desintegren!- L' “aliment” ens ajuda cada dia a sobreviure i mantenir l' equilibri intern dins del sistema #A.D.K.

-En Neko, haurà dinat? Segur que els pijos de la planta de dalt de comptabilitat li hauran posat menjar del bo-.

En el Parc, les portes són d'un material tou, quasi transparent, al palpar-lo m' escanegen per tenir excés. Tot està cobert de centenars de Papallones-Robot, que aletegen l' aire amb una atmòsfera densa. Ens vigilen amb les seves antenes vibrants. Dels seus cossos surten tubs d' un diàmetre aproximadament de 5 cm., amb una introducció automàtica per la boca. Amb el vol de les seves ales, ens fregeixen literalment amb impulsos, que flueixen per tots aquests tubs fins a transportar-nos al nostre passat. Al estar connectats per la boca, les seves ales es transformen i desprenen múltiples colors de llum. Elles emmagatzemen els records que tu estàs revivint, i connectat no tinc forma d' escapar-me. Informatitzen tots els nostres records per desxifrar-nos com espècie i poder avançar a la N.E.. Ens hem convertit amb les seves proves pilot pels seus interessos de desenvolupament.

Miro cap amunt i observo un laberint de tubs que tapen el cel. Els seus cilindres xoquen entre sí. Un tub s'apropa a mi i s' introdueix dins de la meva boca i es crea una conexió. El seu impuls elèctric m' ataca directe al meu cervell, les meves extremitats se'm queden paralitzades i m' inclino en posició fetal fins a caure desplomat al terra. Em perforen el cervell. Els meus records es filtren pel tub i passen pel cos gegantesc de la Papallona-Robot.

Capítol 8.

-Aquest ascens em perjudicarà! I la Sabina que no m'agafa el mòbil! M' haig de concentrar que avui anem tots sense fre!-

En el món exterior (s.XXI), la Terra continua evolucionant. El poder i les guerres s' uneixen cap al camí de l' autodestrucció. A la #NovaEra (N.E) la societat avança més ràpid, el seu sistema de vida ha traspassat el nostre futur. Tots aquells individus que traspassen el pont, fins arribar els que ells anomenen la #CasaPlàncton, entren a la N.E.. Governada pel partit #Kanashi que es va formar per la societat els “Àngels de Kanash” (A.D.K) programen a les seves espècies (nosaltres, els humans!) per abordar la seva Missió Universal.

Surto de l' Espai de Producció Central disposat a relaxar-me. Els àngels extraterrestres -s' anomenen així per l' aspecte que tenen-, de l' ecosistema #A.D.K. m' encerclen i m'acompanyen a l' “Antic Parc de les Papallones-Robot”. Haig de recordar les meves pròpies vivències passades a la Terra. A diferencia de les altres espècies, aqui som un grup reduït de condició humana, Vivim dins la N.E. i sabem que ens identifiquen com HV (Humanae Vitae). -Sí, aquests àngels extraterrestres són així de simples amb els noms. Només sé que som humans dins el seu planeta i que ja res ens importa més que escapar-nos d aquí i tornar a la Terra. -Com enyoro el mar-.

Por votació del partit Kanashi, el sistema decideix construir una zona restringida per poder recordar i reviure totes les nostres experiències a la Terra, el qual, s'anomena Antic Parc de les Papallones-Robot. -Jo no he posat els noms, però aquest, l'han clavat!-

La prohibició per part dels A.D.K. és no alterar el nostre passat per així no transformar els nostres records. Aquests, sabem que ara només son simples records que formen part d' una realitat viscuda, que perdura en el subconscient de cada un de nosaltres, i que a favor nostre, no ens els han eliminat i encara podem arribar a pensar com a humans. Ara entro a l' #AnticParcPapallonesRobot.

Capítol 7 La Sabina entén que el mal s'ha apoderat d'ella. Es submergeix dins l' aigua i una força superior la xucla cap abaix dels abissals fins a tocar a la capa més profunda de la terra. Recorda aquell nen petit que d'excursió en un riu, el va absorbir un forat dins la terra i va desaparéixer davant de tothom. La Terra només li va expulsar una sandàlia de plàstic. Ara ella sent el mateix, és conscient de la seva pròpia mort. Crida per trobar una única raó perquè la veu arribi fins al seu home, que li pari atenció i escolti el seu últim crit d'auxili. Perquè el temps s' atura i ella ja es desprèn de la seva possessió de consciència. Dins la profunditat del mar, veu passar la manada dels seus enemics llops, que tantes vegades l'han despertat en els somnis. Escoltada pels animals guardians, l' acompanyen fins arribar dins d' una galeria de túnels. Ella envoltada de foscor, entre esquerdes, gasos i esquelets d' amfibis, li apareix un exèrcit de combat. Peixos amb bioluminescència que formen acrobàcies amb una sincronització perfecte. El caos desapareix, les aigües s' il·luminen i es calmen, sense sensació d'ofec. No és una nàufrag, és un animal més, un monstre desesperat fred i egoista que no s'ha deixat salvar per no demanar auxili a la Terra. Pensa que el perill no es la seva família, ni l'aranya que habita dins del sostre de l' habitació. El perill és ella. Li sembla que viu una vida repetida i que el vent li va en contra, no sent la seva carícia, passa davant d'ella sense percebre' l. Es sent com un animal orfe de sentiments, desapercebut dins la seva manada i dins del seu petit món; la família. El dolor profund li treu la veu quan més la necessita i segurament ja no tornarà a la superfície.

Capítol 6

Dins l´Univers de la Sabina, la freqüència d´aquest silenci està ben ajustada en sintonia a la seva subconsciència. Com si es tractés del signe musical del silenci, encaixat a la perfecció en una partitura de música electrònica. Un techno sublim que cada vuit compassos hi consta d´un silenci que aquest es va repetint en bucle. I, aquesta pausa silenciosa porta el seu nom. És ella, però no dormida sinó morta.

Entén que cada cos mort terrenal transporta una duració del seu propi silenci que aquest, s’acobla a múltiples partitures que resonen en tot l´Univers. Música d´explosions d´estrelles on alhora els silencis són tots els difunts amb cadascú la seva pausa intercalada. A partir d´aquest so musical del somni, la Sabina nota que el seu cos es desploma del llit fins que tot deriva en un malson terrorífic. Sempre finalitza a la platja per l´arribada dels seus enemics depravadors.

Aquells estius amb sol i balls de saló amb el seu home s’esvaneixen i es transformen en una sola nit de tempesta elèctrica. La seva ment combat amb una manada de llops que li encerclen els seus pensaments. Els trons s´apropen i els llampecs il·luminen intermitentment el pelatge blanc de les feres ferotges que resten immòbils davant d´ella. Noten la seva presencia mancada de por.

La Sabina li dol tot i ja no li queda fons. Els llops insaciables la miren fixament per devorar-la. Ella els esgarrapa amb una sola mirada enfebrada de maldat. La seva ànima malaltissa amb esputs de coàguls de sang es reencarna amb un ésser superior maligne.

Visualitza el seu atac un per un, i en un instant els hi arrenca el cor a tota la manada. Els pelatges tenyits i estesos com catifes al sol regalimen sang liquada per la sorra de la platja. Es forma un corriol que desemboca al mar. Entre tro i tro encara s´escolta l´eco dels udols d´uns llops massacrats. Una pila de cors amuntegats i arrebossats per la sorra es cremen a foc lent.

El cos de la Sabina palplantat i tocat de mort, amb els peus en remull i els braços estesos com si fossin ales, s´ofereix com ofrena per ser engolida pel seu mar. Per baixar a les profunditats de la capa terrestre i esmunyir-se per un forat rumb a la Via Làctia. Alliberar-se de tot i gaudir per sempre del seu silenci dins de la seva melodia celestial.

La Sabina pensa, quin repòs perdre la veu, perdre els records, perdre-ho tot quan ja dius prou. No haver de buscar la raó i que el cos només floti i es desprengui de tots els seus ossos, lleugera fins desintegrar-se. Flotar i només flotar entre astres i supernoves envoltada de deixalles orbitals. Deixar-te anar i que l´impuls de les corrents et transporti a cap lloc però alhora a l´infinit i, si la cosa es torça, quedar-se atrapada en algun anell de Saturn per només girar. Això sí; que ningú la busqui com un animal desesperat ni la trobi, que tampoc ningú la pensi perquè vol desaparèixer caient en picat enmig la foscor sense tremolar. Passar desapercebuda amb un adéu d'avui.

Capítol 5

-El mateix balanceig de les ones van al compàs del joc de malucs quan tots dos practicàvem els balls de saló. Dins del pis, ballàvem i rèiem fins a plorar de felicitat- pensa la Sabina.

La Sabina amb els peus enfonsats dins l´aigua, contempla les seves ungles pintades de vermell com queden mig soterrades per la sorra. El seu home ni s'ha fixat avui que les porta pintades. Abans sí que se' n adonava, ara, moltes coses ja queden per suposat, inclús algunes altres, la quotidianitat les fa gairebé inexistents.

La felicitat la desbordava, només existia el present que l´exprimia al màxim sense assumir cap responsabilitat. Tot era nou i excitant. Allò material passava a segon pla. Un enamorament sense errors i si n´hi havia, restaven en silenci perquè la passió ho emmascarava tot. Vivien una primavera florida eterna i per ells absenta d´al·lèrgies. Només volien ballar fins acabar nusos i abraçats. Rebentaven d´amor i no els importava l´exterior perquè havien construït una llar, un búnquer per ells. Sols i junts.

El món exterior no existia, la ciutat només l´usaven com un gran supermercat per comprar provisions pels àpats. Quan tancaven la porta del pis es sentien segurs, sobretot protegits. Eren com dos primats afamats per consumir-se l´un a l´altre dins de les quatre parets amb una decoració minsa. Sense luxes. La Sabina tenia tot el que desitjava i creia que ell també.

-Tot s´ha esgarriat pel monstre que habita amb nosaltres- pensa la Sabina.

La culpable és una aranya que no va expulsar mai del sostre del dormitori. Aquesta es va anar engrossint. Cada dia, tots els somnis de parella -confessats dins del llit- aquests, escalaven per les fileres de seda de la teranyina. Totes les fites, secrets i desitjos es quedaven atrapats en el parany de la cobdícia que, laboriosament, construïa l´aranya. La roda del sistema consumista els atrapà; la reforma del pis per l´arribada del primer nen, que no falti el germanet, la hipoteca d´una segona residencia, el cotxe més gran, les vacances exòtiques... L´aranya pacient per capturar-los com a les seves preses els hi teixia el coixí de la comoditat. La Sabina, creia que aquest coixí era el bot salvavides familiar, però el que no s’imaginava és que era la pèrdua de la perspectiva de la vida.

Després de tants anys junts amb el seu home ja no espera res, tot el que ella desitja d´ell li queda massa lluny. Com quan algú proper es mort i l´enyora però no el pot recordar amb detall i el veu borrós dins la seva ment. Li fa vergonya a ella mateixa que li succeeixi, és com si no se l´estimés prou. I acaba essent un secret d´aquells tancat amb pany i clau. Visualitza la seva silueta que s´allunya caminant d´esquenes i pensa que és de viatge, d´aquells viatges que hom sap que no te bitllet de tornada. Perquè quan recorda la mort, percep la visita inoportuna de la pena que li colpeja al pit per constatar que sempre s´ha d´estar alerta.

Una branca li ve surant però ella fixa la mirada en un punt de l´horitzó. El garbuix dels màstils dels velers llunyans, fan l´efecte d´un cementiri de creus amb les corresponents veles mig desplegades. Com si fossin les toques de les monges. Observa tots els pals majors i els bateja amb alguns noms que recorda de les cuineres de la seva època estudiantil; sor Esmeralda, sor Aurita, sor Mercè i sor Elisa. L´embarcació més difosa és sens dubte la de la monja sor Crisalida. Baixeta i amb els peus petits. La Sabina de jove ja va presenciar una mort de ben a prop. Va ser la primera vegada que com intrusa veié el primer cos sense vida. Una trucada va fer que casualment observés l´escena d´amagat, mentre parlava amb l’interlocutor. -L´olor de mort és com el gas de butà, l´olores una vegada i ja no l´oblides-. La sor Crisalida no feia olor a traspàs, feia olor a truita. Es desplomà damunt del paviment hidràulic i morí. Entre totes les monges aixecaren el seu cos i el deixaren damunt de la taula del centre de la cuina i amb les mans entrellaçades li col·locaren el rosari. Amb la túnica gris i mig arremangada deixava que només s´entreveiés les sabatilles de goma. El seu cos menut no ocupava ni mitja taula, sobrava espai per tota una vaixella amuntegada amb un bol de farina. Totes elles continuaren batent els ous en silenci per elaborar el sopar. El divendres com interna, li tocava truita de farina. Avui li hagués tocat menjar-ne.

En penjà el telèfon sense haver comentat res dels fets, Crist esculpit damunt d´ una creu de fusta, es despenja de la paret i cau al terra davant dels seus peus. -No creu en senyals-. Una veu en off li xiuxiueja que la sor Crisalida li han obert les portes del cel de bat a bat i que ja ha volat.

Crist l´ha descobert com intrusa, espiant la mort aliena i duent alhora una conversa telefònica banal s´ha despenjat davant dels seus peus, perquè ella, s´adonés que sempre és omnipresent. I, per primera vegada observa la figura de Crist amb un sentiment buit. Li veu uns ulls mal pintats caiguts e inexpressius. Li ressegueix amb els dits totes les costelles marcades cap en fora, com si fos un malalt de tuberculosi d´un cos famèlic. Les mans i els peus ensangonats amb uns genolls pelats envellits pel pas del temps. La corona d´espines no llueix el color saturat d´or.

Quan es queda dormida somia amb un Crist molt diferent. Se li apareix l’Arquitecte del Cel, que aquest si que el visualitza com un ésser superior que no la jutja ni li imposa l´elecció d´un cel o d´un infern. Només li fa companyia en un passeig agradable entre mig dels astres de la Via Làctia. Dins del somni, el silenci de la Terra es percep aterrador. Un silenci de solitud encara que en vida es pugui estar envoltat de família, amics i/o coneguts.

Des de llavors, la truita li costa d´empassar com tots els dies de la seva vida.

Capítol 4

La sala del funeral se´ns va quedar petita, ens varen haver de passar en una altra més espaiosa amb tot l´enrenou de moure el fèretre. En un moment àlgid d´estrès vaig pensar que quina sort que la sogra no hagués sopat aquella nit, essent un secall anirien molt més lleugers en transportar-la amunt i avall.

Tot seguit el quartet de músics, que prèviament els familiars directes, contractàrem una cançó pel seu acomiadament, comencen a tocar per afinar els instruments. Comproven l´equip de so. Comença “La Moreneta”.

Rosa d´abril Morena de la Serra/ de Montserrat estel;/ Il·lumineu la catalana terra/ Guieu-nos cap al cel/ . I no parava d´entrar gent, de totes les edats i d´arreu, persones això sí, molt mudades. Amb serra d´or els angelets serraren/ Eixos turons per fer-vos un palau/. La Sabina em mirava amb uns ulls com a taronges i ben mullats. El petit que ens deia: -Si que tenia amics la iaia!–.

El nano gran molt afectat, pàl·lid i amb el cap cot, no deia ni mu. Reina dels Cels que els Serafins baixaven/. Moment que ens avisen que hi ha cua al carrer per poder entrar. Arriba un cotxe de policia a la porta del tanatori per posar ordre. Els de la funerària ens diuen que mai els hi havia passat una cosa així i ens mig renyen . Si l´àvia (dels nens) era una persona tan reconeguda havíem d´haver avisat abans. Jo estava desconcertat, sense saber què dir. Deu-nos abric dins vostre mantell blau/. L´ equip de so s’acobla amb el clarinet i fa un so agut, molt estrident, tot se´n va a norris. La Sabina que no deixa de plorar, ja no em reacciona. Desconeguts plorant, uns altres amb silenci i d´ altres resant amb diferents idiomes. Destaca una persona d´edat molt avançada i vestida dels anys 50 duent la bíblia a la mà. S´apropa al taüt i es deixa caure de genolls, dona cops al fèretre mentre es persigna. Allò ens supera a tots. Sembla un exorcisme. La Sabina se´m desmaia.

Quan vam comunicar la mort de l´àvia, el nano va fer una crida a Mastodon: -Estudiant d´un curs de teatre busca figurants per un projecte. Treball de dues hores no remunerat. Imprescindible anar mudat. #TotsSomFuneralistes–.

La família no en sabíem res. Res de res. Òbviament, un actor amateur present en el tanatori, va enregistrar i passar el vídeo al nostre fill. Ell, sense pensar-s'ho, el “puja” allà on es “pugen” aquestes coses. -Família, som trending topic!– ens deia amb cara d´al·lucinat. Encara em retruny la frase al cap. Acte seguit, ens diu; -Us ho heu agafat massa a pit. Tots els actors amateurs han demostrat molta professionalitat, és una funció per aplaudir. La iaia i la Moreneta en el cel sia, si que estaran contentes amb l´espectacle”.

La primera vegada en tants anys que observo la meva dona Sabina, muda i abatuda. Amb els braços penjats, diria més llargs de lo normal mirant fixament el nostre fill. La meva dona aquell dia em va fer por.

Capítol 3

En Neko passa de mans en mans per tota l´oficina, una preocupació menys. Tothom el vol tenir una estona i no volen que estigui tancat en una cistella. M´ha arribat veus de la planta de dalt que algú s´ha preocupat de fer-li un llitet còmode en un dels despatxos superiors. Vistes genials. Em diuen que ja s´ha cagat dins d´un test tamany XXL d´una palmera gegantesca de plàstic que dóna la benvinguda a la recepció. Que es cagui a la feina, això ja m´ha deixat molt més tranquil, significa que s´ha adaptat prou bé. -Al lío que avui hi ha feina, per fer-.

Al costat de casa s´ha obert un nou centre. El que es dediquen allà queda un tant ambigu per no haver-hi enlloc cap cartell explicatiu a la porta. Només un: -Picar el timbre. Preguntant, cap conegut del barri sap de què es tracta. Al picar el timbre la porta s´ha obert automàticament. La recepció consta d´un mostrador fet de plexiglas amb una tira de llum led, amb una sola cadira. Un hola i ningú respon. Miris per on miris només predomina el color blanc. S´obre una altra porta lacada del mateix color d´un despatx. A la cadira hi ha assegut un robot. El cor se m´accelera i dins meu s´activa una alarma. Li comento que m´he equivocat i em diu que ell estar aquí per ajudar els humans. -Ja comencem bé-penso. Em piro. Em diu que em vol convidar a un cafè i m´acompanya en una sala contigua. No vull ser mal educat però soc fàcil de convèncer i més aquesta hora. Li pregunto si tot això és una espècie d´experiment o càmera oculta per vendre´m la marca del cafè, no em respon. -Molt bo el cafè. Em fa el gest que passi per la porta jo primer i, amb el gotet de cafè en mà es tanca la porta amb un cop fort. -Això és una puta broma o què?. Em comença agafar mala llet. Començo a donar cops a la porta i a cridar, em giro i veig un túnel que dona a una altra porta. S´obre la porta sense que hagi tocat res. -No podràs sortir està blindada- escolto una veu al fons del passadís. Em giro i m´adono que la sala és una graaan sala i que no estic sol. Som part del barri.

Una ullada ràpida i reconec el de la fruiteria, la perruquera de la meva dona Sabina, el veí carnisser i el paleta. A modo grosso som unes 30 persones en aquesta sala. La pregunta en general de tothom és : -Què hi fots aquí?–. -Doncs com tothom, xafardejar. No hi ha més-.

Un noi jove amb cara d´espavilat em fa un resum. Com que ha sigut el primer en caure al parany i porta més hores que tothom, tancat, s´ha convertit en el líder. M'explica el recorregut de la sala com si fós casa seva. -No es pot sortir per cap porta. S´ha obert aquesta porta d´allà, és una saleta que hi tens menjar més beure, a part d´un lavabo. Els mòbils no funcionen. No sabem de què va aquesta puta merda de scape room.

S´obre la porta, tots correm cap a ella. Ens arriba una família que anaven a portar els nens cap a l´escola. Ens explica el pare que de bon matí ha vist entrar al lampista aquí dins -en aquest local- com que el lampista no els hi agafava el mòbil han entrat aqui perquè necessiten urgent els seus serveis. La caldera de casa els hi ha petat. -Bufff !– tots hem exclamat.

S´obre una altra porta per un lateral de la sala. Un jubilat que ens diu que ell no viu en aquest barri sinó el del costat. Ens diu que va aparèixer l´altre dia un local amb aquestes mateixes característiques, just en el carrer on viu ell. Que avui s'ha “penjat” un cartell a la porta que posa: Complet. A sota del cartell hi consta aquesta adreça on ara sóc.

Ell ha vingut xino-xano fins arribar al nostre barri fins que s'ha atrevit entrar. Continua dient que avui és un dia estrany; no es veu quasi ningú pels carrers i molts locals estan tancats. Que s´han trucat de bon matí amb una cosina de segon grau que viu al centre, i l'hi ha comentat que el Mercat està desèrtic amb molts paradistes amb les persianes abaixades.

Ara sí que em començo a preocupar. Suposo que la Sabina m´haurà trucat un munt de vegades. Sort que el petit l´ha deixat aviat a l´escola. I el gran a classe d´informàtica. Les hores passen i cada vegada som més. Tots ja hem fet suposicions però la realitat és que estem fotuts aquí dins, i ningú ens ve a buscar.Ningú ens diu res de res. Ara sabem per la gent nova que entra a la sala, que cada barri han obert aquests locals. Que tothom es va repartint segons si el local posa complet o no.

Ull que dins del nostre grup ens acaba d'entrar un mosso que viu al nostre barri. Avui te festa. Es nota, recent dutxat. El primer que ens ha dit és: -Tranquils, que sóc dels vostres-. Un grupet d´ unionistes que ja hem calat al fons de la sala no l´han acabat d´entendre.

Escoltem un soroll, una pantalla enorme llisca per tota la paret. S´engega sola. Surt un robot. Ens explica patranyes sobre el nostre món. Ens mostren unes imatges; canvi climàtic, explosions, pobresa, guerres, crisis financera, discursos de polítics, euríbor, manifestacions de sanitat, grip A, pandèmia mundial la Covid19 ...etc. -Osti tu!, no hem après res. Vale. Xim pum. Ara ja ens deixareu sortir?–.

Un del nostre grup ens comenta que comença encaixar peces gràcies a Mastodon. Ahir nit ja se´n parlava; li sembla que ens tenen com a rehens per no sé què, d´una nova formació d´un partit polític que aquest sí que va per totes i per la DIU, que aquest tinglado muntat ... -Amb robots?-algú interromp. Els unionistes i alguns autonomistes -que en el barri ja tots ens comencem a conèixer-, han sentit la paraula DUI (Declaració Unilateral Independència) i han aixecat les orelles, alguns ja parlen d'un cop d´estat. Tenim el grup de la sala dividit; uns que boicotegen tot el que s´intenta pensar dir i fer, l´altre grup que estan decidits a dialogar amb el líder robot. I, el nostre grup que ara se´ns ha afegit el mosso, el jove líder no para de fer-li preguntes per averiguar si és un infiltrat. Diguem que nosaltres, som els que ho cremaríem tot si es prestés al moment. Sí, així anem de forts. Apareixen uns números a la pantalla, sí, tipus Matrix. De sobte un robot ens anuncia que ha arribat l´hora. -La humanitat ha de saber la veritat-. Ens explica que en aquests moments part de la humanitat som dins de centres com aquests, repartits per tot el món. -Collons, els nens també?.

A la sala la gent començem a riure. No ens ho creiem.

Ens posen una filtració; el president d´ EUA manté una comunicació diguem-ne amb el més allà. Ull que surt a la llum lo dels extraterrestres. El robot explica que Déu com a tal no existeix, llavors cap religió. -Cagada l´hemus!–. Ja en tenim un d´exaltat que crida davant de la pantalla Alà. Tots el fem callar.

Ens donen instruccions. La cosa s´està posant lletja per moments i si és una broma segur que hi haurà represàlies. Sens dubte.

Sortint d´aquí hem d´anar tots a uns polígons dins unes instal·lacions que per pantalla semblen de luxe. Hem d´anar a prendre una pastilla. -Com Pfizer tingui alguna cosa a veure...!– . Aquesta vegada la pastilla sí que és obligatòria, no com la vacuna de la Covid. Ens informen que si no anem pel nostre propi peu, els piolins ens vindran a buscar a casa. Tots mirem el mosso, -Us juro que no estic informat-. El noi líder arrufa el nas.

El jubilat, que ara tots ja li sabem la vida, propietari d´una assessoria laboral, ens diu que el “Gobierno” (sí, en castellà) ens volen donar soma. Li preguntem. Ens respon com si tots ho haguéssim de saber: -És el nom de la pastilla del llibre de “El Món Feliç” d´Andrew Huxley-.

El “Gobierno” ja no sap què més fer perquè ens droguem per pròximes pandèmies o baixada d´extraterrestres. Lo de la quarta vacuna a molts ja no colava. Pur marketing.

S´obren totes les portes, sortim amb bandada fins al carrer. El mosso està perplex. Ens diu que ens esperem tots. Fa una trucada. Ens confirma que ja hi ha cues d´hores en aquests polígons. Que és cert, que ja s´han vist naus extraterrestres a altres ciutats. Que la pastilla és un suplement per no patir una crisis nerviosa. Que en aquestes instal·lacions hi ha tots els serveis, inclús pots fer “estage”, com unes mini vacances i tot de franc. Que per saber quin polígons ens toca hem de mirar el cens. Alhora tots ens disposem a trucar a familiars. El noi espavilat ens va ensenyant fotos i vídeos del Twitter i Mastodon. Un boig del barri, que tots coneixem, ens passa per l´altra vorera i, amb un ulls exaltats ens increpa a tots : -Quaranta dies gratis a canvi de la vostra vida! Correu!, correu! que la pastilla soma s´acabarà i és lo últim que us empassareu!. Com aquells 400 euros promesos, tot un engaaaany, engaaaany, engaaaaaaaaany!–. El noi líder el mira de reüll i ens diu a lo bajini: -Aquest encara espera els 400 euros de Zapatero, no ha saltat de pantalla-.

-Sí, però el boig també s´ha llegit el llibre com el jubilat, sap lo del soma-penso jo. Li compraré a la Sabina per Sant Jordi-.

No localitzo a la Sabina. Estrany, cap trucada seva. Quines ganes d´acabar el dia d´avui.

Capítol 2

Matí i encara estic mig emmerdat amb la reunió dels nassos, sort que és divendres. Que estrany, la Sabina no em contesta. Ha llegit el meu whas, menys mal, segur que comprarà menjar pel gat. Últimament la veig estranya. Avui, amb el missatget al mirall, què volia dir amb aquell “adéu”. Perquè li reconec la lletra, sí, ho ha escrit ella, i no els nanos. No li he dit res per no aixecar la llebre. Es un “adéu” dient-nos que se´n va cap a la feina? o un “adéu” d’emprenyamenta o un d' aquests de a reveure?. Aquest no, impensable. Nosaltres no som d´aquests. Trenta anys junts amb els nostres estira-i-arronsa però que m´abandoni, impossible!. No hi ha motiu, tot va com una seda. Jo apunt d´un ascens i els nanos, un ja mig campa a la seva i el petit sí, és petit, però ja se sap. La mort de l´avia un sotrac per tots, el nano gran la va fer molt grossa aquell dia, però la Sabina se li passarà. Ella ho aguanta tot, tira del carro. Ni fa un mes que em va dir que li agradaria estudiar Art i Humanitats. Ara ja no en parla, segur que se li ha tret la idea del cap. Te una bona feina amb uns horaris que més un voldria, i sobretot ben pagada. És embolicar-se, estudiar per res. Ja va estudiar quan li tocava. Ara una altra carrera? Quina despesa. Art? Humanitats? Però si sempre està al dia de tot, inclús quan visitem les obres dels museus . Cercar feina d’això a la seva edat... humanitats? No he vist mai cap anunci d’això. Que vingui aquí, veurà l´embolic que tenim a l´empresa, amb cinc minuts farà un màster d´humanitats. No com ella, només els matins fent les seves horetes amb l´ordinador i sortir esmorzar quan li dona la gana. Aquí nosaltres no mengem, treballem!.

Aquest cap de setmana la convidaré en un bon restaurant, amb el gran ja hem quedat que no hi serà i, el petit col·locadíssim amb la seva tia. Sí, la convidaré amb un bon entrecot per celebrar el meu ascens. Quines ganes de refregar-li a la cara el pamplines del seu amic, doncs avui li ha baixat un 2% els bitcoins, desitjo que baixi molt més i si pot ser que s´ensorri, que aprengui a guanyar-se la vida treballant. El meu cap se’l troba a pàdel, sort que jo faig runner perquè no aguanto ni un ni l´altre.

S´obre la porta de la sala de reunions, algú encén el llum i la secretaria ens porta el gat. Els hi presentem als japonesos que han posat la “pasta”. Es el gat que surt a la paròdia del programa. És bonic però sobretot espavilat. Sort que no em toca exposar, no em puc treure “l´adéu” d´avui de la Sabina.

Mentrestant els japonesos no paren de repetir la paraula neko i ni escolten al company traductor que els hi vol explicar el guió. Tots els presents fent mims al gat que es passeja pel damunt la taula de reunions sense trepitjar cap paper. L´acabem de batejar entre tots, amb el nom de Neko. Els japonesos esclaten a riure i nosaltres també sense saber el perquè. El traductor ens diu que ja ens explicarà l´acudit després. -Quin acudit?.

El company traductor relata que l´actor en escena es fa un test psicotècnic online i obté un resultat de superdotat. Cerca el mateix test a l´apartat d´animals domèstics. Entra en escena Neko i tots aplaudim quan ha dit per primera vegada el seu nom, perquè el gat Neko ens obté un coeficient intel·lectual brillant. L´actor envia el link de la web a tots els seus amics, coneguts i companys de feina. Es fa viral. Tot el país acaba fent-se el test juntament amb les seves mascotes. En ser tota la població superdotada, a l´endemà tothom demana millores laborals i augments de sou als seus caps. Inclús famílies senceres deixen les feines respectives per crear el seu propi negoci. Tothom veu oportunitats. Els ciutadans ja no vesteixen de color negre-gris, tothom és feliç i s´atreveix debatre totes les matèries amb alliberament. Relaxats, sense estrès i treballant menys hores hi ha molta més productivitat. L´economia avança vertiginosament. La població surt al carrer exigint en els polítics canvis en la reforma laboral. L´empresa FastPsico SL decideix enviar un comunicat d’urgència. Alerten d´un error informàtic -per no dir engany- perquè alhora d´obtenir el resultat, sempre s´envia el mateix per tothom; Superdotat. Al cap d´uns dies, la empresa pateix un ciberatac, els hi demanen un rescat de milions de bitcoins pel retorn del bon funcionament de la seva web. -Encara el pamplines tindrà raó i amb la Sabina haurem d´invertir bitcoins- penso.

Un grup de nou noies hackeractivistes anònimes pugen uns llistats a Mastodont.cat, amb les dades personals de la monarquia, presidents, polítics i cares conegudes del món de la faràndula. Revelen els resultats reals i, a tots els hi surt més que deplorable. La població reclama que se’ls enviï també els seus resultats verídics per així poder fer la comparativa. A l´endemà de la publicació amb un enviament massiu, tota la societat passa de superdotada a obtenir un nivell baix per no dir “borderline”. Per sorpresa menys els animals domèstics i el nostre gat Neko com a líder absolut. Tothom es torna a planxar el seu uniforme i segueix amb la seva quotidianitat. L´empresa FastPsico SL demandada posa a la seva disposició un servei de psicòlegs per tots els ciutadans negacionistes, dels quals, no es creuen els nous resultats i s´enfronten amb la seva pròpia realitat. Després de l´explicació del company, es projecta a la pantalla la paròdia i la marca japonesa del pinso vitamínic pels gats. Fi.

El cap s´aixeca de la cadira per entregar formalment un regal, unes ampolles de vermut d´elaboració D.O. d´un poblet mig perdut de l´Alt Empordà. Als nostres clients japonesos rics assenteixen amb el cap i fan unes reverències inclinades fins als genolls dient-nos: -Doumo arigatou gozaimasu-. Tots aprofitem per sortir amb bandada, temps per anar a fer un riu.

El meu cap m´ha fet entrar al seu despatx. Em felicita pel meu ascens, que ja és del tot oficial a l´empresa i com a últim favor tal com hem quedat de bon matí: -Te el gat, cuida´l aquest cap de setmana-em diu. Dilluns Neko s´empaquetarà i arribarà a casa seva, a Ucraïna. Al sortir per la porta m´afegeix: -Més bé amb el nen? Ni l´he contestat. He tancat la porta. Tampoc li puc dir: – Mira; el meu nano, és com el seu pare de jovenet que se li anava el cap i feia el gamarús amb la moto. Ara ell fa el mateix, però amb una arma més perillosa, el mòbil –. La Sabina el te castigat in perpetu, a mi ja se m´ha passat, quin remei. Però el seu vídeo, trending topic? encara no sé dir la quantitat de milions de visualitzacions que te, allò se'ns en va anar de les mans... La meva dona, la Sabina li insistia que s´apuntés a teatre. El nano per no sentir-la li va fer cas. Encara me´n recordo de les seves paraules: -Necessita expressar-se, li noto que és creatiu però ho te molt endins, no troba el vehicle per canalitzar el seu art- em va dir ella tota convençuda. Patapam!. I tant que ho va saber treure, però a raig. Va haver d´escollir el dia del funeral de la seva iaia per ser artista. No puc tornar a veure el vídeo per no fer-me mala sang. S´ha de dir però, que en el fons mirat amb perspectiva, el màrqueting li ve de mi en escriure com etiqueta #TotsSomFuneralistes.

(Continuarà)

Capítol 1

Avui a casa no portarà les dues barres de pa com cada migdia des de fa 30 anys. No acompanyarà el petit a la extraescolar. Avui se l´agafa lliure. Lliure de llibertat i de no dependre. De ser ella, de ser feliç i morí tranquil·la. Sí allò. Allò que la Sabina no pot expressar i li explica el mar perquè les ones s´ho empassin. Li sona el mòbil i que volen en aquest moment de pau. Un nen fa volar un estel a la platja, se li escapa i plora. El mòbil que no li para de sonar. Necessita que el mar l´abraci amb un regust d´amor d´odi i que engoleixi tots els seus rancors. Avui es sent viva i morta alhora. Pensa que la mort va més enllà d´un traspàs de cos i ànima. La mort es sosté per un fil que esdevé fràgil i s´esmicola amb el pas del temps. Es desgasta de tan tensar-lo. La Sabina descalça, trepitja la sorra fins arribar a unes roques on veu un cubell ple d´aigua amb peixos. Un d´ells, salta a la sorra s´ofega i mor. El seu cap la truca per feina. Un WhatsApp de la parella que l´avisa que te una reunió urgent més compra-tu-menjar-pel-gat. Gat? Quin gat?. El fill gran que anirà a dormir al cap de setmana a casa d´un amic amb etiqueta inclosa: #MamaPerdonaAlTeuFill. Te un càstig permanent, en va fer una de molt sonada. El mecànic que el cotxe ja és a punt. Factura de les grosses. Entesos. L´importa tot un rave. També li diu el mar que s´ho emporti tot ben lluny i si pot ser en un altre continent. De bon matí, l´aigua es barreja amb la pasta de dents i es cola pel forat, es mira el mirall i somriu. Les preocupacions no l’han envellida. El baf de l´aigua calenta envaeix tot el bany i la seva cara es desdibuixa. Només veu reflectit un ull i sense pensar-s´ho escriu amb el dit índex una sola paraula al mirall. “Adéu”. Aquesta paraula passarà desapercebuda com tot els racons de la casa. Tots ocuparan el bany correlativament i ni tan sols, cap d´ells, s´adonarà de la paraula escrita al mirall ni la llegiran. Els seus, no es fixen en els petits detalls. No es fixen que una sola paraula pot canviar les seves vides per sempre més. Ni es pregunten com s´ha pogut crear una paraula tan vulnerable quan la llegeixes -borrosa entremig del baf- i tan transcendental alhora. Un “adéu” escrit, hauria de detonar una alerta familiar. S' hauria de desgranar el motiu d´aquest a-d-é-u per entendre una situació imminent. Però a casa cadascú va a la seva, només la necessiten quan busquen i no troben a lloc les bambes runners. Per ells, la família, dins dels seus micromons no existeix l´ordre de les coses, la perfecció ni ser previsor. Correran els 10 kilòmetres i la faran sentir culpable perquè ella no ho fa. Li diran que no està motivada i que li falta actitud. L´actitud de superació. Quins collons. I tots sortiran en fila per la porta de casa amb la seva vestimenta amb estampats d´ esquitxos de coloraines, com si fossin un quadre de J. Pollock. Cap d´ells s´adonarà, que qui te esperit de superació és ella posant rentadores.

L´estel s´allunya com el nen i es queda atrapada amb ella mateixa com un mol·lusc, només es sent la pròpia respiració, no plora ni crida. Olora a sal i no son les seves llàgrimes perquè ja no li´n resten de tan d´usar-les. I un dia sense adonar-se´n es lleva i se li han esgotat sense previ avís. Les ones van i venen com els troncs de fusta de diferents formes que s´arrosseguen amb la sorra de la platja i es queden encallats. Els raigs de sol es concentren en un sol punt i floten per damunt de l´aigua amb espurnes de llum que li disparen escalfor a la cara. Com quan el seu amic amb una raqueta de pàdel amb mà, entra dins del seu despatx i li comenta fent rebots petits de pilota damunt de la seva taula, que fa massa anys que està tancada en un quartutxo mirant una postal d´un paisatge paradisíac del salva pantalles de l´ordinador.

Com el paisatge que contempla ara mateix. El mar. La seva motivació. Vida contemplativa copsant-lo sense pensar en res, només assaborint cada matí el seu paisatge sublim. Sí, perquè quan es tracta de rutina, passa a ser seu, passa a ser la seva parcel·la, la seva propietat, passa a ser el seu mar.

Que mira´l ell, amb aquests horaris flexibles invertint amb les cripto la vida que es pot permetre. Li ensenya l´Iphone i la Sabina li fa una ullada ràpida. S´hi veu una paràbola de bitcoins a l´alça i un compte amb una suma que ni estalviant amb la seva parella els arribarà a reunir mai. L´amic se’n va de l´oficina com un tsunami que ho arrasa tot. Es fa un silenci dins del silenci. Tots els fonaments de la seva pròpia vida pel que lluita cada dia en aquest cubícul queden engolits per la trituradora del despatx. No pot deixar de mirar la fotografia, la que l´acompanya cada matí en engegar l´ordinador. Aquell mar de color plata se li torna lleig i canós. Aquell veler a la llunyania s´enfonsa, la sorra fina es torna aspre i ja no brilla quan li toca el sol. El tronc de la palmera resta deformada pel vent – com si fos un balancí- ja no hi vol pujar ni asseure ni en absolut, fer-se aquella selfie tan desitjada per posturejar a l´Instagram. Perquè el seu millor amic ho ha aconseguit. És ric però el més important que s´ha fet ric de jove.

Compta els anys que li falten per cotitzar i es desespera encara més quan pensa que cobrarà una misèria. Mira al seu voltant, es fixa amb el fluorescent del sostre que pampallugueja i dins la seva ment encara li ressona el rebot de la pilota. Cada rebot del seu apreciat amic, el comptabilitza com un dígit més del compte corrent del banc. La Sabina es descorda el botó de la camisa, però amb un no en te prou, la pressió al pit l´ofega, s’angoixa i mira fixament la pantalla de l´ordinador. Ja no percep ni la fotografia només una pantalla de color negra. Tot es torna trist. Ella pensa que el dia ja no es pot salvar, com les hores de la jornada laboral que llisquen cap avall igual que les seves llàgrimes. Que aquestes, les deixa baixar sense aturar-les fins que reposen al coll de la seva camisa. Reconeix que són profundes, són enquistades dins l´ultima capa del seu cor. El cor li plora i es desprèn de totes aquelles cèl·lules mortes del pas dels anys, sentiments que ha anat guardant dins d´un calaix oblidat, un calaix menjat pels corcs. El color negre passa a gris, de gris a blanc i de blanc a plata i torna veure el mar. Ella somriu amb els llavis serrats i amb l´escalfor a la cara encara la fa sentir més serena.

L' àvia dels nens durant molts anys guardava les cendres de l´avi dins d´una bossa de plàstic. Lligada amb doble nus al forat del replà de l´escala. La Sabina quan anava de visita i pujava per les escales al pis de dalt, de reüll mirava la bossa i saludava al seu avi mort. Per ella era un ritual. L’últim record que te de l´avi era aparcat en una butaca de vellut al menjador de casa. Sense oli i aigua. Com el cotxe que ha d´anar a buscar avui el mecànic i que no hi pensa anar. Un raig de llum il·luminava el rostre de l´avi, una cara sense cap pretensió i ple d´arrugues. De calma com el mar d´avui, infinit. Al fons del menjador, una biblioteca amb llibres plens de pols, apilats i desordenats com els velers que ara contempla a l’horitzó. Enyora la pols entre els dits arrugats de lector del seu avi. Aquella pols que reposava dins la bossa com si fos l´urna durant molts anys, ara per fi s´ha destapat i airejat. La Sabina pensa quanta pols escampada hi ha dins la immensitat del seu mar. Les ones es trenquen damunt de les roques, les canyes de pescar i el cubell ple de peixos ja no hi són. El dia que va conèixer el seu home a Girona encara se’n recorda que van sopar peix. Ell la va convidar anar donar una volta amb la moto. La mateixa moto la porta el fill gran, que l´ha volgut arreglar després de tants anys aparcada al garatge. L´emoció els guiava per la carretera i encara recorda com el cor li bategava fort amb tantes corbes..., aquell dia, va ser el primer i últim noi que s´hi va arramblar fort. I, ja no l´ha deixat anar amb trenta anys. En arribar en el penúltim poblet de la Costa Brava ho va veure clar quan van sopar turbot. Tot va anar rodat.

Una onada porta una mascareta a la sorra i una gavina s´hi apropa, la picoteja i arranca el vol. La primera onada pandèmica s´emportà l´àvia dels nens, dormint. No va voler sopar i va pujar a la seva habitació de la residencia. Per ella menjar era un plaer, no es saltava cap àpat i va morir amb l´estomac buit. La Sabina a l´entrar al pis, obrí la bossa de plàstic on dins reposaven les cendres. Encara desprenia l´olor de l´ultima compra feta. Olor a fruita d´una parada del Mercat del Lleó. Ara tots dos reposen escampats en el seu mar que avui no deixa de contemplar.