20-Vaixell enrocat

Capítol 20

Destapo el tap de la banyera.

Respirem tots junts, perquè sabem que deixem marxar la Sabina barrejada amb aigua, pedres, petxines i vidrets de colors.

Agafats els tres de la mà, contemplem com l'aigua s'escorre i el vaixell de joguina queda sense aigua, enrocat amb tota l'ornamentació recollida de la platja, de la nostra platja. Ens estrenyem les mans més fortes en veure un ocell que impacta contra el vidre de la finestra del lavabo i queda estabornit.

-S'ha mort?-pregunta el petit. -Sí.

Amb ell, despengem els dibuixos i els posem en una carpeta. El nano gran, neteja amb un líquid els seus escrits i dedicatòries de retolador permanent de les parets.

Agafo la fotografia enganxada en el mirall dels nostres ulls emmarcats i ressegueixo amb el dit el seu “adeu”.

No ens ha calgut ensenyar a la psicòloga el lavabo-altar que tan sovint ens ha demanat visitar, per saber que avui sense dir-nos res, ens hem aixecat tots del sofà i hem sabut el que havíem de fer com a família que som.

Estimar-nos, viure la nostra realitat i continuar portant la Sabina en els nostres pensaments positius. Tot el que desitjàvem d'ella estar complet. Hem passat les etapes i ara la seva presència és el nostre record per sempre.

El nano gran ens posa música i acabem abraçats, ballant i fent una rotllana dins del lavabo plorant, rient i plorant encara més. Amb “crits de guerra” sortim agafats tots amb fila pel passadís i girem cua per tornar a entrar al lavabo i abraçant-nos.

Avui ens sentim alleugerats i salvats, com un dia de mar pla i sense vent. Busquem pedres i amb un únic llançament contem qui fa més rebots damunt l'aigua abans que la pedra se submergeixi del tot i li arribi a la Sabina.