caelumtangi

Capítol 15

La secretària ens porta en Neko i tots comencem a entrar a la sala de reunions. -No m'ho puc creure. El cap japonès s'ha fet enviar una poltrona encoixinada i feta a mida per en Neko. Comencem que hi ha feina i és per avui-.

Fa un any que no utilitzem aquest lavabo de casa. Un any que el petit, enganxa tots els seus dibuixos per les parets de la banyera. Un any que el gran s'hi tanca i li explica coses davant del mirall amb la paraula que ens va deixar escrita; “adeu”. Només una vegada m'ha demanat permís perquè entrés també el seu nòvio per presentar-li a la seva mare.

-No cal ni que m'ho preguntis fill- li vaig respondre.

Fa un any que tota la família anem al psicòleg perquè encara no en sabem prou i no en sabrem mai i quan ens arribi l'hora, morirem tots amb això ben endins. Un any que quan estic saturat i em sento tant sol em tanco i ploro sense que els nens em vegin. Un any que el nostre lavabo familiar l'hem convertit en un altar. L' altar sagrat per la meva dona Sabina.

El sentiment de pèrdua és tan profund que el cor es torna de marbre. La seva porositat lentament absorbeix la pena fins a enquistar-la. El cor, em bomba sang de dolor perquè et converteixes en un ésser buit, fred i aliè a tot.

Ens va deixar la Sabina i en Neko va entrar per quedar-se amb nosaltres. No el vaig poder enviar al dilluns a Ucraïna perquè els nanos s'hi van aferrar molt fort, estaven desolats i no vaig atrevir-me que sentissin una altra pèrdua. La família d'Ucraïna va comprendre la situació. La Sabina li hauria agradat. De jove a casa seva, en tenien de gats.

Neko ve amb mi a la feina cada dia. Ja és de l'empresa i de tothom. Ha passat per tots els despatxos i quan vol sortir va per lliure, tenim una terrasseta i sovint està allà dormint.

Les bones relacions amb els japonesos quan ens visiten per feina sempre l' hi porten regals exclusius, només per ell. A totes les reunions ens demanen que hi sigui present. -Què haig de dir, que no?–.

Ara ens arriba el gran cap de l'empresa japonesa, mai l' hem arribat a conèixer en persona, només per telèfon. Es presenta formalment i acaba amb un -Douzo yoroshiku onegaishimasu-. Sí, igual que ell encantat de conèixer-lo i li desitjo que entre nosaltres hi hagi una bona cordialitat i amistat per sempre.

El traductor m'explica la situació; avui al Japó celebren el dia del Gat. – No li penso regalar en Neko si va per aquí la cosa!–.

Diu que Neko és com el gat Nitama. El president de l'empresa de ferrocarrils Mitsunobu Kohima ha fet Sacerdot el seu gat Nitama. -No puc riure, però em “descollono” per dins-.

Amb el seu nomenament, diu que aporta pau i llum per tota la foscor que ha envaït el món per culpa del coronavirus.

-Estic perplex, si em punxen no trec sang. I aquests japonesos són cracks amb la indústria electrònica –.

Nitama serà pluriempleat; Sacerdot Principal del Santuari de Tama, més supervisor de l'estació de trens. El cap m'ensenya vídeos d'en Nitama vestit com si fos el Papa de Roma. En aquest instant, després de tants anys sense fumar, necessito una cigarreta i just m' apreta el botó del coll de la camisa. -Me'n fumaria dos a la vegada. Crec que em ve ansietat-. El meu cervell ha visualitzat com sortia la “fumata negra” de l' Estat Papal i ha fet una associació d'idees.

-Què li dic? Que aquí a Catalunya, ens sembla sospitosa i sonada una persona així?-

La seva empresa ens aporta la major part de la facturació del meu departament. Sense aquesta, es queda a l' atur tot el meu equip. El meu ascens no haurà servit de res.

Adorem el Sacerdot gat Nitama, adorem en Neko i adorem tots els gats del món pluriempleats. Però el que més adorem és no trencar la relació comercial. Som així aquí dins, uns mercenaris que no ens diem la veritat perquè si nó arribaríem a les mans, necessitem molts diners per sobreviure bé. Si ell, fos el cap de la màfia yakuza de tot Japó i m' haguéssin de tallar els dos dits de la mà, també em deixaria per deslleial. Perquè sóc un “pringat”, amb títol a la porta, però no deixo de ser un “pringat”, i sobretot corromput.